L’emergència (24)

Diumenge 12 d’abril

Fa dos o tres dies, la meva gossa, la Jonca, que m’havia tret a passejar – fins a aquest nivell ens hem permès de deshumanitzar-nos -, quan vam ser a la riera va començar a estirar-me fort. Feia un dia preciós de primavera, assolellat, l’aigua baixava amb aquella remor calmant i sana, hi havia una florida blanca als vorals verds i els ocells passaven d’una riba a l’altra refilant com no els havia sentit mai. Jo volia continuar seguint la riera, però sabia a què m’exposava. Sense que ningú li demanés, el meu ajuntament ha ordenat que els gossos no puguin passejar-nos més lluny de dos-cents metres de casa. Per tant vaig haver d’aturar la meva gossa, i li vaig dir:

– Jonca, em sap greu. Fins i tot per sobre de tu hi ha una llei, que no és ni humana, ni canina.

Però la Jonca volia anar més endavant. Vaig aturar-me, indecís. I llavors vaig veure què passava. Una mica més avall de la riera, s’acostava un grup de gent. A la Jonca li agraden molt els nens i per això m’estirava. El grup que s’acostava, blanc, aureolat pel sol deliciós d’abril, era una dona amb tres nens, una dona jove d’uns trenta-pocs anys, amb dos gossos i tres nens de, vaig calcular, deu, set i cinc anys, aquests dos últims agafats de la mà. Quan la dona em va veure, va abaixar la mirada. Quan va tornar-la a aixecar vaig somriure-li i em vaig arraconar del camí per deixar-los passar sense perill.

No m’agrada gens insistir en el que escric perquè odio la retòrica, però soc limitat en l’expressió. Què més voldria que arribar a un nivell de precisió més exacta. No absoluta, no tancada, però sí molt més afinada. Em sap greu, tinc l’instrument que tinc, a dintre el crani i entre les cobertes dels quatre llibres que he llegit.

Però l’altre dia un amic em comentava que no estava gens d’acord amb la meva posició respecte les segones residències. “És innegable”, em deia, “que causen més infeccions.” I tenia raó. Però després no m’ho vaig poder treure del cap, segurament perquè no és una qüestió tan anecdòtica ni tan tancada en si mateixa com podria semblar.

No sempre estic segur dels meus judicis, i no ha de saber greu rectificar, sinó equivocar-se. L’escriptura no és una legislació immediata, per sort de tothom. És un vell rondinaire com tants dels que no hem salvat, en hospitals i residències. Amb la diferència que respira parlant.

De manera que reprenc i miro de precisar la qüestió de les segones residències, jo que visc envoltat d’elles. Segones residències. El moviment de persones escampa el virus. Això és evident. No vam confinar Madrid i Espanya ha aconseguit un rècord mundial de morts. És així. Però en canvi crec que les persones que tenen la sort de tenir-ne haurien de poder passar el confinament a les segones residències.

Si allà van al supermercat, també hi anirien a Barcelona. Si es posen malalts, que només se’ls atengui a l’hospital que els correspon segons el DNI: no hi ha problemes de trànsit.

No estic dient que puguin anar d’una casa a l’altra com els sembli, naturalment estic parlant d’un sol viatge. És veritat que eliminant aquest desplaçament únic s’evitarien contagis. Però precisament aquí hi ha la diferència entre la vida humana i la vida pelada, o entre viure i sobreviure, com diu Casasses. Dit diferent, només els morts estan a resguard de la mort.

Conduir també costa vides i no prohibim conduir. Acompanyar els moribunds, enterrar-los amb decència és menys segur que no fer-ho i per això s’impedeix, però també hi ha hospitals que han permès l’acompanyament, perquè és un risc que ens fa humans. No som robots. Podríem també obligar-nos a passar el confinament tancats cadascú en una sola habitació de casa i seria més segur.

És el mateix problema de la prohibició de sortir, ni que sigui per torns. Els nens necessiten el sol. Algú dubta que hi haurà seqüeles físiques i mentals, de tants dies tancats? I també hi haurà, i per això no és un tema menor, conseqüències espirituals, perquè hem accedit a creure.

El dia que se’ns obligui a besar una bandera estarem molt menys preparats per negar-nos-hi. Aquests dies són una festa pels caràcters autoritaris, una bacanal de feixisme. Quants fets històrics no s’entenen, quantes culpes socials ara es veuen. Com va poder ser? Doncs així: per irracionalitat i control mutu. Aquests aplaudiments nerviosos a les vuit del vespre, aquests “tot anirà bé”, aquest infantilisme no és innocu, sinó un aprenentatge i assumpció d’hipocresia: tots sabem que els aplaudiments del meu carrer no ajuden a cap metge, al contrari, si no s’acompanya d’una crítica al govern que els abandona a la seva sort. És gairebé insultant. I el “tot anirà bé”, que vaig veure per primer cop escrit sota el dibuix d’un arc de Sant Martí als vidres d’una pizzeria, expliqueu-lo als fills de les persones ingressades o mortes, tingueu el valor, en aquest país macabre.

Al costat de tot això, l’obligació d’anar a treballar encara sembla més sanguinària. Què més vol el lleó, que la llei de la selva?

A Catalunya sabem molt bé com es canalitza per part de qui controla els mitjans el ressentiment social en contra del que convingui. Els últims anys, per exemple, contra l’alliberament nacional català. En la qüestió de les segones residències hi ha molt d’enveja, de necessitat de justícia social, a la qual el poder ofereix un consol hipòcrita. Perquè la hipocresia és el consol del pobre d’esperit. Quan s’identifica catalanisme i burgesia, no s’està anant contra la burgesia, sinó contra el catalanisme. I quan s’identifica la segona residència amb la propagació del virus, no s’està anant contra la propagació del virus, sinó contra la segona residència. Hipòcritament, si no és que estem de veritat contra la propietat privada, però s’ha de confiar molt en la humanitat per estar-hi. Amos Oz deia que no volia un exèrcit israelià, però, per si un cas, que primer desmantellessin els altres.

Tot plegat, infantilització assumida i celebrada, irracionalisme disparat. I com a catalans pitjor, perquè rebrem per les dues bandes, com sempre. Tindrem la repressió estatal i la pròpia. Posaré dos exemples d’avui perquè es vegi més clar. Per una banda, el govern espanyol envia 1.714.000 mascaretes a Catalunya, i tothom ha captat aquest 1.714. Per altra banda, el nostre pres polític més votat, Jonqueres, treu un llibre des de la presó titulat Parlant amb tu d’amor i llibertat. “L’Oriol ens torna a sorprendre amb un gran llibre que ens recorda que viure és increïble”, diu la portada. Com sempre, busqueu on hi ha menys hipocresia i trobareu on hi ha més força.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant