Boira costanera

És inquietant aixecar-se i trobar-se carrers i horitzons tancats darrere una persiana blanca. Ahir a primera hora vaig enfilar-me a peu a un turó per investigar. Branques d’hivern i siluetes d’ocell gravades al paper. Una bola de níquel que deformava el sostre. Res més. Ni muntanyes, ni mar, ni ciutats.

Vaig observar que la uniformitat deixava passar el caos. El brogit arribava com si no hi hagués la persiana. Pneumàtics sobre l’asfalt, frenades, tubs d’escapament, clàxons, alguna veu, el pas del tren.

Cap a les nou, el sol va començar a treure pit. Llavors va haver-hi ombres i precisió, però la paret blanca no queia. Des del turó vaig veure algunes gepes de muntanya emergint com illes. Em vaig fixar en una altra cosa: havien netejat al voltant de les torres elèctriques que travessen el bosc. Havien rasurat la vegetació, de por que una guspira provoqués un altre incendi. Llavors per un moment vaig témer que la boira no fos el fum persistent i nòmada dels boscos cremats la setmana passada, o el núvol tòxic d’una central nuclear, silenciat pel nostre bé.

Aquesta incertesa… Per algú que estigués a cent metres de mi, jo també havia desaparegut. Per què, aquestes pors? Per què ens costa tant, raonar? Perquè tenim la incertesa a l’ànima, que és com dir la crisi i les pors, aquests fantasmes esqueixats entre els matolls i els arbres: només calia una mica de distanciament i d’atenció per distingir-los. Furtivament, sota meu, l’aigua ho estava inundant tot. Les ciutats enfonsades tenien canals en comptes de carrers, amb submarins, pops, sirenes, granotes i peixos de colors apagats com carpes, serrans o palaies.

Per l’home del temps, no hi ha cap misteri. La boira és aigua en suspensió, pols líquida escampant-se amb l’aire. L’aire ja és primaveral i evapora l’aigua marina, que encara és hivernal. El matí va tenir diverses tardes. Finalment l’escalfor va anar condensant l’aigua en pols, la persiana es va tornar gasa i cap al migdia ja només era una espolsinada de farina. El núvol dens i fred s’havia fos. El sol picava. Vaig buscar una ombra. Mai m’havia passat que, posat a sota un pi, sense ni rastre de pluja, em comencessin a caure gotes d’aigua a sobre.

(El Punt Avui, 17 de març del 2012)

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant