L’emergència (12)

Dimarts 31 de març

Substituir Prudenci Bertrana pels premis Bertrana. Però tinc més exemples de depredació. Vull explicar una història que va passar a la meva ciutat fa uns mesos i que em va impressionar molt. Sant Feliu de Guíxols havia tingut una florida cultural tan impressionant que va donar personatges com Garreta, Patxot o Gaziel. Va atraure i acollir forasters de tanta categoria com Langdon-Davies o Kitaj i encara avui manté una colònia d’artistes de tant nivell com l’escultor Udaeta, el compositor Subirachs o el poeta Comadira. Naturalment me’n deixo molts, però aquest no és el tema. La qüestió és que, fruit d’aquest ambient, la ciutat va tenir durant bona part del vint un urbanista, Joan Bordàs, que va donar-li el caràcter peculiar, que en part conserva. Fa un parell d’anys, l’ajuntament va emprendre unes obres que van derruir una part dels elements emblemàtics i distintius de la ciutat, a banda d’arbres, etcètera. Va ser com si a Sant Sebastià decidissin carregar-se una part de la barana blanca de la platja de La Concha o a Nova York els bancs de Central Park. S’havia de cobrir el desguàs de la riera, i es va tirar pel dret a base de formigó.

A tocar d’aquesta obra tan desafortunada, hi havia una petita plaça amb una escultura de Joan Rebull, La Costa Brava. L’escultura estava posada en un estany amb nenúfars i peixos, a la manera del Desconsol de davant del Parlament de Catalunya. Una imatge molt catalana. Hi havia un desmai i era la plaça més bonica de Sant Feliu, just a davant de mar, discreta i noucentista, fruit d’aquest gust cultural que abans deia. Josep Amat, un altre dels artistes adoptius de la ciutat, havia aconseguit que Clarà fes per cap preu l’escultura per l’estany, que era tota la gràcia d’una plaça que concentrava en si mateixa el pòsit d’una tradició i un bon gust impossibles d’improvisar.

Quan em van dir que l’Ajuntament volia enderrocar l’estany i deixar neta la plaça, no m’ho vaig creure. Però vaig mirar el projecte i, efectivament, als plànols l’estany ja no hi era. Així. Perquè sí. L’única explicació possible era la privatització d’espai públic, i que el restaurant que hi ha a la plaça pogués ampliar la terrassa. Avui sospito que el motiu no era ni això.

Les persones més implicades en la vida cultural de la ciutat vam anar a veure l’alcalde. No hi va haver manera. Vam mirar de fer-li entendre de totes les maneres possibles el valor de l’escultura, el sentit que la plaça tenia per Sant Feliu, un valor turístic, també, emblemàtic de la capitalitat de la Costa Brava que tenia el monument. Vam insistir, vam raonar-li. L’home es va encastellar en el no, va ser incapaç de donar-nos ni un sol argument, suposo que el motiu era inconfessable: no haver de modificar les obres projectades, que volia tenir abans de les eleccions. No li demanàvem cap sobrecost, al contrari, simplement, que no destruís un patrimoni important de la ciutat. Encara me’n faig creus de la tossuderia i de la seva falta d’arguments. Vam aconseguir que deixés l’estàtua a la vora d’on era, però va quedar arraconada i sense estany, en una mena de jacuzi, amb uns nenúfars grotescos fets de metall i uns sortidors. La degradació porta degradació i no va trigar gaire que l’estàtua aparegués amb pintades d’esprai negre als ulls i als mugrons.

Allò que semblava impossible, havia passat. D’un dia per altre, Sant Feliu havia perdut la seva plaça més bonica, simplement perquè l’alcalde i el seu equip no van ser capaços de valorar-la, de veure-la, per més que vam intentar de fer-li entendre. Quan parlo d’autodestrucció, tinc exemples. Van arribar les eleccions i el partit de l’alcalde, un partit independent, va ampliar la seva majoria.

Jo crec que les persones que vam intentar salvar la plaça encara vam ajudar a la popularitat del partit de l’alcalde. Per molt que costi de creure, l’instint autodestructiu existeix i s’expressa amb orgull. Quan parlaves amb la gent i criticaves les obres, la resposta més freqüent era: “doncs a mi, m’agrada.” Com un nen que s’ho passa bé destruint, sense consciència del valor del que trenca.

No és estrany, doncs, que ara la meva ciutat hagi corregut a limitar les sortides fins i tot dels que poden sortir a passejar gossos, i hagi prohibit que vagin més lluny de dos-cents metres del seu domicili. Com no és estrany que s’hagi posat en circulació un cotxe que va pels carrers tot el dia advertint per megafonia a la gent que no surti de casa.

Quan sento aquest “Atenció! Atenció! Degut a l’estat d’alerta…”, com si no ho tinguéssim tots més que clar; quan penso en la prohibició de sortir amb els fills o sols mantenint les distàncies; quan sento els aplaudiments de les vuit del vespre, m’adono del poder de la infantilització que s’ha anat escampant l’última dècada. No sou capaços d’entendre les coses, se us ha de repetir tot vint vegades, crida la megafonia del cotxe. No sou capaços de sortir mantenint les distàncies, necessiteu que us prohibim sortir, perquè si no us ajuntaríeu tots i deixaríeu que les criatures juguessin juntes, ens diu la prohibició de sortir. Hem abandonat el sistema sanitari i no hem sabut ni sabrem valorar els nostres metges i infermeres, ens diem amb els aplaudiments de les vuit. El protagonisme dels militars també va per aquí: ajudar a desresponsabilitzar-nos.

El més terrible de la infantilització és la felicitat amb què la gent s’hi apunta, amb quin agraïment. Què serà, tot plegat, sinó una gran renúncia? Per què? Per poder tornar a la irresponsabilitat dels nens, al seu paradís moral? Estem disposats a enganyar-nos, a fer veure que ens creiem que és possible enganyar-se, i així anem perdent el que ens fa adults i humans realitzats.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant