L’emergència (22)

Divendres 10 d’abril

Llegeixo l’elegia que Narcís Comadira ha escrit pel seu amic, Benet i Jornet, mort pel coronavirus. És un article emocionant que m’ha dut a pensar en la cançó que Bob Dylan va penjar a la xarxa fa dues setmanes, ja amb l’epidèmia escampant-se pel món, nosaltres ja confinats. “Cuideu-vos, vigileu i que Déu sigui amb vosaltres”, va escriure al tuit amb què ens regalava la cançó, gravada feia temps. Dylan i Comadira tenen exactament la mateixa edat. Vivim temps d’elegies i les persones grans saben millor de què parlen.

Tinc ganes de parlar de Murder most foul.

Fa trenta anys, Lou Reed i John Cale van publicar Songs for Drella. Fa tres dècades, doncs, que aquest disc m’acompanya. També és l’elegia d’un món, el de finals dels seixanta, i d’una persona, Andy Warhol, que va ser providencial per la carrera d’aquells dos cantants. Drella és com li deien a Warhol, fent una contracció de Dràcula i Cinderella – Cinderella és la Ventafocs. El disc parla de la vida, la personalitat i l’art de Warhol, i de la relació que va tenir amb ells dos. Warhol s’havia mort uns anys abans. És un homenatge, un agraiment d’artista a artista.

El 1964, amb el cadàver de Kennedy encara calent i el país traumatitzat, Reed i Cale van muntar la Velvet Underground, la banda més abismal i antihippie de la història del rock. Tenien divuit anys. Warhol va descobrir-los, els va fer de mestre, els va imposar una gran cantant, Nico, i els va aconseguir un contracte discogràfic, cosa gens fàcil per un grup tan radical. Van gravar el primer disc l’any 1966 i Warhol va dibuixar i firmar la portada. El nivell de creativitat de la Velvet només el donen, l’any abans, el Highway 61 Revisited de Dylan i, el mateix 1966, amb una retirada inquietant, el Tomorrow never knows dels Beatles. A Songs for Drella, Warhol es lamenta en la veu de John Cale: “No ho entenc, el primer àlbum de la Velvet / vull dir que en vaig fer la coberta / vaig ser el productor / i sempre veig que el reediten / i no n’he tret ni un cèntim / com pot ser.”

Fa un parell de setmanes, doncs, quan vaig sentir la cançó que Bob Dylan ha penjat a la xarxa, em va venir al cap aquest oratori de Reed i de Cale sobre Warhol, sobretot la peça Dream, però també les altres, la instrumentació, la interpretació i el sentit final. Em sembla que la cançó de Dylan, per com la canta i el que implica, ve d’allà. No ho puc assegurar, perquè és indemostrable més enllà de la constatació que tots els genis planten flors sobre les flors i fan créixer boscos a sobre dels boscos, que la creació és recreació i que la fertilitat s’escampa sempre sobre la mateixa terra negra.

Dylan, Cohen i Reed, els tres grans mestres americans de la cançó de finals del XX, els més literaris de tots. Reed va ser el lletrista menys elaborat, però ho compensava amb una dicció impecable de textos dels altres. Va fer una relectura inesperada de Poe i alguns poetes catalans van arribar apassar per la seva boca. La meva generació ha tingut la sort de conviure amb aquests tres cantants. Ara que comencem a enyorar els concerts multitudinaris, descobreixo que els he escoltat en directe tots tres: Cohen al Palau d’Esports de Barcelona, Reed al Porta Ferrada de la meva ciutat i Dylan al Liceu, no fa pas tant.

Han estat importants, per mi, perquè tinc la teoria que escriptors i cantants fan una mica el mateix. Per això aquells tres van anar desprenent-se de la melodia i acostant-se a la conversa. Per mi la literatura és interpretació sense música. La reelaboració i la precisió del sentit de les paraules que els cantants fan cantant, l’escriptor les aconsegueix combinant les paraules. Els cantants m’han ensenyat molt a escriure, una altra cosa és si n’he après. M’han fet notar la física de les paraules, la seva materialitat, m’han demostrat que els mots són maons.

Murder most foul. L’assassinat més fastigós. Disset minuts de cançó. Es veu que és la peça més llarga de Dylan, que ja en tenia d’extensíssimes. De fet, com passa amb els grans creadors, podem considerar tota la seva obra com una sola peça, els discos, els seus recitals enganxats els uns als altres, tota la seva vida el never ending tour que supera de llarg els tres mil recitals. A l’últim disc de composicions seves, Tempest, una cançó meravellosa sobre l’enfonsament del Titanic – què hi ha més elegíac? – durava catorze minuts. Reed i Cale van repartir-ho en cançons, però la seva peça durava un disc sencer.

A Tempest hi havia una altra elegia que et deixa veient les galàxies, Roll on, John, sobre l’assassinat de Lennon. Aquí l’assassinat de Kennedy també és l’argument per anunciar un canvi d’època. “Fill meu,” diu la cançó, “l’era de l’Anticrist tot just acaba de començar.” Serà l’epidèmia d’ara un canvi absolut de les nostres vides? L’experiència que vivim, canviarà la característica humana? Es fa difícil de saber exactament què volen dir aquestes preguntes, però Dylan és el visionari d’A hard rain’s a-gonna fall, és el cantant de The Times They Are a-Changin, fins i tot el de Things Have Changed. Ha sigut un cantant profètic com tots els grans creadors. I un profeta per força és un elegíac.

L’elegia és un funeral íntim. Murder most foul és la cançó més trista. Quina lletania interminable, insuportable, quina manera d’aixecar el llindar de la genialitat. Quina fortalesa moral poder cantar això, poder recórrer fins i tot a l’humor negre. Posa la pell de gallina quan a la segona part comença a passar llista a les cançons, la música, pel·lícules, teatre, cantants, i es converteix en ofici, un ofici de plor cultural. L’elegia es torna una elegia d’elegies, el cementiri d’una època, un gran enterrament que acaba enterrant la mateixa cançó a l’últim vers.

Murder most foul és l’exposició llarga d’una mort a partir del “sacrifici humà” que els americans van viure en l’assassinat de Kennedy. Va ser un assassinat, però tota mort ho és. Com tota mort és un assassinat de la llibertat. Això van matar, amb Kennedy, la llibertat. “Toca foscor i la mort vindrà quan vingui”. En definitiva, diu Dylan, hem vingut al món a enterrar. Siguem-ne conscients. Aquesta epidèmia, aquest assassinat, potser serà una nova mort de Kennedy.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant