L’emergència (1)

·

Divendres, 20 de març

·

Agraeixo tres coses al virus: que afecti poc o gens a nens, joves i animals; que hi arribem preparats pel tou de la filosofia biopolítica; i que el cinisme extrem no ens agafi desprevinguts, gràcies a l’experiència dels últims anys, aquí i arreu.

Aquests dies són un curs de biopolítica accelerada. La peste de Camus s’ha convertit en bestseller. No em sembla una casualitat que el virus comencés en un règim totalitari i s’hagi escampat primer i millor en els països amb un passat feixista no desnazificat.

El no confinament de Madrid, que el rei aprofiti la mort dels súbdits per intentar salvar el cul, l’obligació d’anar a treballar (no és provable que eviti una crisi econòmica pitjor, i abandona els treballadors a la seva sort), la mobilització i ostentació de l’irracionalisme, encarnat en els militars (Aleksiévitx ja va detectar a Txernòbil l’absurd d’enviar l’exèrcit a lluitar contra la radiació, com aquí s’envia a lluitar contra el virus), i un detall no menor: la prohibició de sortir a estirar les cames, encara que ho facis mantenint les distàncies. A Europa, aquesta restricció només s’ha imposat a Espanya.

No és una restricció menor. El totalitarisme es delata en la pèrdua del sentit comú. Que el govern disposi sense justificació dels nostres cossos hauria de fer-nos posar les mans al cap. Però és part de la crisi que vivim (la mateixa que haurà permès l’escampament del virus) la rebaixa del sentit moral, és a dir, de la llibertat. El linxament de la dissidència està a l’ordre del dia. Ahir un municipal va clavar una bufetada a un noi que no volia tornar a casa, la gent escridassa algú que surt a fer un volt sol pel bosc. Al centre de Sant Feliu, la població és molt envellida i surt a comprar. Volen veure el sol i sentir-se lliures, parlen entre ells. Són la població de més risc, no hi tenen una mica més de dret? “Jo m’estic tancada al pis per ells, i ells han de poder sortir?”, critica una noia. Els mossos multen uns pescadors de canya. Els veïns aplaudeixen. Els dos pescadors han arribat amb el mateix cotxe. S’ha comprovat que no visquessin junts? Això no preocupa a ningú.

La tendència al linxament assenyala la salut moral. Un sistema totalitari la fomenta perquè els de baix es calmin traient-se els ulls entre ells. La gent s’hi entusiasma. Hi ha tota una tradició, que el feixisme del XX va accentuar. Igual que el pobre corre a anar a buidar el supermercat perquè es sap dèbil, el pobre d’esperit s’apunta el primer al linxament. L’acarnissament no ve de cap set de justícia sinó de set de consol. Jo no sóc com ell. És la manera de cridar-ho als quatre vents, esperant il·lusòriament vacunar-se’n. Ho veig en el feminisme recent, en el racisme atemporal i en el nacionalisme més groller. Jo no sóc com ell. Vols allunyar de tu allò que t’espanta perquè és com tu, per això el més feble, per comptes de ser el més protegit, queda a la mercè de Déu i la víctima rep pel fet de ser víctima, i en cercle viciós.

·

·

·

·

·

·

·

Sembla que acabarem amb els inconvenients totalitaris de la Xina sense els seus avantatges sanitaris.

Per sort soc l’amo d’un gos, i tinc un pati petit a casa, i no visc amb problemes d’espai. Potser encara és més sort tenir el bosc a la vora, al final del meu mateix carrer, a una distància que permet fer veure que hi vaig a passejar el gos.

Agamben ha escrit un article molt brillant sobre els perills de la situació. Abans de parlar dels perills del futur, parla de la supeditació de tot plegat al que ell n’ha dit la nuda vida. És una distinció que ja havia fet als seus llibres: una cosa és la vida i una altra la vida humana. Podem despullar d’humanitat la vida d’una persona? Això es va fer als camps. El fet que jo pugui passejar el meu gos però no el meu fill apunta cap aquí.

Un món que ja teníem ara eclossiona amb tota la cruesa. El tractament que donàvem als avis a les residències, ara s’ha dut a l’extrem. Pensem en la situació dels vells que han tingut la desgràcia de trobar-se en una residència – la majoria.

Traient el gos, veig les càmeres instal·lades per l’Ajuntament al carrer, posades amb grans aplaudiments i felicitacions, que ara podrien detectar qui surt i no surt de casa, i molts ho trobarien justificat.

La universitat ja treballa perquè el trimestre que ve sigui virtual. En aquest sentit la tecnologia és una sort. Per altra banda, s’acaba la llibertat de càtedra. Passada per la màquina, el programa podrà controlar què es diu a classe.

Faltarà que ho entengui.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant