L’emergència (21)

Parlo per videoconferència amb la meva àvia, al llindar dels cent anys, a casa seva, atesa per les filles.

– I tu no surtis, eh? – m’avisa, rient per la pantalla. – No surtis, que aquesta grip té mala bava!

Però Espanya juga a la ruleta russa i obre el confinament als treballadors no essencials, que en diuen, que tampoc veig gaire en què treballaran, amb els clients tancats a casa. De què falten estocs? No serà un altre autoengany?

Corre un vídeo fet pels mossos. Barcelona des del cel, els carrers buits. Així m’imagino una societat totalitària en estat pur: la gent tancada a casa, només amb permís per anar a treballar o a comprar, veïns denunciant els veïns, control absolut dels mitjans de comunicació. Ha sortit un article a El Periódico que els afins al poder corren a divulgar: “El col·lapse que no va ser.” Evito llegir-lo per no agafar un mal de ventre. On són, els periodistes? Hi ha hagut un col·lapse sanitari o no n’hi ha hagut o en el fons tant ens és? On són els reportatges en directe des dels mateixos hospitals? Fos una guerra llunyana, hi enviaríem els corresponsals a jugar-s’hi la pell. Aquí, no. Aquí els periodistes confinats, treballant a casa i donant-nos lliçons. Vaja, com sempre. On són les cròniques a peu d’ambulància, la denúncia dels abusos, la investigació sobre les dades interessades que els governs faciliten? On és la crítica? On són aquells intel·lectuals tan altius i tan ben pagats? Ja no hi eren. A la selva mana el lleó, amb un núvol de lloros. I els polítics votats? O venuts o vençuts.

Per què tenim diaris, doncs, per què tenim teles? Perquè el poder és una fi en si mateixa. És resistència a la solitud. És incomunicació i antiliteratura. És aguantar la respiració a dalt de tot, i com més sigui feble el de sota i com més autodestructiu, millor. Així entenc la plaga burocràtica que aquests dies la tecnologia afavoreix, i la retòrica dels llibres i dels premis literaris, i les empreses inútils, els AVES i el formigó absurd, la desídia dels funcionaris, la retòrica infinita del sistema polític. També se’n pot dir corrupció. Hi ha una llei que ho explica: el benefici d’una empresa serà directament proporcional a la seva inutilitat.

El propietari d’un negoci a Platja d’Aro m’envia un whatsap: “Em sembla que això serà un campi qui pugui. Els ICO es van acabar el primer dia, gairebé eren ficticis. És desastrós, el gobierno no té un duro, finalment compraran mascaretes perquè, si no, no sortim d’aquesta, i fins i tot això s’han volgut estalviar.” Després em truca. Al seu carrer hi ha un hotel i em comenta que a dintre hi viuen alguns treballadors de fora. Avui una noia netejava habitacions i per excusar-se li ha dit que estava confinada però que no tenia cap més remei que treballar perquè “yo no estaré en la sopa boba.” Per altra banda, em diu, tota aquesta comèdia de les segones residències no té cap sentit. Ell hi és part interessada, però em sembla que té raó. Si el problema són els hospitals, mirant el carnet poden enviar-te a l’hospital que et correspon. Les carreteres estan ben buides. Hi ha una sobreactuació i una problematització dels desplaçaments a les segones residències. Jo visc a la Costa Brava i l’aparcament del costat de casa està igual de buit que el primer dia. Però la qüestió de les segones residències va bé per renyar, per infantilitzar i per atiar el ressentiment i obligar gent que té casa amb jardí a passar l’epidèmia al seu pis de Barcelona. Aquests mateixos alcaldes que ara es posen les mans al cap per tal que els seus veïns vegin com són de responsables, tan punt s’acabi el confinament tornaran a fer com sempre han fet: malvendre’s l’ànima al turisme sense contemplacions, depredar tant com puguin la natura i el patrimoni cultural, els veïns, els fills dels seus veïns i els seus propis pares, destruir com més millor i maldar per omplir-ho tot de xalets i de segones residències.

Un amic professor m’envia algunes redaccions d’alumnes de quinze anys sobre el dia a dia de confinament dels adolescents. Hi ha de tot, els que s’aixequen a les nou i els que s’aixequen cada dia a la una. Els que fan esport i els que no en fan. Els que tenen un gos com jo i el treuen dos cops al dia, els que juguen i miren pel·lícules amb la família i els que no ho fan. Una alumna sincera, que com que té un bon professor pot escriure amb llibertat, deixa anar això: “Fer deures a casa és el millor que m’ha passat, en comptes d’estar sis hores en una aula la majoria de temps sense fer res, pots estar a casa teva fent la feina quan et vingui de gust, sí que és veritat que ens estem autoeducant.” L’educació, el moll de l’os de tot plegat, que en fa de temps que és retòrica, burocràtica, hipòcrita.

Potser que pari de rondinar d’una vegada. Trobo a faltar el bosc, però no pas tant. En tinc el rebost ple. I els ocells se senten molt millor sense els cotxes. Però en canvi els nens, els enyoro. Visc a tocar d’un col·legi, estava acostumat a les corredisses i els xisclets quan entraven i sortien. Ara només de tant en tant en sento algun en algun balcó. Només de tant en tant passa a tota pastilla amunt i avall del carrer, amb bicicleta, l’adolescent d’una família de gitanos que fa mesos que okupa una casa, més avall. Quan trec el gos, veig el seu pare a la font del final del carrer, omplint d’aigua les garrafes de plàstic que transporta per dotzenes amb un carro de supermercat. A prop de la font, hi ha un gran solar d’una fàbrica de suro mig enfonsada. Les orenetes ja han fet niu a l’edifici. Com que el solar encara conserva els murs, la gent hi entra a passejar els gossos sense por que la controlin. Avui hi havia mitja dotzena de persones.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant