D’on vas treure la idea d’aquest quadre?(vII)
mesos per ell han sigut molt importants. L’estiu passa volant pel pintor. Continua entrebancat en el projecte que ara pinta, un quadre de la mida d’una finestra corrent – és com vol veure’l, com una finestra, no havia fet mai això: comprar i ja posar un marc a la tela, treballar amb el marc posat, per encledar el bestiar, que no s’escapi, hem de pensar que n’hi ha que ni es veuen, d’aquestes bésties, perquè són microscòpiques o perquè tinguin la mida que tinguin són invisibles, vol un marc que embassi el brou, vol uns murs de sanatori mental pels llampats perillosos, que empresona perquè el poden ferir, contaminar-lo, convènce’l que és ell, el boig, vol una gàbia i una gossera, perquè d’una mossegada no t’encomin la ràbia, tan fidels que són quan volen, però vol un marc sobretot perquè no se li escapin les idees, això encara seria pitjor, la idea que treballa és la d’aquesta finestra, a veure, la idea de la pintura com a finestra està molt gastada, surt a un grapat de quadres de Magritte, però ara no es tracta d’això, no es tracta d’una qüestió filosòfica, racional, que és el problema de Magritte i de tots els surrealistes, que són uns embaucadors i uns porucs, perfectament al cas de l’utilitarisme temporal del que pintaven, simplement feien ponts, entre enginyers i enginyosos, res més, no deixaven de fer ponts, encara que alguns fossin art, també, el mateix Magritte, per exemple, reproduïble com un gravat medieval, però tots feien transicions, per magnífics que fossin alguns dels ponts, i de fet els millors surrealistes són els que van arribar a veure alguna cosa des de la plataforma del pont, mira Miró, que pintava amb un ull a cada riba, i el nostre pintor no és cap ximple, hi ha pensat, no és un teòric però mira d’interpretar la història de les intuïcions artístiques, busca el forat, el tros de paret buit que espera el seu quadre, el clau per penjar-se a la seva galeria ideal, allà que, en un món feliç, la tela emmarcada faria de passera, de baula i fins i tot d’esglaó entre una i altra pintura, perquè el seu ideal és aquest, lligar-se a la cadena humana com t’hi pots lligar fent d’anella carnal entre la carn dels teus pares i la dels teus fills, fills, que, per cert, no ha tingut, o no ha tingut encara, que tampoc no descarta engegar-ho tot a passeig d’un dia per altre, és prou radical per viure d’aquesta idea, un salvavides, un paracaigudes per l’aviador suïcida, una idea, un recurs per si s’acabessin els recursos, i, és clar que no hi seràs a temps de saltar i obrir el paracaigudes abans de l’impacte, però sempre queda aquest consol a l’últim batec del cor, el definitiu, el que compta, la microesperança, que és com dir macroesperança, però ara no estem parlant d’això, sinó d’aquesta finestra, que ell no vol que sigui filosòfica, no es tracta de saber si la finestra és el quadre o si el defora del quadre és la finestra, sinó de capturar la llum d’aquesta finestra, i això és molt més interessant, molt més potent, molt més agosarat i ambiciós que els jocs mentals d’un surrealista, això és vida, i per això necessita el marc, i ha d’evitar al mateix temps que el marc sigui el tema, o encara hauria d’emmarcar-lo. El nostre pintor continua entrebancat, doncs, en aquests pensaments, i els dies van passant, i és terrible veure que no surt res, que és una boira i que les hores van passant, i les tardes, i les setmanes i els mesos. Per fer això, pensa, ja podria haver-me’n anat de vacances com el meu inquilí, a Portbou o on fos, però tampoc pot, té els diners justos per pagar el lloguer, la seva marxant tampoc passa, ella sí que deu haver-se’n anat de vacances. Llavors, un dia, per fer alguna cosa, se’n va a Barcelona a passar la tarda, a veure pintura, i va per galeries, allà que la pintura encara està fresca, i veu que la plaga del figurativisme no afluixa, i tots són iguals, nusos i nusos d’homes i dones i nens, no ho entén, si els cossos només són cadàvers, però els compradors, el país, la cultura… I si és un fenomen global, que per tot el món els pintors ara s’han posat a pintar figures humanes com per reivindicar el pinzell en el moment de la fotografia digital, doncs molt bé, llavors vol dir que vivim en una època de decadència o, encara millor, que ell percep aquesta època com una època de decadència, que és la impressió que han tingut tots els genis, això només vol dir que està viu, que està desencaixat del món de cretins i mitjanies tan ben representat pels pintors que ha vist aquesta tarda. I és al cul d’una galeria, en un recó, que queda parat quan veu tres quadres, un al costat de l’altre, amb un nom que coneix de sobres, Martí Hogal, el noi que comparteix l’estudi amb ell, el cor li fa un salt, es tira enrera, són tres bustos de tres dones, com pot ser, no l’ha pas vist pintant això, últimament feia bodegons, però llavors se n’adona de la firma i la data, hi ha una data al costat de la firma, 1979, i de fet tots els quadres de la galeria són de pintors reconeguts, però, Martí Hogal, no li sona gens, és estrany, és clar que les galeries ja ho fan, de vendre quadres d’autors desconeguts, aquí hi ha el negoci, no vendran pas Velásquez, i, llavors, aquest Martí Hogal, pintat quan el seu amic encara havia de