L’emergència (8)

Divendres, 27 de març

L’onada va acostant-se. El sogre d’una amiga, ingressat. Un conegut meu, pianista, a quaranta de febre, primer a casa, ara ja ingressat. Fa un parell de setmanes va tornar de suramèrica i va haver de fer escala a l’aeroport de Madrid. El pare acabat d’operar del meu amic, amb possibilitats d’haver agafat el virus a l’hospital, sol i sense el seu fill. Cap més notícia del veí de dalt.

La deshumanització de no poder acompanyar el malalt, de no poder enterrar-lo. Com si el virus ens posés a prova tocant el centre mateix de la humanitat, la consciència de la mort, la consciència de la solitud. Ajuntar solitud i mort és un refinament del mal, com si el virus busqués burxar-nos al cor, a la consciència mateixa. Si se li mor pare, el meu amic no haurà pogut entrar a l’hospital a acompanyar-lo. Com ell, la gran majoria de víctimes.

Quan mires el mòbil pateixes. Pateixes pels amics, pateixes pels familiars, per les notícies. Enmig de la tragèdia, els polítics fan de bufó sinistre de tragèdia shakespeariana, de nihilisme pur: res de nou. Enfonsada en la corrupció, Espanya no té els mecanismes de control i de supervisió que fins avui li eren una nosa, i queda a mercè dels estafadors. Compren 640.000 tests a una empresa Xina sense llicència, resulta que no funcionen. Cap dimissió. Pur fatalisme. Negoci.

Podríem pensar que el govern espanyol ha sigut valent recentralitzant i prenent els riscos ell, però és que no s’hi juguen res. Les jerarquies són fortes. A baix de tot, els militars han muntat un campament a la Fira de Barcelona per acollir-hi els sense sostre. Té capacitat per 250 persones i s’hi han vist cues per entrar-hi. Tothom sap què passarà allà dins, amb tota aquesta pobra gent aplegada. Mentrestant, hi ha unes trenta mil habitacions d’hotel completament buides només a la ciutat de Barcelona.

El meu germà m’explica que dimecres passat el gremi d’hotelers de Costa Brava Centre van posar els seus hotels a disposició de qualsevol urgència, i que ell va apuntar-s’hi des del primer moment. M’ha donat l’alegria del dia.

·

·

·

·

·

·

·

Com que tenia el primer grup de lectura per videoconferència – Tiana, Mrozek, aquest curs l’hem dedicat als polonesos, tan clarificadors del segle XX i d’on som -, m’he fet tallar els cabells per la meva filla. Totes les novetats tenen un punt de sacrilegi. Des dels deu o dotze anys que no m’havia tallat mai els cabells fora de la barberia. Ara tothom que visqui acompanyat ho farà així, però té un punt de no retorn, de senectut, que et talli els cabells la teva filla. S’acceleren les experiències, s’avancen.
·

·

·

·

·

·

·

Fa dues setmanes que no surt el suplement gironí de l’Ara i m’he quedat sense columna. Tampoc del diari m’han demanat res, ni jo m’hi he ofert. Amb tant de tancament, la competència deu ser invencible. Van encarregar-me un conte pel Sant Jordi, ja veurem si encara el volen. No crec que em trobin a faltar.

He decidit penjar aquí aquests apunts. Si fos sol al món o m’hi cregués, no escriuria, em dedicaria a llegir. O encara millor, escriuria per mi mateix, em dedicaria a llegir-me a mi mateix. Seria la forma més intensa de lectura, la més complicada, tu llegint-te a tu mateix sense l’intermediari d’un autor extern. Per què escriure, però? Per què deixar constància? Per una necessitat de transcendència? En si mateixa, l’escriptura és transcendència. Una transcendència espacial i temporal, no en quantitat sinó en qualitat.

Em vaig haver d’obligar a penjar les columnes de l’Ara al Facebook. Em sembla equivocat anar darrere la gent. Veig en canvi el sentit a defensar una literatura callada, enterrada, el batec somort, hivernal, potser per contrast amb la vanitat literària d’aquests últims anys, molt implicada en la culpa que ara paguem. Una literatura depredadora, que s’autofagocitava. Vanitat de publicar i de remenar el cul. Premis, twitter, onanisme. Vanitat de ser el més espavilat. Vanitat del valor sense cos. Buidor de focs artificials, d’un mateix demanant al lector que l’ajudés a enganyar-se. Col·laboració en la construcció de la mentida, irresponsabilitat escrita.

Feia set anys llargs que no penjava res aquí. Quan hi va haver el cas Pujol, alguns lectors van sentir-se acompanyats pel que jo hi escrivia. Aquest acompanyament és tot el que pot oferir la literatura. La possibilitat de no estar sols al desert, per remota que sigui. Que hi hagi miralls més precisos, per més que puguin trencar-se de cop en un llit d’hospital. La creació de la possibilitat.

Aquest acompanyament que es nega ara als moribunds. La creació d’una companyia, un mirall de carn i ossos que qui escriu, intercanviable, només sosté. De les poques coses que els catalans tenim, gràcies a l’idioma. Per això he començat a penjar aquests apunts, per companyia.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant