L’emergència (23)

Dissabte 11 d’abril

Es veu que hi ha una vaga cultural de quaranta-vuit hores per protestar que ara amb l’epidèmia el govern no ajuda el sector, i que la vaga consisteix en una “apagada cultural” a les xarxes.

Una vaga cultural que consisteix a callar. Em sembla que no s’ha entès res. L’amo de la fàbrica necessita que els treballadors treballin, però al sector de la cultura funciona exactament a l’inrevés: l’amo necessita que callis. És lògic, cultura és humanisme i humanisme és llibertat. Llavors, una vaga consistent a callar? Callar no era atorgar? Encara més hipocresia? Res de callar. Denunciem i, si pot ser, denunciem-nos: tots els diguem-ne artistes sabem els afalacs, manyagueries, suborns i xantatges, assetjaments sexuals i econòmics, pors i amenaces, tots coneixem el programa d’aniquilament cultural del poder.

Enlloc he vist la misèria humana que he vist entre nosaltres escriptors, entre la flor i la nata dels intel·lectuals del meu país. No conec prou el món per poder garantir-ho, però em costa de creure que es pugui superar. Perquè se suposa que els escriptors treballem sobre la consciència. Però els he vist en acció, rebaixats a si mateixos als nivells més baixos i abjectes, deformats, autopermisius, esclavitzats per reietons grotescos que els dominen des de dintre. Entre ells he perdut tota esperança d’alliberament nacional i he arribat a espantar-me pensant que poguessin un dia tenir més poder. Gent que feia proclames independentistes i era pura submissió al gregarisme, gent que es tenia a si mateixa per alta cultura però que perdia el cul per igualar a la baixa. Seriosos, convençuts, arrogants, secs d’empatia, amb les mans brutes de merda i de sang. Bàsicament, hipòcrites. Us sona, no? Ens heu vist de tant en tant sortir a la tele. I ara amenacen amb callar, ells que no han dit mai res, ells que privilegien el silenci eixordador de la xerrameca? Ja sento com tremolen els polítics. Cultura. Et penjarien en nom de la seva puresa. Et penjarien per poder continuar fent veure que es creuen tan purs. Són els legitimadors del sistema, arrosseguen la cadena d’una tradició pobra i destructora però callen servilment, i quan tornin a obrir la boca serà per glorificar la cadena.

La cultura és un gos que s’amaga a sota les taules on es celebren els banquets culturals. Un gos apallissat i vell que fuig de sota una taula a sota una altra per refugiar-se. Rep coces, gemega per un cul de pa sec i defineix la nostra espècie.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant