Troia reloaded

Havent-me llegit els diaris de començament d’any, havent-me informat a consciència, i després de pensar-hi molt, he deduït que el dos mil dotze serà o bé l’any de la independència de Catalunya, o l’any de la derrota final. Veig que els analistes somriuen per sota el nas, encantats amb la sagacitat de les seves prediccions. Senyors, no hi haurà mitges tintes. Això d’Espanya s’ha acabat, diu un. Finis Cataloniae, titula l’altre. La crisi ha tornat insostenible el model actual: aquesta frase triomfa. O sigui, que qui es pensi que Catalunya i Espanya continuaran eternament com gat i gos – o com el gos famós aquell, que ni menjava ni deixava menjar – està però que molt equivocat. Ha arribat el moment d’un canvi de model.

Sí. Les ganes. Però jo sé perquè ho diuen. Ho diuen per avorriment, perquè alguna cosa s’ha de dir i per no desmoralitzar el personal. No s’atreveixen a pronosticar que la situació continuarà igual, només que ara enfangats en la misèria.

I segurament fan bé, i com que és tan entretingut especular amb les nacions – aquesta benedicció que Déu va deixar caure sobre terres afortunades com la nostra -, doncs, segons la meva opinió, potser sí que els catalans ara tenim una oportunitat, l’oportunitat: aprofitant la confusió general, aixecar bandera blanca i rendir-nos.

Parlem-ne. No és tan animal. Primer, perquè no s’hi perdria tant. A veure, si som seriosos, encara podem viure amb una mica menys. Els que poc o molt van tirant podrien apuntar-se a la jugada per patriotisme, i, francament, als que ja no poden caure més avall tampoc els vindrà d’aquí. Rendim-nos abans que se’ls acudeixi fer-ho a ells. Cremem les banderes. Per comptes de fer el gallet amenaçant amb tancaments de caixes, obertura total i vint-i-quatre hores de caixer automàtic: aquí teniu les claus, quedeu-vos-ho tot, no volem res. Ens hem cansat de ser fenicis, de robar a Espanya i creure’ns el melic del món. S’ha acabat. Tornem competències, tanquem ambaixades, obrim places de toros i ens castellanitzem d’una santa i completa vegada, que tampoco nos costará tanto, carajo.

I quan siguem la regió pobra d’Espanya i el pig entre els pigs, la Carme Chacón que reclami solidaritat amb Catalunya. Vaja, segur que no ens deixen morir de gana.

(El Punt Avui, 6 de gener del 2012 )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant