Delacroix

Em preguntava, veient Delacroix, si els artistes no figuratius poden arribar avui a parlar-se gaire amb els clàssics, d’una manera semblant a com Delacroix xopava el pinzell a les pintures de Miquel Àngel, Rubens i Goya i es rebel·lava explícitament contra la tradició de Poussin, David i Ingres.

Les notes a peu de pàgina de vegades es mengen el text, i, sent el gran romàntic francès i un dels prodigis de la història de la pintura –i del cine emmarcat més fastuós–, no m’ha semblat que el seu romanticisme fos del tot acomplert, del tot lliure: hi ha una rigidesa de l’esforç, com si les cordes –les línies del dibuix– que ha de trencar l’estrenyessin massa per poder arribar a les sublimitats tan ben assumides d’un Friedrich o d’un Turner. No m’estranyaria gens que les meravelles que aconsegueix fer amb els animals i amb l’animalització de les persones –nadons com cadells, guerrers barallant-se igual que lleons sobre cavalls de Rubens– fossin un intent de defugir l’excés de consciència que una cultura tan abundant com la seva –moderna i oberta al nord-est, però d’arrel francesa acadèmica– havia d’oposar a l’alliberament romàntic.

Hi ha la història famosa de quan algú el vol afalagar dient-li que és el Victor Hugo de la pintura i Delacroix contesta, molest: “No senyor, això meu és classicisme.” La serenitat no la va perdre mai, com una àncora: la serenitat de Virgili al costat de Dante, la trasbalsadora serenitat de Sardanapale mentre fa cremar i degollar, la de la Venus marmòria de La llibertat guiant el poble. Des de Tànger, escriu fascinat a un amic com veu passejar-se pels carrers “Catons i Brutus, als quals no falta ni l’aire desdenyós que devien tenir els amos del món.”

Però el cas és que el rai de Gericault travessa tota la seva obra, fent transbordar personatges com Don Joan o el mateix Jesús de barca en barca fins a la mar verda de la Normandia, cap al color deslligat, el paisatge. L’essència de la pintura és el color, el paisatge del color: això ho sabia. La curiositat del dibuix pot plaure molt, però és el color, que enganxa els ulls com si fossin mosques i que se’ns endú de la matèria. Si li va costar, no va equivocar-se: de l’impressionisme fins avui, la resta és anecdòtica.

(18 de febrer del 2012, El Punt Avui )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant