D’on vas treure la idea d’aquest quadre?(IV)

aquí. Seguim. Un quilòmetre lluny, remoc uns brucs i m’hi trobo a sota un militar estirat, amb tot l’equip de camuflatge. Què fa, aquí?, pregunto. La guerra, em contesta. La guerra. Quina guerra? Sóc insurgent. Vigilo el camí. Espero l’enemic. Ja vindrà. Vaig preguntar-li qui era l’enemic. Els catalans, va dir. Doncs jo sóc català, i tu també n’ets, vaig dir, parles perfectament el meu idioma. D’acord, em diu: però jo busco catalans morts. Catalans morts que passin pel camí? Catalans morts. I per què? Per matar-los. Com vols matar catalans morts? Amb aquest fusell. Per això estic aquí. Cada vegada que passi un català mort, me’l carregaré. No ho entenc, vaig tornar a dir. Fàcil: matant un mort, el tornes a la vida. És natural. Arrenca un arbre i planta’l de cap per avall i tindràs un altre arbre. Això és igual. Com un ping-pong. D’aquí vénen els nens. Cada cadàver ve d’un nen i cada nen ve d’un cadàver. Els cadàvers estan embarassats, homes i dones i surtin d’on surtin. Alguns vénen d’assassinats, alguns vénen d’accidents, alguns de malalties terminals… Tots vénen de la vida. El baby boom va venir de les guerres mundials. Mort a la mort! Però si la població mundial no para de créixer, vaig dir. T’ho penses tu. Són naixements a crèdit. I va sol?, vaig preguntar. Sol. Vam callar. Jo no gosava tirar endavant perquè tenia por que em disparés per l’esquena. No sé què dir, vaig dir. Jo… Jo no sóc català… Els meus pares, sap… I, a part, ser català… Avui en dia… Oi tant, que ets català!, em va dir, mal que et pesi, capsigrany! Però et salvaràs perquè estàs viu i jo només mato morts. Però no me’n fiava, no em vaig moure. I en passen gaires, de morts, per aquí? De moment, ni un. Sóc l’únic. Ah, estàs mort?, vaig preguntar. I què hi fas, aquí, si estàs mort? No hauries de ser al cementiri? Millor tenir un peu a cada costat, em va dir. Molt bé, doncs, i vaig començar a caminar d’esquenes per no perdre’l de vista, atent a si movia el rifle. Molt bé, vaig passant, ja ens veurem… Alto!, va cridar, de cop. Podria matar-te i després rematar-te. Però, tu vols ser un assassí?, vaig contestar. I no em va quedar més remei que jugar-m’hi la pell. Vaig girar-me i vaig continuar el camí. A partir d’aquesta trobada vaig pintar El soldat. L’ombra de sobre els pantalons del soldat que veus estirat a terra és la meva mateixa ombra, encara que, això, només ho saps tu. De fet, si no fos pel títol, poca gent diria que és un quadre bèl·lic, i difícilment veuria algú el soldat de camuflatge, ni les taques de pintura s’entendrien com explosions, ni les taques vermelles com sang. Jo no considero que els títols dels meus quadres hagin de tenir res a veure amb la pintura, encara que, tu creus que és possible que alguna decisió meva estigui desvinculada en el fons de cap altra decisió? Faci què faci, tot lliga amb mi. Desgraciadament. Per això el nom del quadre se me’n fot. És com si un escriptor donés valor d’obra pròpia a la imatge de la portada d’un seu llibre, per molt que l’hagi triada ell. Un pintor és un pintor. Un pintor és un que pinta. Per això em puc permetre posar els títols que vull, de vegades poso, per exemple, Titànic quan, mentre pintava el quadre, només volia aixecar acta, aclarir-me a mi mateix com vaig viure el naixement de la meva segona filla. Però ara tothom hi veu el mar Àrtic, i la meitat dels que miren el quadre, t’ho juro, i el noranta nou per cent dels crítics hi saben veure el transatlàntic. Allò és la punta de proa, que és l’ultim que es va enfonsar, i aquella ombra diluïda és el Titànic que s’enfonsa, i això és l’aigua remoguda… I res, perquè el nom el vaig pensar molt després d’haver pintat el quadre, un dia que feien un documental a la tele. Justament vaig triar un nom que no tingués res a veure amb el motiu, la capsa d’on sortia el quadre. I és un dels meus quadres més famosos. O sigui, que sóc una estafa. L’autor no sóc jo, sinó els altres. Qui s’equivoca, però? Ells o jo? Només hi ha una realitat, que és el quadre. El quadre és el centre. Els altres som fills seus. La pintura és la mateixa, amb un títol o un altre! La pintura és la que és, i la pintura és llum. Titànic també va néixer com un regal, d’una d’aquestes capses tan difícils d’explicar que necessiten una història que doni un cos a la seva ànima. Però tu em preguntes per aquest altre, de quadre. Molt bé. Aquest, la imatge que em va perseguir durant setmanes és la d’un home sol, un home amb una incommensurable consciència de solitud. Una solitud sense els límits que hi posaria una altra persona més. Una solitud alta i compacta com un gratacels buit al fons de tot de l’Atlàntic, allà no hi ha ni vida ni llum, amb totes les oficines buides, el mobiliari que flota tocant el sostre i el que no flota aturat, les cadires d’acer ben posades a les taules de conglomerat i plàstic, enfonsades. Parlo d’un home sol que està sol perquè el defuig tot. Ho veus, no, darrere seu? Les cases del seu poble s’enfilen a la muntanya. Ni les cases li poden estar a prop. Les flors i tot, veus? Veus com se separen d’ell? Al seu voltant tot és d’aquest lila dels morts. Cap companyia. Són els altres, que el deixen sol? És ell, que repèl els altres? Fixa’t en el ramat de cases que es va enfilant a poc a poc, muntanya

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant