D’on vas treure la idea d’aquest quadre?(VI)

com dic, il·legal, de manera que s’ha de trobar un company per compartir el taller. Doncs, com ho fa: se’n va a la zona universitària, al vestíbul de la facultat de Belles Arts de Barcelona, busca un plafó i hi penja un anunci, “pintor amb experiència busca estudiant per compartir estudi a Badalona”, ell va estudiar aquí mateix, fa vint anys, i se’n recorda que tenia companys amb diners, o almenys companys amb poca consciència del valor, la llibertat que et donen o et treuen els diners, del preu dels diners, perquè vivien amb els i dels seus pares, i molt millor que els seus pares, i a aquella edat fa tanta il·lusió tenir un taller propi i tancar-s’hi, que estava segur que algun picaria – a aquella edat hi ha tantes ganes, pintar fa tanta il·lusió, sembla que et vindrà regalat, que només falta com qui diu l’atrezzo, el vestit de bruixot, el conjur, el cavallet, el llenç, els olis i els pinzells, i, com que tot això aviat ho tens i aviat veus que no funciona sol, doncs llavors penses que és l’ambient, l’estudi, que et falta, però com que fins i tot tenint l’estudi, que et pots haver muntat en una habitació buida de casa els pares o d’algun familiar, o en un garatge d’alguna ciutat de l’àrea metropolitana, però si fins i tot tenint l’estudi et trobes que el pinzell no corre tan fàcilment com t’esperaves, i que fins i tot sembla que estigui encadenat – ets massa inexpert per intuir com costa trencar aquesta cadena -, llavors penses que deu ser un problema d’ambient, de la gent que t’acompanya. Et falta la inspiració, l’espurna, l’agent provocador. Convençut que tenia la clau, doncs, el meu pintor va començar l’anunci amb les paraules “pintor amb experiència”, pensant que a un noi de vint anys li cauria la bava amb la idea de treballar al costat d’un pintor gran, de compartir l’estudi amb un pintor de veritat, un home fet i dret que viu com ell ha decidit que viurà, d’allò que l’estudiant vol viure, els pinzells, i no s’equivoca: l’endemà mateix d’haver penjat l’anunci rep ni més ni menys que tres trucades, i dues més a l’endemà, i al cap de dos dies encara dues més, i després ja cap altra, però set trucades és moltíssim, sobretot perquè des de la segona trucada ha anat pujant el preu, i si al primer li ha demanat dos-cents euros, al segon ja dos-cents cinquanta, i tres-cents al tercer, i així anar pujant, i els ha donat uns dies per decidir-se, els ha dit que no era segur, i després ha triat naturalment el candidat que ha de pagar més, que resulta ser un noi prim i nerviós, amb uns ulls tan sortits que sembla que hagin de tenir un camp de visió molt més ample que la resta d’humans, però tant és, pensa el pintor, perquè, per nerviós que sigui, segur que el veuré poc per aquí, i de fet, si és nerviós, no podrà tancar-se amb mi en aquest tros de nau; els joves no s’han de guanyar la vida, no tenen cap més necessitat que sortir ara amb una ara amb l’altra, i a més han d’anar a classe, i estudiar teoria, història de l’art, els pares pagaran i no li veuré el pèl, pensa, i per això no s’atabala gaire els primers dies, quan el noi instal·la amb tota la il·lusió del món el seu cavallet, els seus llenços – curiosament està al dia, pinta figuratiu, el nen, té tota una sèrie de nus, però, tranquil, li diu, que aquí no portaré models, això va ser una etapa, va ser una diguem-ne amiga que vaig tenir i ho vaig aprofitar -, i es reparteixen el terreny, ja s’ha encarregat, el pintor, de tenir marcada a terra, quan ell arriba el primer dia, una ratlla que divideix en dos el seu taller, aquesta ratlla és el mur de Berlín, li diu, i queda clar que el nen haurà d’informar-se de què és això del mur de Berlín, i no es pot dir que no faci esforços per ser simpàtic ni que no se’n surti, se’l veu intel·ligent, té consciència d’aquesta inquietud nerviosa que se li veu d’una hora lluny, per això mateix tracta el pintor amb un gran respecte, amb distància, una distància simpàtica, des de la seva illa, en silenci tots dos, un d’esquena a l’altre, anar treballant. I els primers dies ve cada tarda, les classes deuen ser al matí, el noi arriba a les tres, saluda, no diu res i es posa a davant del cavallet, i l’altre sap que el de darrere seu no pinta gaire res, no res que valgui la pena, vull dir, gargots, avortaments que les primeres sessions, quan el noi marxa, ell es mira una estona; és com no pintar res, això que fa, pensa, i torna al seu treball. El noi no defalleix, i comença un bodegó de deixalles que ha trobat a les escombraries, i és un nyap, i després es passa una setmana fent unes pintures que semblen boscos, i el pintor es pregunta com es pot pintar, a vint anys, sense cap experiència, sense haver viscut res, però ell també ho feia, ell encara guarda alguna pintura de quan tenia catorze anys, tot just al llindar de la consciència, i doncs, el seu company, per què no ha de fer-ho, al cap i a la fi només pintant podrà fer-se un tou d’experiència, una base. Però el millor és aquest respecte, no el destorba gens, entra cada dia a la mateixa hora, es posa d’esquena a ell i pinta sense dir res, sempre a dos metres de la línia. I al cap de dos mesos continua allà, i després arriben les vacances de la universitat, i el noi li diu que a l’estiu se’n va amb els seus pares a la casa que tenen a Portbou, però que li continuarà pagant el lloguer perquè aquests

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant