L’emergència (19)

Dimarts 7 d’abril

Divendres al vespre, travessant el pati de casa, em crida la veïna de dalt des de la finestra.

– Toni, t’he de dir una cosa. En Salvador ahir ens va deixar.

Ara vaig amunt i avall de casa amb el buit del veí a dintre com si m’haguessin foradat. La mort em deixa així: m’han drogat i extirpat una víscera, noto el forat. El veí meu tenia els seus forats a dintre, com tothom. Ara són a dintre meu, al seu forat. Tinc la carn foradada de forats plens de forats.

Estava jubilat, ni sé de què treballava. Fa deu anys, quan vam arribar a aquesta casa, hi havia un home mirant al carrer des del seu balcó. Li vaig dir que seríem veïns. Va dir:

– Ah, ja m’agrada.

Els carrers del barri ja no es tornaran a omplir del tot quan s’acabi el confinament. Era assidu del passeig de Mar, de la barana de la platja, de la Rambla, i me’l trobava a la biblioteca o anant o venint pel carrer llarg que compartíem. Tenia el bon gust català de no excedir-se parlant i no fer-se un problema de res que no fos realment un problema. Va aguantar unes obres nostres, paret per paret, com un sant. De vegades el sentíem discutir-se amb la seva dona tal com ell devia sentir-nos de vegades a nosaltres. Era un ganxó perfecte, que vol dir que enganxava per l’afabilitat, la fonètica, l’amabilitat de carrer dolça i humil, una herència de segles i segles d’educació popular, una manera d’anar pel món centrada en l’agraïment i per tant la bonhomia. A l’estiu seia a l’esglaó de l’entrada de casa a prendre la fresca. Contemplava el carrer llarg, girava la vista ara cap a un costat, ara cap a l’altre, saludava els estiuejants i els ajudava a trobar el jutjat o a aparcar el cotxe.

Arrossegava el càncer feia temps, no es va morir del virus, però això és igual, quantes malalties no han emergit aquests dies, tots els escorpins han sortit de sota les pedres. No vaig preguntar a la vídua per l’enterrament, ara mateix no hi ha enterraments, d’aquí unes setmanes deuran dir-me: la cerimònia, o el nom que sigui. Si més no ell va estar acompanyat els últims dies pel fill.

Hi ha un dol ara mateix a l’altre costat de la paret de casa. Ha estat un any terrible, aquí on visc. La dona que passava els estius al pati del costat també va morir-se d’un càncer. A l’altra punta de casa, darrera d’una altra paret, una mare va perdre el seu fill. I una amiga que vivia al capdavall del carrer, de seixanta-quatre anys, en tota la seva plenitud, es va ofegar a mar. I ara el veí. Tot això en un any.

Faltava aquesta mort viral passejant-se amb metralleta, vomitant i cagant pels carrers, pixant-se a la secció de fruita del supermercat, asseguda al passadís de casa amb una pala ensangonada a la falda. Es veu que va ràpid, que els símptomes lleus que vols pensar que són psicològics de cop es disparen, la febre s’enfila i cap a l’hospital, on t’han dit que no hi vagis, que t’esperis, però precisament si t’esperes i hi arribes amb els pulmons molt tocats vas de dret a la UCI, però també saps que si hi entres adéu siau la família, i que si tens mala sort ja no els veuràs més. Però qui es mor, si no és per mala sort?

I mentrestant els boscos plens d’ocells, la riera plena d’aigua de la pluja de fa uns dies, i amb la pluja també la llum més transparent que mai, encara més, perquè els homes han callat, s’estan quiets, espantats a dintre casa, a fora ho tindrien perdut, al planeta verinós, més letal com menys ho sembla, i el silenci i els cotxes que no circulen i no contaminen fan la llum més subtil, qui es podia pensar que ho podria ser tant, més precisa, menys agressiva, més temptadora, no sé dir si més humana o si més celestial.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant