D’on vas treure la idea d’aquest quadre? (V)

amunt… És el seu poble sencer, que se’n va, hi té els fills, els amics, la família… I s’aparten d’ell perquè ell viu obsessionat per la pintura i només la pintura. És un home sol. Té l’estudi en un polígon de Badalona. Treballa en un compartiment que ha llogat a dintre una nau industrial dividida en tallers petits. Fa dos mesos que es queda a dormir cada nit al taller, ja no torna al seu pis. Per què, si no li espera ningú? Això és il·legal, es queda d’amagat a la nau, el farien fora si el descobrissin. Té un matalàs amagat a darrere de les teles murals. Dina al restaurant del polígon, amb els treballadors i els transportistes. Té aquesta obsessió. Un dia a la setmana torna al pis, renta la roba, va a comprar i torna a tancar-se aquí. La idea és que per ell no quedi, la idea és que, ja que la vida és limitada, s’ha d’aprofitar cada hora, cada minut, cada segon. Va deixar la família, fa anys, i els amics, i dels altres pintors només li interessa la relació d’ells amb la pintura. Està obsessionat i no veu res més. Naturalment això li acaba fent molt difícil pintar. Però el pitjor és que no veu que no va enlloc. Per comptes de dedicar-se a la llum s’està dedicant a les maneres de capturar-la i entendre-la. En altres paraules, no li interessa la llum sinó que li interessa la pintura. Viu tan emmaniat amb la captura de la llum que ha acabat per desenvolupar un gust massa exquisit, un gust tan personal i refinat que l’incomunica. S’ha quedat sol. Coneix tan bé la llum, ha après a discernir-ne fins a tal punt els matisos, que per arribar a donar el que vol necessitaria una tècnica tan complicada com la mateixa llum: potser més i tot, perquè ell pretén una duplicació. I s’hi dedica tant que és un expert que discerneix entre les mescles d’olis com costa molt d’imaginar que cap altre pintor hagi aconseguit discernir mai: la manera com es barregen dos o tres colors, la consistència que l’oli pren amb l’aiguarràs, com s’asseca o s’agrumolla l’oli a la paleta o entre els pèls del pinzell, l’olor específic de cada tonalitat, cada color, cada mescla – encerta els colors amb el nas, podria arribar a deduir de què va una pintura amb el nas! -, el refrec dels pèls diferents dels diferents pinzells sobre les diferents teles i el pes diferent de cadascun, i el desgast del pinzell, o com es ressaguen els pèls quan travessen el monticle pastós d’una pinzellada anterior, com si el pinzell arrossegués no els pèls, sinó la cua de marta o turó d’on van ser arrencats, distingeix el procés d’assecat de les pinzellades, el canvi gradual del color, fins i tot la pressió que han de fer els dits al metall de cada tubet i la seva relació amb el cuc de color que surt, els tons que prenen els olis sobre la pell dels dits segons l’hora del dia, segons si té la pell més o menys hidratada, segons si ha begut gaire, fa poc o fa molt, segons si s’ha dutxat, un color tan diferent del que prenen a la tela, i les empremtes de color sobre un objecte tocat amb els dits humits de pintura, tot el procés de pintar se li ha convertit en un món tan ric que li dóna un plaer voluptuós i privat, la infinita intimitat pròpia, exclusiva, la incomunicabilitat de l’erotisme, fins el punt que, com si diguéssim, surfeja sobre l’oli del quadre que pinta, passa, se’n desentén de l’obra mateixa, del que hi ha a sota – per què, què és, l’obra, no? -, tot ell s’ha convertit en una part del procés de pintar, una perllongació del pinzell, s’hi ha fos, ha desaparegut, és un pont, un intermediari entre la llum i el llenç, aconsegueix això, desaparèixer, de vegades, fondre-s’hi, deixar-se xuclar pel remolí de la pintura… I el resultat és un desastre. La desaparició no li fa fer millors quadres – tot i que això podria discutir-se: com que és atemporal, potser algun dia es descobrirà la genialitat de les seves taques -, ni, i aquest és l’autèntic drama, això tampoc l’ajuda a vendre, al contrari. I com que no vol saber res d’amics i familiars més enllà del mínim necessari per sobreviure, que vol dir una trucada setmanal a la família i una de mensual a determinats amics – té una agenda -, tampoc es relaciona amb els marxants i ha quedat en mans d’una galerista sola, que passa una vegada al mes a recollir-li els quadres i que a canvi amb prou feines li dóna el que necessita per pagar el lloguer de l’estudi però que, això sí, cada mes li promet que acabarà trobant-li un client que el traurà de la misèria, un client, diu ella, perquè tampoc és tant el que necessita ell, i sobretot perquè cada pintor té el seu client ideal, només falta tenir la sort de trobar-se amb aquesta mitja taronja. Ell se l’escolta, es posa els diners a la butxaca i se n’alegra quan ella desapareix del taller. Llavors, directament, surt de l’estudi i se’n va al vestíbul de la nau industrial, toca un timbre i entra a una oficina on avança bitllet per bitllet el lloguer del mes que ve. Li queda, llavors, el just per mantenir-se fins a la pròxima visita, si no ha de comprar material. El diner pel material va traient-lo dels estalvis que té d’alguna venda ocasional: en el seu moment, anys enrere, va fer-ne moltes. Exposicions, ja no se les planteja. De vegades, quan ha de comprar material, demana diners a la galerista. A això no diu mai que no. Fins que, un dia, ella deixa caure que no pot pagar tant. Hi ha una crisi, ha tornat el figurativisme. I llavors el meu pintor es troba que no podrà continuar pagant el lloguer del taller. No pot deixar el pis, perquè ho té tot allà i dormir al taller és

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant