L’emergència (17)

Diumenge 5 d’abril

Que els actes de cultura tinguin res de bàrbars és perquè la cultura és el reialme de la imperfecció i de l’inacabat, el país del gènere humà.

Però no cal fer-ne un gra massa. Fa pocs dies vaig apuntar un parell d’exemples de depredació. També ahir vaig parlar de la paradoxa del valor buit, del valor que no val i fa nosa.

Aquest diumenge de Rams confinat, un amic m’envia un link a una entrevista a Xavier Bru de Sala sobre Josep Carner.

Carner. Tota la cultura catalana gira entorn seu.

És molt fàcil d’entendre: el seu nivell d’intel·ligència, la seva precisió no l’ha superat cap altre geni català. Ni en literatura, ni en pintura, ni en arquitectura, ni en política. Per això Carner és profètic.

Per això és fàcil trobar-se lectors incapaços d’entendre’l. No hi ha res a fer. De tot cor que sap greu per ells, per les seves famílies i les seves amistats. En quina nació reduïda que viuen. No cal buscar-hi mandra, ni prejudicis, ni parvitat neuronal, ni cap mena de mala intenció. Què més voldria.

I què més voldria que fossin només persones concretes i no tota una comunitat. Celebrem ara mateix el cinquantenari de la mort de Carner sense tenir en aquest moment – i ja fa anys – cap edició a la venda de la Poesia del 1957. Què caram estem celebrant, doncs? El nostre gran forat negre? Aquest país és una gran hipocresia.

Per què serveix una cultura catalana incapaç de tenir accessible Carner? Per què serveix l’ensenyament, si no és capaç d’ensenyar-lo? Per què serveix la llengua catalana si no podem llegir Carner? Per què serveix, ser catalans?

Per intentar salvar-lo.

Per poder viure’n.

No pas per depredar-lo.

Què puc dir, de tant que li dec a Carner? Vosaltres que sou lectors sabeu quina bondat profunda hi ha en els cims alts de l’escriptura. Sabeu la seva generositat. Sabeu que no podreu tornar als grans mestres el que us han donat. Sabeu que la relació principal que podem tenir-hi és a través de l’agraïment.

Llavors, val la pena contestar Bru de Sala?

Jo crec que no. I és trist, però no.

En canvi té sentit mirar-se’l com una mostra més del nostre país i la seva emergència aquests dies. Com una explicació més sobre nosaltres mateixos.

Xavier Bru de Sala: ‘Carner hauria pogut arribar a ser un Pessoa, un Neruda o fins i tot un Eliot, però es va quedar a mig camí.’ Aquest és el titular: Bru de Sala diu que Carner va fracassar. Subtítol: Entrevista a l’escriptor sobre la seva estada a Brussel·les, poc coneguda, per a inventariar els papers de Carner. En altres paraules: amb l’excusa de parlar de l’estada poc coneguda de Bru de Sala a Brusel·les, depredarem Carner, que és el que hem vingut a fer aquí. Per això ho destacarem al titular. Carner ens la rebufa, aquí l’important és la valentia de Bru de Sala, que reapareix no se sap d’on per recordar-nos, en el cinquantenari de la mort del poeta, que ell és capaç de dir que Carner va fracassar.

Que vell que és això. L’any 2002, els imparables eren més joves que avui Bru de Sala, per bé que tampoc eren unes criatures. També van exposar els pebrots vermells sobre de la taula i van dir: nens, s’ha acabat la comèdia. “Josep Carner és un poeta mediocre” (en paraules de Bru de Sala, “es va quedar a mig camí”), “el Nabí és un nyap il·legible”, etcètera, etcètera. Com l’entrevista d’ara, era una operació comercial per promocionar uns poetes que no havien llegit Carner. Bru de Sala tampoc l’ha llegit, per més que pugui semblar-li que sí. Ja aquells joves tenien darrere Porcel i el mateix Bru de Sala. Havien de menjar-se el món i ho deien ells mateixos: som els Imparables. Un va guanyar un premi, l’altre va arribar a director del Llull, l’altre ara té una columna diària. Hola, Hèctor, com va, tot això? Per cert, i els llibres? I la literatura? Us l’heu passat de llarg?

L’entrevista comença bé. L’entrevistador ens recorda que Bru de Sala va ser el guanyador més jove del premi Carles Riba i que gràcies a això al cap de molt poc ja s’instal·lava un parell de mesos a Bèlgica per inventariar els llibres, documents i objectes personals que Carner havia deixat en morir. És molt interessant la narració de la trobada de Bru de Sala amb Cendrós. Encara ho és més la descripció del pis i del despatx de Carner, que va sorprendre Bru de Sala per com era de petit i perquè “a les prestatgeries hi havia llibres de poesia catalana, sí, però la majoria eren de viatges o similars. Literatura lleugera, d’entreteniment, vaja. Res de filosofia, Shakespeare…” Si jo fos Bru de Sala hi hauria afegit: “Que no vol dir que el traductor de John Locke, Giambattista Vico o Francis Bacon, de El somni d’una nit d’estiu, Les alegres comares de Windsor o La tempesta no s’interessés per la filosofia o per Shakespeare. Al contrari, desconfieu de les grans biblioteques i dels que representa que s’ho han llegit tot.” La descripció d’Emile Noulet també és molt interessant. A la gran biblioteca de la casa (on hi havia els llibres comuns del matrimoni), la vídua va dir a Bru de Sala “que a Carner tot allò no li interessava gaire, que ell era un home charmant, amable i molt vitalista, però que la gran dama de la cultura europea era ella.” No casa gaire amb una frase d’abans: “de seguida vaig veure que havia estat profundament enamorada del seu marit.”

És molt normal que a un home que des dels dotze anys que publica i que ha dedicat tota la vida als llibres no li interessin gaire La Bíblia, Shakespeare, Dickens o Ruyra. També és molt natural que la vídua d’un gran home, davant d’un jovenet, literalment o donant-ho a entendre, proclamés “que la gran dama de la cultura europea era ella.” Cada dia veiem coses així. En canvi, que estrany que seria que un semiadolescent de vint anys, que acaba de guanyar un gran premi poètic – el més jove que mai l’hagi guanyat! -, que han enviat a Bèlgica – amb la seva parella! – a remenar els papers d’un poeta exiliat i mort – una relíquia -, un jovenet drogat de si mateix, que estrany seria que pensés bah, no fotem, el món és dels joves, ja us obriré els ulls, ja us diré jo un secret tan vell com la història de la infàmia. Voleu la veritat? La bona era ella!

Com recorda aquells joves imparables. El problema no és la joventut, sinó l’autopermissivitat que la segueix.

La meva biblioteca és modesta. Només tinc un llibre de Xavier Bru de Sala. M’hi falten Les elegies del marrec, m’hi falta Objectiu pastorets: els pastorets del segle XXI, o Fot-li, que som catalans! i Fot-li més que encara som catalans (aquests dos últims escrits en col·laboració amb altres autors). El llibre seu que tinc és El descrèdit de la literatura – què hi farem! Ara mateix me’l rellegiria si tingués temps. De moment, donaré un cop d’ull a la solapa per informar-me de l’autor. Les solapes tenen l’aquiescència dels escriptors, entenc que aquesta no és l’excepció.

“Xavier Bru de Sala (Barcelona, 1952) va guanyar, amb La fi del fil, el premi Carles Riba (1972) i el premi Ciutat de Barcelona (1974). Ha estat director general de Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya i director literari de Proa. És coneguda la seva dedicació a l’escena, amb versions de Cyrano de Bergerac, El Misantrop, Pigmalió, i els musicals El Mikado, Els pirates i el llibret de Mar i Cel. Com a periodista d’opinió, col·labora amb assiduïtat a diversos mitjans de comunicació, especialment a El País,” i ara ve la part que m’interessa: “i de 1987 ençà treballa en la redacció d’una novel·la extensa titulada La xifra imperfecta, de pròxima finalització.”

El llibre va sortir a Quaderns Crema el 1999, o sigui quan feia dotze anys que Bru de Sala estava treballant en la redacció d’una novel·la “extensa” (només faltaria!), “de pròxima finalització.”

Doncs bé, aquí estem, passant el confinament, l’abril del 2020. Però, ep, fa 21 anys la “novel·la extensa titulada La xifra imperfecta, de pròxima finalització” ja li servia de mèrit, exactament de la mateixa manera que els Imparables ens van prometre al seu moment la gran rebomba poètica amb patinet i barretina. Jo soc molt bo perquè ho dic jo i soc imparable. Queda per descriure quin sistema cria, paga i empeny la teva imparabilitat.

1987-2020. I caure-hi als trenta-tres, com Alexandre. “Carner es va quedar a mig camí”, no pas ell.

Xavier Bru de Sala i Castell, segons la wikipèdia. L’aristocràcia que ahir comentava. Primer President del Consell Nacional de la Cultura i les Arts. Assessor de Ciu. 123.420 euros per comissariar l’any Espriu. Espriu, el poeta preferit del nostre sistema polític insuperable. 123.420 euros. La imperfecció de la xifra la donaré amb una pregunta: per què no tenim una edició, si convé finançada per la Generalitat mateixa, de Poesia de Carner, el llibre més important de la literatura catalana del XX? 123.420 euros. (Més xifra imperfecta: van proposar-me fa poc elaborar un dossier didàctic sobre El cor quiet pel Departament d’Ensenyament: 500 euros bruts.)

Continuem l’entrevista. És interessant el que explica. L’IEC va llençar la taula de Carner. Quin país. No n’hi ha per ser optimistes? L’entrevistador pregunta si és veritat que es va perdre una caixa amb material de Carner i BdS contesta que ell no ho sap, però que la vídua de Carner “va escriure una carta als Manent en termes molt elogiosos cap a la meva persona i la manera com havia desenvolupat la feina. Res més.”

Em salto la paradoxa que l’obra de Carner no estava a l’altura de les seves capacitats, que deu ser la manera que l’infatigable BdS ens digui que Carner era un gandul. Mal que fos per superar el “pudor estètic o personal que el privava d’al·ludir, encara que fos de manera vaga o passatgera, al seu jo en una època en la qual, precisament, el que predomina és la literatura del jo”. Si BdS hagués llegit de veritat dos versos de Carner hauria vist de seguida que l’aprofundiment en el jo – i en el nosaltres – de Carner no té rival en català.

“Crec que hauria pogut arribar a ser un Pessoa, un Neruda o fins i tot un Eliot, però es va quedar a mig camí.” Arribar a ser un Neruda, Carner? Això només pot dir-ho pel Nobel. Perquè segons BdS si Carner va composar Poesia del 1957, naturalment va ser perquè la seva dona va dir-li que ho fes, per poder guanyar el Nobel. Rodoreda revisa Aloma, Pla revisa i refà el Quadern, Monzó revisa els seus contes. Tots anaven de cul darrere el premi dels nassos. I Carner, que s’havia passat la vida revisant-se i corregint els seus propis poemes, es veu que es va haver d’esperar que la seva segona dona l’hi animés, per guanyar un premi literari.

No em vull allargar més en aquesta entrevista patètica. Que Pla denostés Carner és molt i molt discutible. No, BdS, no convé “fer una antologia d’improperis i retrets de Josep Pla dirigits als altres escriptors catalans” per ressuscitar un Pla pintoresc que tenim enterrat de fa temps, sinó llegir Pla atentament i entendre què diu. Distingir encara avui entre fons i forma, dir-nos que “amb Carner el català arriba a l’excelsitud expressiva” però que aquesta excel·lència no va enlloc, és com dir que no existeix l’aigua salada mentre navegues pel mar amb el iot.

L’entrevista es resumeix en les dues preguntes finals, on BdS dubta que avui Carner tingui cap vigència pel públic en general, ja que el públic en general no són “lectors amb sensibilitat i coneixement idiomàtic”. Vinga aristocràcia.

“- I entre els escriptors més joves?

– Tinc la impressió que l’ignoren voluntàriament. I els que no l’ignoren són els que no guanyen premis. Ja m’enteneu, oi?”

De veritat que aquesta última resposta em fa sospitar que BdS no sigui el millor humorista del planeta, o almenys d’aquest país tan desgraciat.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant