L’emergència (20)

Dimecres 8 d’abril

El tretze de març passat, Rafael Subirachs, l’intèrpret i compositor, tornava de Caracas a Sant Feliu amb la seva parella, fent escala a Madrid. Al cap d’uns dies, ja en ple confinament, va fer aquest apunt a Facebook.

“No sé si sóc portador del virus, si el vaig contraure a Madrid. Ni el personal d’Ibèria ni el de l’aeroport de la capital divendres passat havien pres cap precaució, és més, quan em trobava encara a l’aeroport de Maqueitia (aeroport internacional de Caracas) dins l’avió vaig demanar a una aeromossa si seguien un protocol de seguretat i si havien pres mesures. Per tota resposta vaig obtenir un silenci glacial. Em va fer mala espina. Jo havia pres la precaució de proveir-me d’una mascareta però no de guants i vaig fer tot el viatge endormiscat, el vol es fa de nit, entaforat, per precaució, a més de la màscara dins l’ullera de drap per aïllar-me. I si dic que em va fer mala espina és perquè sabia des de Veneçuela que les coses no anaven bé, especialment a Madrid però també a la Rioja i en zones de Catalunya i del País Basc.”

En el moment que Subirachs escrivia això, no tenia cap símptoma. La febre va venir després, i l’ingrés urgent a la UCI. Ara n’ha sortit, és a casa seva, a Sant Feliu, amb la seva parella, que també s’està recuperant del virus. Hi he parlat per telèfon i transcric què m’ha dit.

“Estic molt content, Toni… L’Ester està molt millor, molt millor… Estem, podríem dir, en un estat de normalitat. No sabria dir-te si encara puc pujar els esglaons de dos en dos, però ja puc fer-ho tot, una mica lentament, i dic lentament perquè encara miro de no cansar-me, però estic segur que si el metge em digués que no represento cap perill de contagi per ningú altre, si em digués “pots sortir ja”, doncs aniria a tot drap pels carrers, suposo.

Vaig començar a notar alguna cosa dos o tres dies després d’arribar de Caracas. Al Facebook vaig tocar al piano una cosa que es diu Breus improvisacions per a un temps de confinament. Si mires la primera, és una hora abans de caure. Ja havia trucat al metge i m’havia dit que prengués mig paracetamol. Vaig creure, i em va baixar la temperatura. I em trobava tan bé que em vaig tornar a vestir com si em trobés a Caracas, amb pantalons curts. I si tu veus aquell clip, veuràs que vaig amb màniga curta. Devien ser cap a les sis o les set, ja al foscant. Immediatament després de gravar aquell clip vaig començar a agafar uns calfreds que tot el cos em petava. Em vaig posar el termòmetre i efectivament tenia trenta-vuit de febre. Vaig continuar així, amb el paracetamol enredava la febre però la febre tornava a pujar i en un o dos dies vaig arribar, en un d’aquests episodis de pujades, als trenta-nou graus. Llavors aquí ja perdo el control de mi mateix, perquè jo, dintre de tot, m’enganyo. Llavors és quan l’Ester insisteix que em vegi algú. Van ser un o dos dies, jo no en tinc noció. L’Ester diu que jo no respirava bé, però jo no en tenia consciència. Jo creia que sí, que respirava bé, l’únic, que tenia aquests calfreds, que no hi havia manera d’aturar-los… Trenta vuit i mig, trenta nou… L’Ester va insistir tant, que no va venir un metge sinó que va venir una ambulància, i se’m va emportar amb el que portava a sobre, per sort me’n vaig emportar en Proust! Per sort! L’únic que se’m va ocórrer va ser agafar la bossa i a la bossa per sort hi tenia la llibreta que acostumo a portar al damunt i en Proust, però cap llapis. Sort en vaig tenir.

Jo tinc mala peça als pulmons, he de vigilar molt perquè l’any 1985, quan tenia uns quaranta anys, vaig agafar una pleura tuberculosa. Jo era un fumador d’aquells. Llavors a l’Hospital Clínic tenien uns altres protocols, però tots els infecciosos ja estaven en una mateixa planta, no ens barrejaven amb els altres pacients. Total, que ja hi havia un precedent important, tinc els pulmons tocats i he de vigilar molt, sóc més sensible, fàcilment els pulmons se m’inflamen i s’emplenen de líquid i el líquid és el que ens fa l’asfíxia. El líquid dificulta la respiració i genera la falta d’oxigen que va deteriorant tot l’organisme, fins al cor. Per això el primer que fan quan hi ha casos de pulmonia és oxigenar els pulmons, reduir el líquid i les humitats excessives. Quan els metges ens ausculten, miren les cavitats pulmonars, si sonen rocalloses, si raspen… Tenen unes categories de sons per això. És un principi físic. Tens aigua als pulmons, respires malament.

Però jo era inconscient de la gravetat. Jo tenia confiança. Ja em coneixia això de la tuberculosi. Durant aquell estiu del 1985 vaig buidar el pulmó en tres mesos. Si m’ingressaven al juliol, al setembre ja em van donar l’alta per començar a fer les classes. Per això tenia confiança. L’únic que m’havien dit els metges era: tu ves a un lloc sec, no et banyis, no prenguis contacte amb la humitat perquè el que necessites, precisament, és que estigui sec. Vaig anar a Taradell, a casa d’un meu germà, que és un lloc sec, vaig demanar a l’abad de Montserrat d’estar-me uns dies a Montserrat, vaig estar a casa de la Maria del Mar Bonet a Vallvidrera, per no quedar-me a Ciutat Vella, a Barcelona, que és més aviat un lloc espès i humit. Vaig poder passar un estiu de sol, de sequetat, de cases obertes i sanejades, i n’era molt conscient, feia ioga i una vida de lectura, una vida al màxim d’agradable. Per això estem a Sant Feliu, en part. Perquè hem trobat aquesta casa amb aquest formós pi del pati. El pi per mi és un pulmó. Aquest pi ens ha triat, ens ha acollit, i per mi és un personatge important…

De manera que a l’hospital vaig pensar: si me’n vaig sortir aquella vegada, ara es tracta del mateix, cuidar-se, res més que això. En cap moment vaig tenir la sensació del perill. És quan ara l’Ester m’explica que cada dia la telefonaven els metges per fer-li el part i que li parlaven de… A veure… A veure què passaria… No les tenien totes… Fins i tot s’havia parlat d’entubar-me. Em van posar bocaterrosa en un llit de l’UCI, em sembla que m’hi he passat quatre o cinc dies. Que no vol dir que de vegades no em pogués asseure, fins i tot vaig llegir alguna plana de Proust. Sempre conscient. Però era complicat llegir en aquelles condicions, amb la màscara. Vaig estar tres quartes parts del temps a l’UCI i una quarta part a planta. I mentrestant l’Ester sola, passant-ho ella a casa.

L’hospital, una meravella. L’ambient era fantàstic. Perquè ens entenguem, una espècie de planta oberta amb compartiments de vidre perquè des d’un sistema centralitzat poguessin mirar tots els llits. És agradable, a les plantes altes de l’hospital veus una miqueta de cel… I el personal… Tenen un factor de risc, ells, no tenen mascaretes suficients, no tenen guants. Cada vegada que havien d’entrar a la meva habitació i que m’havien de tocar per posar-me una injecció, per exemple, o per servir-me, sobretot els infermers, que tenien un contacte més directe amb el virus, cada vegada que entraven, amb la porta semioberta, en el moment de sortir llençaven els seus guants a la bosseta del meu bany i sortien. No és que malgastessin els guants, sinó que hi havia tota una especialització laboral. Un infermer que no tingués aquell contacte directe, que no m’hagués de tocar, aquest no calia: però li obrien i li tancaven la porta. L’últim dia, quan me n’anava, quan el personal em va venir a buscar per dur-me fins al hall de l’hospital, els passadissos estaven buits, tot despoblat, tot aïllat, la gran sala de recepció… Vaig demanar si em podrien donar una mascareta per l’Ester i uns guants i la resposta va ser molt justa: no podem, en tenim just per nosaltres.

Les infermeres, jo tenia una noia albanesa, la Semina, escolaritzada a Catalunya, pel català que parlava, que no arribava als trenta anys, un àngel de criatura, portava quatre capes de plàstic i unes mascaretes que només li veies els ulls, com si anés amb ulleres d’aigua per fer submarinisme. Eren molts, potser em van tractar una vintena de persones. Aquestes persones havien de netejar, per exemple, canviar els llençols, és a dir que tenien un contacte físic molt directe. L’únic avantatge és que descansaven molt. Treballen per torns perquè no s’esgotin i constantment s’han d’estar canviant, estan a dintre d’un escafandre amb una calor horrible, però el tracte humà era d’una exquisidesa… Potser tenien estrès entre ells, però no ens el deixaven sentir. Jo sentia remors que per sort a l’hospital de Palamós estaven millor que en altres hospitals.

L’estiu passat vaig llegir un llibre de Borja de Riquer, que va fer una història universal de Catalunya, i un dels capítols és la llarga tradició mèdica de Catalunya. Barcelona ja feia disseccions quan tot això estava prohibit. Els metges es jugaven la pell per poder ajudar. Hi ha aquesta tradició, i això a l’hospital ho veus, ho notes. I els metges joves que tenen quaranta anys, veus que segueixen aquesta escola. És com si ho tinguessin a l’ADN. I forma part de la nostra cultura, Toni. I això ho vaig veure.

He passat una gran experiència, i ho lamento per haver carregat el sistema… Aviam si podrem fer una gran bona celebració, per tots, per tots… Necessitarem fer com entre un dol i uns actes simbòlics de libació…”

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant