L’emergència (6)

Dimecres, 25 de març

Un amic m’explica que la seva dona no para d’estossegar, que han fet el test de la Generalitat i els diu que és probable que estigui infectada perquè fa dies va fer-se dos petons amb una italiana. Té por que els ingressin tots dos i la filla quedi sola.

No arriben als cinquanta anys i la dona no té febre, de manera que no haurien de preocupar-se, li dic. Però m’explica que una parenta d’aquesta italiana van haver d’ingressar-la. Després també van ingressar el marit. Ara els fills són a casa sols, una germana els porta el menjar amb màscara i guants.

Quan ho comento a la família, em diuen que no serà el cas, perquè a ells no els ingressarien. I si fos el cas, nosaltres podríem quedar-nos la nena. “Però això seria exposar-nos nosaltres”, dic jo. “Nosaltres no som població de risc”, em contesta la meva dona. “Ells només tenen les àvies, i elles sí que estan en perill,” diu, i té raó.
·

·

·

·

·

·

·

Torno al supermercat. Hi ha poca gent i molt de silenci. Han tret el fil musical i la compra es fa en calma, amb el confinament ningú té pressa i, entre l’obligació d’anar sols i les mascaretes, ningú parla.

Sense fil musical, la realitat recupera el territori, com ho fa aquests dies la natura. És molt millor així. El silenci ajuda a la introspecció i la tranquil·litat.

Sobre la màscara, els ulls prenen rellevància i vigor, les persones es tornen més atractives. Han desaparegut les arrugues, som ulls, forma i cabells. Els guants hi afegeixen misteri i pudor, el subratllat de les mans incentiva el desig. El misteri i el risc estimulen l’erotisme, l’amor i la mort sempre s’han entès. Però la màscara no deixa somriure i és el que trobo més a faltar, la comunicació universal del somriure, més neta, ara m’adono de fins a quin punt el somriure ens ajuda.

·

·

·

·

·

·

·

“Hola Toni. No tinc autorització municipal per fer l’activitat. He de buscar alternatives gratuïtes. Hauré d anul.lar activitats programades fins el 15 de juny. Totes les regidories faran un estalvi per fer front a accions encaminades a lluitar contra aquesta situació sanitària 😟”

M’arriba aquest missatge de la bibliotecària de Pineda. És l’única biblioteca de les sis que em contracten per dur-hi grups de lectura que ha decidit anul·lar el grup. Les altres han respost entusiastament a fer la sessió per videoconferència. La biblioteca té més sentit que mai, ara mateix.

Aquesta crisi dona la idea dels polítics que ens hem triat. A la vida no existeix la immobilitat, o vas cap a millor o vas cap a pitjor. Vas cap a l’esperança o vas cap al suïcidi, i el virus només ho accelera.

La gent que no llegeix s’espanta dels llibres. M’hi he trobat sovint amb polítics locals. És lògic. Fan biblioteques perquè són un equipament popular, però l’ideal, per ells, és una biblioteca tancada.

L’enfosquiment dels drets va lligat a un enfosquiment de la cultura. Antoni Puigvert escriu que ara mateix criticar el rei és populisme. Em temo que els caldrà apagar encara molt més la llum per mantenir la foscor i l’irracionalisme.

I aquests polítics que contraposen sanitat i cultura. Quins cretins. Sanitat i cultura són dues cares de la mateixa moneda, per això quan es retalla en l’una, també es retalla en l’altra. Potser tindran alguna mena de cultura sense sanitat, però ja es poden seure a esperar si es pensen que tindran cap sanitat sense cultura.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant