L’emergència (9)

Dissabte, 28 de març

Els senglars ja es passegen de nit entorn de l’arc de Sant Benet del monestir de Sant Feliu i pel carrer major. Les meves ties, encarregades de la meva àvia, surten a donar menjar als coloms de davant de casa.

– Pobres coloms, no ho veieu que passen gana? – les instiga la meva àvia.

Podrien multar-les. Avui han aturat un amic meu per sortir a caminar sol i li han pres les dades per posar-li una multa. Aquest amic és una mica hipocondríac. En les dues setmanes de confinament només havia sortit dos cops de casa i tots dos cops estrictament per anar a comprar. Com que no sortia, avui ha necessitat sortir. Es trobava malament, havia passat molt mala nit i estava angoixat. Ben d’hora al matí ha sortit a estirar les cames al bosc sense pensar que era cap de setmana i amb la mala idea de fer un tros de carretera asfaltada, per on poden passar els cotxes de policia. L’agent l’hi ha dit secament que era un insolidari i que passarien per casa seva a dur-li la multa, que pot anar dels sis-cents a trenta mil euros. No està malament, la quantitat, amb la crisi econòmica que es preveu.

Traient el gos, veig jubilats que treballen als horts dels afores com sempre, tot i que ho tenen prohibit. Llegeixo que en dotze dies a Espanya ja s’han posat cent cinquanta mil sancions, el triple que a Itàlia en un mes. També llegeixo que el govern aprova la geolocalització. Acabarem tornant a fer regals a la guàrdia civil i als mossos perquè ens deixin tranquils.

Però és la nostra cultura, igualar per baix sempre que hi ha l’oportunitat. D’aquí ve l’èxit de la infantilització, la forma més potent d’hipocresia. Dretes i esquerres col·laboren per reforçar la jerarquia extremant-la. L’intercanvi de papers és tan corrent que tenim l’expressió de “fer la puta i la Ramoneta”. Que la dreta es disfressi d’esquerra s’entén. Que l’esquerra faci la feina bruta de la dreta i ofereixi la seva gent com a carn de canó, és marca de la nostra fallida. Fa tan bé els seus crims, ho té tan interioritzat que ni se n’adona. Parla amb un convenciment, creu en ella mateixa, és altiva, és a dir, vanitosa. Recordem, vanitat és igual a mentida. Pren la seva autoritat per autoritat moral, i és autoritat militar.

Però la situació fa emergir la realitat. Durant els anys del procés, els catalans ens hem pogut veure millor els uns als altres. El cas Pujol va ser un curset preliminar pel desencís de després de l’u d’octubre. Allà hi era tot. Entre un disgust i l’altre, vam perdre alguns quilos de ronya hipòcrita. No vull pensar com deuen estar-ho passant fora de Catalunya, sense tanta preparació, ni el que els espera. Nosaltres ja hi estàvem avesats, i així i tot encara ens quedava molt de cinisme per veure.

Es pot seguir a les xarxes. Polítics locals que durant el procés s’han dedicat a escampar consignes d’odi, polítics d’esquerra que cada dia penjaven fotografies dels seus menjars de gurmet, dels seu esports, dels seus viatges, les seves lectures i les seves sèries, de la seva vida exquisida, sense adonar-se de la vanitat – la mentida – amb què obliguen als altres a combregar, ara quan repeteixen les consignes del partit – repetir és imposar -, reben als comentaris respostes concises i sense explicacions inútils: “eres un mierda”, “rata”, etc.

Sánchez surt al vespre i anuncia el confinament total que els experts li demanaven de fa dies. Sembla una decisió d’última hora, corre per les xarxes que té la família infectada, potser això hi ha ajudat, o la llegendària trucada d’Europa. Cada minut perdut té una traducció en persones sacrificades al Déu de la irracionalitat. Penseu en els vostres avis o els vostres pares, penseu en vosaltres mateixos amb setanta o vuitanta anys, atrapats en una residència.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant