L’entusiasta

Als barris populars, un dia anuncien el restabliment de la cadena perpètua. Als barris alts, l’endemà mateix, absolen Camps. No és per tallar-se les venes?

Doncs no, perquè hem vingut a aguantar.

Però n’hi ha que es passen, perquè una cosa és aguantar i l’altra alegrar-se en la conformació. He descobert una cosa, últimament. Puc jurar-ho: encara hi ha entusiastes. La notícia és aquesta. Amb el mal que van arribar a fer. Existeix el personatge entusiasta. N’hi ha, fins i tot, de nous de trinca. Com s’explica, això, avui? Perquè viuen al femer i del femer. Viuen de passar bitllets falsos, fabricats o no per ells mateixos, això és igual. Són untuosos, relliscosos… L’oli… L’oli sempre flota… I amb aquesta cara de pomes agres no aniràs enlloc, em diuen. No siguis fatalista! Tingues fe! Tot té remei! No podem donar-nos per vençuts! Amunt! Creiem en aquesta democràcia!

Han superat la fumigació de la crisi. Enganyen? No enganyen? Un somriure, és estultícia o traïció? El conformisme pot ser babau. Si no, és amoral, i a la llarga estupidíssim. A sobre, demana molt d’esforç.

Vigilem l’entusiasta. Per consolador que sigui poder confiar-se al judici absolut –aquest és bo, aquest és dolent–, vigilem-lo, només. Vull fer una matisació: no és que vinguem a aguantar, sinó a vigilar –a vigilar per poder aguantar, per poder sobreviure.

Tothom ha d’assumir les seves responsabilitats, però els uns més que els altres. Potser l’autoindulgència sigui el mal menor necessari per evitar injustícies més grans. Què li expliquen a la moral de cadascú, si tot el sistema es basa en la misèria moral. La corrupció política no és una qüestió secundària –com se’ns sol dir des de dalt: la conseqüència d’una societat corrupta–, sinó central del tot.

Per això, avui i sempre, l’entusiasta és un cretí. Enmig de la turbulència, fa el gran negoci calmant el personal. El voltor posant-se d’exemple a la seva carronya. Són aquests de l’autoajuda, que juguen amb un sentit de culpabilitat que tots tenim i que, en moments de feblesa, ens deixa al descobert desprotegits. Xuclen càmera, es retroalimenten, es fan fer elogis i se’ls acaben creient. Així ensopeguin i es trenquin la crisma.

(28 de gener del 2012, El Punt Avui )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant