L’emergència (18)

Dilluns 6 d’abril

Aquests dies tristos i cruels de patiments i dols, els versos de Carner em porten el consol de la saviesa, la saviesa del consol. Són infermeres i doctors, i el seu llibre un hospital. No cal llegir-ne gaires versos, no és pas una qüestió de quantitat ni encara menys de sorpresa, al contrari, la companyia lluminosa de Carner necessita ben poques paraules per ajudar-nos si coneixem malalts, o fins i tot morts.

La primera versió d’un dels seus poemes més essencials i coneguts va sortir a la revista “Vell i nou” l’any 1918. Després Carner el va publicar per primer cop en llibre a L’oreig entre les canyes (1920).

·

PIETAT DE LA NATURA

A l’arbre hi ha una fulla que mig se’n porta l’aura,

i l’últim raig del dia, que ho veu, encar la daura.

·

El poema va passar pels llibres Paliers (1950) i Arbres (1953), i va arribar a Poesia (1957) en aquesta forma:
·

PIETAT

A l’arbre hi ha una fulla que ja està a punt de caure

i l’últim raig del dia, que ho sap, encar la daura.

·

Fixeu-vos en els matisos que Carner hi afegeix. Pietat de la natura queda només en Pietat, perquè la natura ni és ni deixa de ser pietosa, en tot cas ho som nosaltres. Com tots els gran artistes, com totes les grans persones, Carner va venir a humanitzar el món. Amb el nou títol, a més, el poema es fa seva tota la tradició cristiana de les pietà esculpides o pintades. Pietat, el títol, és una traducció de l’italià.

Però l’ajustament definitiu que per mi converteix el poema en una obra mestra és haver aconseguit la manera de fer dir als versos exactament el que volien dir. És com veure Carner ensenyant el poema a parlar.

És així que “que mig se’n porta l’aura” es converteix com per miracle en “que ja està a punt de caure.” El subjecte passa de ser l’aura a ser la pròpia fulla. L’aura, el ventet, desapareix. Queda la fulla a punt de morir-se – ja ni serà arrencada, és una mort ineludible, un lliurament de l’esperit. No hi ha res més: arbre, fulla, sol. El despullament del poema lliga amb el despullament de les branques de l’arbre i el vers, tan arrelat i físic, hi guanya en abstracció i espiritualitat.

La desaparició de l’aura només em sap greu perquè la paraula m’hi portava una música – un ventet verbal – que qui sap si Carner mateix no va tenir present quan composava el poema. L’aura em duia a l’ària Un’aura amorosa del Così fan tutte, que diu: una aura amorosa ens portarà del nostre tresor (de la nostra persona estimada) un descans dolç al cor. Un cor que, nodrit d’esperances d’amor, no necessita un aliment millor.

(Fixeu-vos també en el canvi de “l’últim raig del dia, que ho veu” per “l’últim raig del dia, que ho sap”, que és com una divinització del sol, de la llum – saber és tota una altra cosa que veure, a més d’evitar la confusió entre “veure” i “adonar-se de”.)

Mozart i Carner són germans en la pietat que van escampar pel món amb la seva obra. Una pietat tan present, aquests dies, tan necessària.

En relació a la pietat, el fet que Carner, que sempre va creure en la victòria aliada, publiqués aquesta segona versió del poema després de la Segona Guerra Mundial, em fa valorar-lo per sobre d’una poesia molt bona i semblant però que pel meu gust no arriba – i em sembla que tampoc ho pretén – a la profunditat de Carner. Es tracta del poema Exemple de Wisława Szymborska. Sent polonesa, i per tant de les terres de sang, Szymborska també va participar en el reflotament de l’humanisme després dels desastres de la guerra. El poema és del penúltim llibre que va publicar en vida, Aquí (2009), poemari on, per cert, la pietat es fa més present que en la seva poesia anterior.

·

EXEMPLE

Una ventada

va endur-se’n a la nit totes les fulles de l’arbre

menys una fulla,

deixada

perquè es gronxés sola a la branca nua.

·

Amb aquest exemple,

la Violència demostra

que sí,

que de vegades fa broma.
·

One Response to “L’emergència (18)”

  1. Oriol Says:

    Compte! Deu ser ‘març’ i no pas ‘maig’ 😉
    Fantàstics els posts dels darrers dies! Gràcies!

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant