L’emergència (10)

Diumenge, 29 de març

Com cada any, canvi horari. Una bona oportunitat perduda per treure’ns de sobre la nosa absurda del canvi horari. Ni per això servirà aquest virus.

Ahir, traient les escombraries, la meva dona es va trobar el fill del veí de dalt. Sembla que el pare se’n surt. És una alegria, però en tot avui no he tingut cap notícia dels meus amics amb familiars ingressats pel virus, i això no és cap bona notícia.

Quin consol poder viure el confinament amb la meva família. Tenir la filla a casa, la parella, la gossa. Tothom pensa ara mateix en els amics i els familiars en risc. Alguns, ja, en els perduts i en el dol. Qui no pateix ara preguntant-se si tornarà mai a veure un o altre? Qui no s’imagina alguna persona estimada en situació d’ofec, sola, a l’hospital? Com estan els familiars dels meus amics? Per què no diuen res?

Tot ahir vaig tenir una migranya forta i malhumorada. Res de preocupant, ja em conec, segurament massa hores de pantalla sense poder relaxar la vista al bosc. Que poc conscients som del dolor mentre el tenim, és després que ens adonem de la seva excepcionalitat i de la seva brutícia. Només quan s’acabi la quarantena sabrem més o menys com va ser de dolorosa. La imaginació comença a recrear-se en visions de persones enyorades, de viatges fets, com qui treu l’àlbum de fotografies.

Els primers dies de confinament van sortir tot d’articles de diari sobre la literatura escrita durant moments d’epidèmia. Però no cal la quarantena per escriure, més aviat al contrari, sinó ser sensible a la mort, perquè la mort és l’únic terreny literari i perquè qualsevol creació parteix de l’erm. Tota n’és part. Com si de la vida només pogués parlar-se’n en negatiu, a través de les fronteres que la mort li dibuixa. No veus l’altra banda, però el guardià amb el fusell apuntant-te és allà. Els grans llibres s’han escrit a tomba oberta. Shakespeare tenia les plagues londinenques. Va ser un precís descriptor de la mort. Goethe escrivia el Werther amb un punyal a la vora, se l’acostava al pit. Em venen al cap quatre noms a l’atzar, Chateaubriand, Nietzsche, Proust, Kafka, Levi, Bolaño, seria molt difícil trobar-ne de grans que no haguessin conviscut intensament amb la mort. Per això Mozart, per això Schubert. Per això el quadern de formació a l’escriptura de Pla comença parlant de la grip del 1918. Confinat a Palafrugell, enceta el quadern el dia del seu aniversari per remarcar que el comptador de la vida va corrent. S’entén el pes que l’epidèmia va tenir en la decisió d’enfrontar-se al món a través de la petita transcendència escrita. El virus d’ara, amb tota l’amplificació mediàtica, també està formant els escriptors de vint-i-un anys.

La transcendència qualitativa que l’altre dia apuntava, no sent quantitativa, la quantitat li va en contra. Per això ha de ser la mínima expressió, només deixar-se veure, emergir el pont. Estar-se a la ratlla del silenci, a la ratlla de la mort. Ho diré més planament: la lectura, l’escriptura – essencialment és el mateix, en diem literatura –, qualsevol art, és pura vida humana i té una funció decisiva per la nostra espècie, que és la defensa del sentit comú. Segurament aquests dies ajudaran algunes persones a veure-ho.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant