Autoajuda per començar l’any (2,75)

La pinya com a pòndol de l’aire, com a pesa, arrel aèria, que pot obrir-se i ensenyar les ungles.

Més endavant, un altre any, vaig descobrir la pinya subterrània: la rabassa. La rabassa és la part enterrada de la soca d’un arbust. El tresor que cada bruc o cirerer assenyala. Les pinyes, lògicament, es troben al voltant d’un tronc. Normalment corren a arreplegar-se juntes a la fossa comuna que l’orografia mateixa determina, segons el partit judicial de cada pi. Els caps verds de les pinyes, joves i dures com bronze, roden del peu de l’arbre cap al reclutament. Allà s’apleguen, i ja comencen a obrir els punys molt lentament, tan lentament que s’hi estan anys, per deixar caure les llavors. Maduren a terra, no a l’arbre. Passen del verd moll al marró torrat d’ala de pardal. El sol les fa florir: si tenen la sort d’haver caigut a solell, al cap d’un parell d’anys, brillen com flors grosses de caoba, obertes i encerades, i cada escata fa la talla d’una flamarada petita, negra a la base, marron al cos, i amb una gota blanca de resina seca a la punta, ensucrada. Si en canvi les pinyes han rodat cap al podrimener d’una obaga humitosa, s’enfonsen a l’humus i allà es descomponen com un cadàver mig enterrat, en un procés també llarguíssim, i amb els anys s’engriseixen, les pestanyes es desfibren, els cosos es desfan.

Les rabasses les trobes en clarianes de bosc artigat, a la vora el camí. Clarianes petites que són ossaris d’animals fantàstics, amb els cranis foscos i les banyes trencades dels troncs trencats de l’arbust. S’han endut l’arbust i han deixat la rabassa, que ha acabat emergint entre la terra remoguda i que, com dic, pot tenir forma de col de terra o de cranc gegant, massís, un cranc subterrani petrificat amb les pinces obertes, o pot tenir la forma de l’os que sigui, de costelles de totes les bèsties, tíbies, fèmurs, pelvis… I de fet són bulbs i tubercles de fusta retorta, són cebes, ais, pastanagues de fusta, mandràgores, ginsengs amb la pell negra d’estar-se podrint, però amb el cor del tot resistent a la terra: bateguen al subsol, sords, tan lents que un batec triguen a fer-lo vint anys. La rabassa més vella, la que ha estat flotant anys a sol i serena sobre la terra remoguda, la que la pluja ha rentat i polit, té el color gris d’elefant.

De vegades una rabassa fa la forma d’un homuncle brut de terra. El cremo a la llar, entre la pila de rabassa. És com si cremessis una talla de nen jesús amb tot un bestiari romànic. I quina olor de molsa que fa la fusta desenterrada i seca. La rabassa crema poc a poc, una pila de cors en flames. I la terra que revesteix la rabassa i que de vegades queda agrumollada a la petita teranyina d’una barba de fusta, aquesta terra guspireja al foc amb una prodigalitat de purpurina d’or, com una pluja microscòpica d’espurnes volcàniques, i és que el foc encara surt de dintre terra, és el foc de la terra mateixa, la lava i el magma de roca fosa, un foc espurnejant de grans i pols de terra incandescents i volàtils, que s’enfilen com bombolletes de llum i prenen la forma de cabelleres brillants. La mar també estén cabelleres de sal sobre l’aigua, els migdies. A casa, la rabassa encén la seva vida daurada i efímera sobre el fons carbonitzat de la paret de la llar.

Remenant amb els molls aquests ossos estranys i contemplant com respira el llit de brasa de sota, sentint crepitar i mirant caure trossos de fusta com trossos de vidre, em sembla que contacto amb totes les generacions d’humans que s’han passat tots els capvespres de totes les tardors i de tots els hiverns de les seves vides enfront d’una llar, mirant-se en silenci les llums líquides de la flama, escoltant el ronc persistent del gat incorpori, arraulit, i de vegades l’esbufec, i el caure, trencar-se, esberlar-se, enfonsar-se de la llenya, cremant les hores en la contemplació del foc, fent part de la foguera atemporal de la mateixa vida dels humans, d’ençà que existeixen.

I, doncs, floquets d’or, espurnes granades, serpentines de puntets, cascades verticals que pugen del fluir encès, eixams ignis que brillen un moment com infinits estels fugaços contra la nit de la paret carbonitzada, mentre, sota seu, la flama líquida acarona la rabassa, la va llepant, la flama espessa com rovell d’ou, amb el so d’una bandera de foc que respira i es rebrega amb l’aire i el vent que la llenya aixeca, al bat del sol. I de vegades l’espurna la dispara una canonada, i és perquè la rabassa ha retingut a dintre petits jaciments de gas, bombolletes a la fusta, càpsules d’aire, el grisú d’aquestes mines de carbó.

La rabassa mor esquarterada en terrossos abatuts, plaques de terra incandescents i crostes de sang viva.

Però tot això, Toni, no té cap interès social, és preciosisme.

Que no, lector, que si no té interès social és perquè ni tu ni jo som societat, ara mateix. N’estem a fora. Som una societat de dos, som la nostra societat. Més aviat ens enfortim en contra els altres. A la merda, l’adreçador. Nosaltres som de la nostra societat asocial. Som asocials. Som amics. Ens ajuntem i ens amaguem aquí i ens escalfem a aquesta llar. I la nostra societat, tan nostra que només som dos, aquesta societat, ara mateix – i l’ara és el que compta, i l’ara és el poder – ho és tot, no hi ha res més. Aquí ho tenim, un embaràs de bessonada.

2 Responses to “Autoajuda per començar l’any (2,75)”

  1. enojado Says:

    I was recommended this blog by my cousin. I’m no longer sure
    whether this post is written by him as nobody else understand such exact approximately my trouble.
    You are amazing! Thanks!

  2. Celulare HuaWei Says:

    Definitely consider that which you said. Your favorite
    reason appeared to be at the net the simplest factor to have in mind
    of. I say to you, I definitely get annoyed even as folks consider
    issues that they just do not realize about. You controlled to hit the nail upon the highest as well as outlined out the entire thing
    without having side-effects , people can take a signal.
    Will probably be again to get more. Thanks

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant