D’on vas treure la idea d’aquest quadre? (III)

què va, ni pel pes. Només saps que serà una pregunta, i que les preguntes engabien fantasmes d’animals lliures que ni existeixen ni existiran, però són l’excusa, com el crani fa de motllo al cervell. Ja et diré la imatge que em va dur al quadre que demanes, és més persistent que el quadre mateix: si ara el creméssim, la imatge, al meu cap, no es perdria. Per això els pintors ens podem vendre la pintura. El millor ens ho quedem. I ja sé que t’ho esperes: la capsa també té a dintre el dolor del part i és de Pandora, l’obris o no: i de vegades no hi ha manera d’obrir-la. Com en tot, el dolor hi té el seu paper. I tant! Sovint són paquets bomba! Tot se’ns fa com amb la buidor del crani, la felicitat germina en el dolor i el dolor germina a la felicitat, la feblesa a la força, el cafè a la llet, en aquest joc de miralls ens perdem. Ja poden anar presumint. No conec artista sense un revers fort: planten jardins sobre una tela radioactiva, però hi creixen flors sense càncer. Suposo que amb això he contestat molt. Com a introducció està bé. I ara la imatge que fa un parell de setmanes que m’empaita per aquí i per allà i m’acompanya el pinzell en aquest quadre que treballo. Perquè aquestes imatges d’una manera o altra acaben sortint al quadre. Passes cada dia per davant de l’aparador. Veus la capsa allà exposada a darrere el vidre. No se l’endurà ningú, no s’hi fixa ningú, està esperant-te. I el dia que dius, ara, llavors la imatge, la història salta a escena, trepitja la tela entre un esclat d’aplaudiments. No cal que sigui el tema principal, ni sota el focus més potent – encara que sovint sigui així -, té dret a ocupar qualsevol centímetre de la tela, i potser tria el punt més gris de la pintura, o pot ser que s’hi amagui a darrere. Però acabarà sortint, això t’ho garanteixo. Ah, una altra cosa. Que aquestes imatges se’t poden presentar per primer cop en qualsevol moment del dia: no dormint, ni somiant, que és veritat que el son ens ajuda, als pintors, però ha de ser una vegada la composició ja està en dança. Llavors, el que no has resolt en un dia, l’endemà al matí ho veus claríssim. Tampoc la idea et surt de veure els quadres d’altres pintors, per cert, perquè mirar quadres, catàlegs de reproduccions, anar a museus, és com conduir, de fet s’hi assembla, és aquell fet tangencial que, paradoxalment, ocupant-te el cervell, te’l deslliura; te’l deslliura de si mateix. Mirar pintures serveix per qüestions secundàries, per exemple jo ho faig sovint, posar-me a mirar pintures per arrencar. No pas per agafar l’estil, com he sentit tants de pintors que confessen que fan – i diuen l’autor que els inspira, diuen: jo, primer de posar-me a pintar, haig de donar un cop d’ull a un cel de Tiziano, per agafar el to; o, jo, abans d’agafar els pinzells, em miro sempre una reproducció de Mir, Degas o Tàpies, segons el dia que tinc, segons què vull pintar, per encomanar-me de l’estil… O, jo, per menys d’un Velázquez ja m’hi poso… Igual que n’hi ha que necessiten uns grams d’alcohol o tabac o una mica de sexe. I, si t’hi fixes, moltes vegades es pot deduir què han vist els pintors abans de posar-se a la feina: per exemple, estic convençut que la gran majoria d’artistes catalans d’avui trien, abans de posar-se a pintar, un fotograma de Walt Disney, i n’hi ha que un parell o tres de pàgines d’un catàleg de colors de la casa Valentine. A mi qualsevol cosa em serveix, tot em va bé. Els pigments fan com partícules d’un desembussador en pols. Me’ls aplico pel forat dels ulls, que entrin per la còrnia, i a poc a poc ja sento que em lubrifiquen les circumvol·lucions cerebrals – un nus molt més fàcil de desfer que l’embolic de la persona, encara que més informe i pastós –, i noto les circumvol·lucions relliscant entre elles, ara tinc al crani un niu d’escurçons, i no és desagradable, i l’embolic s’acaba desfent. Llavors, tinc ganes de pintar. Tampoc moltes ganes, eh? I no serviria de res si llavors no tingués ja el cor d’alguna història. En flames. En algun punt. Escalfant. Ja arribarà. Potser a la pròxima pinzellada. Camino. Uns matolls que es mouen. Tota la llavor del quadre és en aquesta idea. Remoc la cabellera del matoll. Miro a sota. Què tenim, aquí? Una bèstia ferida? No: una dona que plora. Què fas? Què plores? M’han deixat. Els homes! Els homes! El masclisme! Sempre m’han fet servir! Però no és un problema d’homes i dones, li dic – és clar: què li puc dir, com a home? -, no sou les dones, el problema dels homes, ni els homes els de les dones. És un problema entre les persones. L’home que no fa patir una dona fa patir un home, i qui no fa patir la parella fa patir els seus amics i qui no fa ni patir la parella ni patir els seus amics, es fa patir a si mateix. No te’n deslliuraràs, li dic. I aquesta és la idea d’un quadre. Massa pobra, com a idea. Saps que un cop vaig fer una pintura de guerra? La critica va quedar entusiasmada, em van donar un premi important, perquè de quadres de tema bèl·lic només se’n fan quan hi ha guerres, però jo havia tingut aquesta idea, n’havia vist perfectament la llum, i vaig donar als olis el matís, vaig ser capaç de portar la capsa des del cervell fins a la tela, que no és fàcil, però tota la feina és

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant