L’emergència (5)

Dimarts, 24 de març

L’ofici com a desllorigador de la persona. El bibliotecari de Sant Feliu ha enviat un correu als participants del meu grup de lectura dient-los que el reprendrem. Al mail també dona el seu telèfon personal per si algú necessita res. Va a comprar per una usuària gran de la biblioteca que té por de sortir.

A l’altre extrem, hi ha bibliotecaris que tot són problemes. Diuen que no poden fer servir el correu electrònic per contactar amb els usuaris perquè ho tenen prohibit. No podran continuar el grup de lectura. Com un vestit, l’ofici dibuixa les persones, especialment per com són de submises amb el poder i, doncs, com són d’autoritàries. La submissió al poder generalment és l’excusa: a dalt de tot de tot no hi ha ningú, el rei s’escuda en Déu. El poder és una cadena de vassallatge a la irracionalitat. L’ofici és una participació en el poder.

Burocràcia i tecnologia es potencien l’una a l’altra perquè són control irracional, justificats només en si mateixos. Aquest matí he descobert que la Universitat va donar un termini per canviar-se la contrasenya al seu correu. Com que només hi treballo un trimestre i no em sotmeto a seguir el seu correu ple d’spam, me n’he adonat ara que hi he de tornar. Però no puc entrar al correu: per accedir a la contrasenya nova necessito la contrasenya nova. Ho soluciono amb una trucada que qualsevol podria haver fet per mi. Tanta contrasenya per això: una pèrdua de temps, una petita mort, una irracionalitat.

No es pot ser optimista amb aquesta crisi que ens mostra que la vida humana no és el principal valor. L’espiral autodestructiva continua. Amb alguna clariana. Quan he sortit, hi havia més gent que mai al bosc, caminant com jo amb el gos. Ha passat un home amb el xandall, corrent sol. L’hauria aplaudit.

Després, per una hora, hi ha hagut nens jugant a una plaça d’aquí al costat. Quan ja eren fora ha passat un cotxe de protecció civil demanant a la gent per megafonia que no sortís de casa. Com si quedés algú sense televisió o telèfon – si hi fos i sortís, no cal megafonia, a part que estarà sol. Nova sobreactuació per incrementar la sensació de control.

La diferència entre vida nuda i vida humana, aquí hi ha la clau de tot.

·

·

·

·

·

·

·

Aquests dies escolto menys la ràdio. Fa anys que no miro la televisió, de manera que vaig quedant desinformat. O potser no: m’allunyo de la informació per no quedar-hi a sota. Els diaris, ràdios i televisions espanyols estan completament inutilitzats. A Catalunya com la raó d’estat els controla i que són un exemple constant de baixesa i de fang.

Pel confinament, no puc fer exercici. De moment no el trobo a faltar: potser sortia a córrer per netejar-me de la brutícia informativa? Per treure’m del cap l’angoixa de les mentides dels mitjans? El cos se’m torna com un coixí, còmode.

També les hores es van destensant com la musculatura. Passen amb la mateixa pressa que abans, però sense angoixa, untades. Dormo una mica menys, però igual de bé. Tot és com deixar-se portar.

Tinc la sort que encara no conec ningú afectat pel virus i és com si la meva persona funcionés en consonància amb el planeta humà: avui un quaranta per cent de la població mundial ja està confinada.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant