L’emergència (2)

Dissabte, 21 de març

Els militars van recuperant el seu protagonisme. Tot és per protegir el rei, que sosté l’estructura del règim. Les metàfores militars, és a dir, les conductes, es van escampant.

Malgrat tot, compensa pensar que això no és una guerra. Ens estalviem la violència en estat brut, per bé que se n’incrementi una altra d’igualment cínica i a la llarga igual de mortal. Una violència que els catalans coneixem bé, i per això d’aquesta emergència només em sorprèn la gent que se sorprèn per les actuacions de polítics i veïns.

No és una guerra però ningú diu que no en sigui el pròleg. En gran part dependrà de l’atzar, de si s’és a temps de trobar una medicina o de contenir el virus abans de l’estiu. La tensió entre totalitarisme i llibertat anirà extremant-se i la nostra història no deixa ser gaire optimista.

Ahir hi havia por que la gent sortís pel cap de setmana tot i el confinament. Es va exagerar molt, van sortir fotografies de cotxes aturats fent cua a l’entrada de Sant Feliu, però per més que es digués no era gent de segona residència sinó gent que tornava de treballar. Donat el control, un improbable visitant hauria girat cua abans d’arribar al policia.

Però la foto circulava. I pot ser que en altres punts d’Espanya hagi passat. Però la picaresca és perfecta pel control social. Funciona com un anticòs que posa en alerta els més submisos i els converteix en delators. La picaresca desespera els de baix i defensa els de dalt. “Per culpa d’uns quants paguem tots!”, diu el delator. Per això els totalitarismes promocionen la picaresca, que és el confort dels hipòcrites, i promocionen la sensació d’irresponsabilitat que justifica el control que justifica la picaresca, i així fins al control absolut, que és la meta final dels de dalt: que no es mogui res, que em quedi com estic.

Potser per això van robar-li la cartera a una amiga meva al mercat de Sant Feliu. Ha passat sempre però ara es veu com molt més preocupant, sense comptar que els lladres s’han de continuar guanyant la vida i que la policia ara està més ocupada. En la banda contrària, una família d’okupes que tenim al carrer s’ha tancat a casa amb pany i clau, com si no hi fos. No tenen aigua ni llum. Als pisos de davant, hi viuen famílies musulmanes en situació precària, i tampoc els he tornat a veure.

Tenir gos s’ha convertit en un gran privilegi. La teva llibertat depèn d’ell i te’l mires agraït.

La relació amb els animals també ha quedat trastocada. Ahir corrien vídeos de senglars per Barcelona. Se n’han vist també per Sant Feliu. Els ocells han guanyat presència. Baixen un parell de mallerengues al pati, de vegades una garsa, de vegades una tórtora, algun pardal, mallerengues. Sents els ocells cantar, la gent s’està a casa amb les finestres tancades i no s’escolten tantes veus humanes. Els nens se’ls sent jugar a les terrasses. Visc a la vora d’un col·legi i trobo faltar els xisclets dels nens. Quan trec el gos, arribo fins a uns cavalls. També trobo un ramat de xais, amb els petits que salten. El gos, el cavall, el xai, són formes físiques que acompanyen l’home des de sempre i que ens són innatament familiars. Els seus moviments, les seves mirades, són part de la nostra naturalesa i ens fan sentir acompanyats.

La relació amb els animals també es torna més pròxima quan la mort ronda. No podem no ser antropocèntrics i no veure’ls com una aproximació a la mort, de manera que la seva tranquil·litat ens assossega. Per això ara ens atrapen com imants, i m’he estat una bona estona mirant els capgrossos al fons de la riera.
·

·

·

·

·

·

·

La veïna de dalt treu el cap per la finestra que dona al pati com si em busqués. Li pregunto com estan i em diu que malament, que han ingressat el seu marit. No és pel virus, em diu de seguida, sinó per una complicació del càncer que pateix. Té més de setanta anys, li fan els tractaments a la residència de vells de Palamós, on va estar un temps la meva mare. Per sort, el seu fill, que treballa a Noruega, era aquí i s’ha quedat. A Noruega li han dit que si torna allà haurà de fer també quarantena, o sigui que a l’empresa li han aconsellat quedar-se aquí. Tampoc té perquè estar més desprotegit el seu pare a Palamós que a casa, l’hospital deu haver confinat els pacients que no tenen el virus a la residència d’avis i potser hi està més segur.

La sensació és d’espera. A casa som quatre. Qui tindrà primer els símptomes? Pregunto al meu cos. Aquest estossec, és normal? Precisament els pulmons tendeixen a concentrar la hipocondria. Una psicòloga va dir-me un dia que a la carrera només ensenyaven com respirar bé: això resolia el noranta-nou per cent dels problemes psicològics. Però, aquesta mica de mareig, no deu ser febre? També hi ha curiositat. Com serà? Com reaccionarà l’organisme? Què aprendré d’ell? Quina proximitat amb la mort tindré? La mort, quan és lluny, no se la veu. Serà una experiència o ja m’hi quedaré? El tracte amb la mort t’incrementa, és explorar els límits, físics i mentals. Expressió de la vida, tota literatura és flor de cementiri.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant