L’emergència (11)

Dilluns 30 de març

És normal que en un confinament, a pressió, els caràcters s’extremin i que una petita tara es converteixi en un assumpte molt més greu. En situacions de crisi, el verí de la frivolitat és més nociu. La desgràcia expandeix el ressentiment, la misèria destapa els vicis. Ja cal que la crisi no duri gaire, o ens trobarem amb un creixement exponencial de pèrdua de llibertat – i, recordo, llibertat igual a moral -, que es retroalimentarà: et controlen, et desesperes, et controlen més, et desesperes més.

Haurem de recordar cada minut que no hem arribat aquí per fatalisme, sinó per com s’ha fet de malament. Hi havia hagut virus perillosos anys enrere. Se sabia què passava a la Xina. Se sabia què passava a Itàlia. Qui no posa la vida humana a davant, no la defensa. Si no la defensa, la destrueix. El capgirament del sentit comú de l’última dècada ens ha dirigit cap aquí. Veurem a quina profunditat arriba. Tenim uns polítics brillants, consentits i votats per nosaltres. Som nosaltres, que ens hem deixat dur per la facilitat, la depredació del que s’havia aconseguit amb esforç. Sanitat i cultura.

Per qüestions de feina, freqüento el catàleg de les biblioteques públiques. Fa anys que demano un criteri d’adquisició de llibres, com pot ser que sigui més difícil de trobar llibres clàssics que no les pollinades comercials? Amb el confinament, he hagut de donar un cop d’ull a la biblioteca electrònica, ebiblio.

Ebiblio – sense accent – té els inconvenients d’una biblioteca presencial. Busques un llibre i no hi és, o en tenen pocs exemplars i estan deixats. Deu ser per protegir les editorials. Si els exemplars d’un llibre d’èxit no estiguessin limitats, suposo que les editorials perdrien moltes vendes. Puc arribar-ho a entendre, i en canvi no puc entendre per què la biblioteca no té un bon catàleg d’obres clàssiques ja amb els drets prescrits, senzillament escanejades.

Però anem a la depredació. Avui buscava a ebiblio algun llibre de Prudenci Bertrana. Prudenci Bertrana o Aurora Bertrana, autors que van ser celebrats tot just fa tres anys, amb actes institucionals, etcètera. Jo mateix vaig participar en alguna taula sobre Prudenci Bertrana, un dels millors escriptors catalans del XX, Josafat, Els herois, Proses bàrbares i, sobretot, L’hereu i Els núvols. Poso el nom al buscador de l’ebíblio. Prudenci Bertrana. Resultat: m’apareixen tot de llibres que no són de Bertrana. Buscant entre la norantena de resultats, hi acabo trobant Josafat, Violeta i L’illa perduda (aquesta escrita a quatre mans per Bertrana amb la seva filla). Ni rastre de Els herois, les Proses Bàrbares o de la seva autobiografia inoblidable. Però els disgustos no s’acaben aquí. Quan m’hi fixo bé, veig que cap dels tres llibres de Bertrana és en text. Són audiollibres. Si vull llegir el poc Bertrana que hi ha, he d’escoltar-lo. Qui és el responsable d’aquesta deixadesa? N’hi ha algun? Ara que necessitem l’ebiblio, ens trobem que no serveix per finalitats serioses.

I la resta de llibres que m’han aparegut fent la búsqueda? He posat Prudenci Bertrana i m’han sortit, en aquest ordre: Petons de diumenge, El far, Joana E, els dos bertranes i mig citats, i després Melisa & Nicole, La bíblia andorrana, L’hotel blanc de la platja, La memòria de l’aigua, I ens vam menjar el món… Que amb el títol ja paguen. Què són tots aquestes edicions comercials, aquests sí, en format escrit?

Doncs són Premis Prudenci Bertrana. Quin exemple més clar de depredació. Tenim un escriptor de primera línia que es diu Prudenci Bertrana, un home que hi va deixar literalment la pell per la literatura catalana. Que va ser enterrat just passada la guerra, i el seu nínxol oblidat i perdut fins fa dos dies. Un escriptor que va ser recuperat a la transició, a partir de la reivindicació que els intel·lectuals d’esquerres van fer del modernisme. Va tornar a caure en l’oblit, a excepció de Josafat, perquè és curt i va bé per fer-lo llegir als instituts. Fins que, fa tres anys, va commemorar-se’n el centenari. Va servir per taules i fastos.

Estem en quarantena i ja veurem quant durarà. Qui no tingui Bertrana a casa, si depèn del sistema públic de biblioteques catalanes, no pot ni llegir Bertrana, que l’ha d’escoltar. Hi ha, mentre escric això, literalment quatre exemplars de Josafat disponibles en mp3. No tinc cap dubte que passa igual amb molts dels millors escriptors catalans.

Què se li ofereix, en canvi, al lector? Dotzenes de llibres pseudoliteraris, enganyifa comercial premiada amb un premi que porta el nom de l’autor que ha depredat. Hem substituït Prudenci Bertrana pels aspirants, il·lusos, cofois aspirants a Prudenci Bertrana. Hem obligat als lectors de Bertrana a llegir morralla.

Això és la cultura, la mateixa essència catalana: autofagocitació promocionada per les nostres pròpies institucions.

Fins que no quedi res.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant