L’emergència (25)

Dilluns 13 d’abril

Hi ha aquell drama rural de Víctor Català, La vella. La padrina d’una casa de pagès queda apoplèctica. “Ja mai més servirà per a res.”, diu un personatge. “Quan els hi ve aquesta pedregada, valdria més que es morissin en sec: al manc no farien nosa.” La família ha de treballar i deixen cada dia l’àvia asseguda al porxo a la intempèrie. Fins que hi ha un incendi sent ells fora i la vella mor cremada.

En un paràgraf impressionant, Català remarca la deshumanització de l’àvia. “A l’endemà, escarbotant entre la runa i cendres calentes, van trobar el porc cuit sota el revolt de pedra de l’escala, i ací i allà algun os calcinat que no podien dir si fou de la vaca o de la padrina; al pati hi havia set o vuit gallines ofegades, amb la cresta negra i el bec badat.”

Avui la vella seria a una residència geriàtrica, asseguda entre persones que han perdut el cap, que es barallen sense parar com criatures, que ploren d’angoixa o que vegeten mirant l’infern infinit de la televisió. Com la del conte, tindria encara el cap clar. Ja veurem quant li dura, perquè d’aquí no en surts viu i potser val la pena deixar-se emportar per la depressió, la demència o l’oblit. Concentrar-se en una mateixa com fa una seva companya d’escola que vigila de cua d’ull, barallant-se amb la desconeguda del costat per agafar-li una galeta, o l’altra, la Fina, que vivia al seu mateix carrer i que ara veu aixecar-se de tant en tant i anar-se’n de dret a la porta, el bolquer se li marca al pantaló de xandall, la Fina aprofita cada vegada que l’assistent ha marxat per caminar tan de pressa com pot fins a la porta i teclejar el codi secret per obrir i escapar-se, almenys té l’esperança, marca uns números, és una loteria, podria passar que s’obrís. Potser valgui la pena tancar-se a la closca egoista i deixar-se portar, és el final de tots nosaltres, si tens anys tens un passat, això no t’ho poden treure, els banys a mar netegen la pudor de desinfectant de la sala, l’olor del guisat que ha servit a taula al menjador de casa perfuma el geriàtric, la mirada del seu marit il·lumina la sala des de fora la finestra, aquells ulls tan àvids que semblava que li saltarien de la cara, les mans càlides, la filla abraçant-la, els nets abraçant-la, ella abraçant-se a si mateixa de felicitat, aquell dia, l’aigua salada altre cop i res més, és afortunada perquè se sent afortunada i se sent afortunada perquè és afortunada, això és tot, la closca la protegeix.

No és tan difícil imaginar-me ara a mateix d’aquí trenta anys, si he tingut sort, amb el meu rebost del bosc, la meva closca, confinat hi practico, travesso la riera pel petit pont de fusta mig desballestat pel temporal Glòria, sobre l’aigua plena de capgrossos i corro amb la Jonca seguint la riera. Darrere un mur vell hi ha uns xais daurats pel sol i, més avall, uns cavalls curiosos que aixequen el cap i apunten cap a mi amb les orelles. Gos, xais, cavalls, formes tan agradables perquè ens han domesticat durant milers d’anys, com el foc. El corriol s’enfila pel bosc amb arrels que fan de graons, hi ha basses, les salto, m’ajupo per passar per sota d’un grup de mimoses tombades sobre el camí, acàcies invasores, ja amb les petites borles grogues i perfumades i un eixam d’abelles sorolloses, torno a aixecar-me, continuo amunt entre pinastres fins a una barraca, i d’allà amunt fins a coll de Portes, ja entre suros, cirerers d’arboç i bruc, i arribo al pla de Mòdegues, que ja comencen a obrir floretes com ous ferrats mini, i amunt per la collada d’Àssols, algú va pintar amb esprai el nom en una roca, i més amunt, en una altra roca, va pintar-hi la A invertida d’Anticrist, és un lloc ben solitari, sobretot quan fa vent, i continuo amunt cap al camí romà que deu ser tan romà com jo però que en diuen així, amunt pel túnel de bruc del collet de la Mare de Déu, passo arran de les Tres Fonts i ja puc respirar, ja soc a dalt del Puig Gros, ara tot fa baixada, a sota hi ha el mas de la Divina Pastora, cremat i abandonat com el mas de cal Manyo del conte La vella, veig les bigues carbonitzades, i lluny veig Sant Benet del Bosc, també abandonat, aquí un dia vaig caure pel rost amb la bicicleta, però m’agrada més córrer, sempre com menys noses millor, millor sense bicicleta i, si pogués ser, descalç, el millor de córrer és haver de calcular ràpidament on posaràs el peu al pas següent en aquests camins de roques i pedres balderes, ara ja puc veure el mar entre els suros i els pins, l’Urgell, l’ensenada, els esculls, el Vigatà, l’illot de S’Adolitx, Sant Elm, i sense parar mai de córrer quan veig una pinya per terra la xuto i la gossa la persegueix, l’agafa amb la boca i em mira i somriu, i avall submergit entre el verd i les escultures de roca que van ser fetes pels humans, igual que van fer els arbres i els xais, perquè es tornessis escultures al cap de l’home, que les veu així, cada suro és un suro personal diferent dels altres suros, cadascú fa el seu ball, mou la cintura, no em vull perdre aquest any la florida de la murtra, que comença al mes que ve, la murtra que va ser pensada perquè Botticelli en fes garlandes i les posés al coll de les noies, potser hauré d’escapar-me un dia a la nit i pujar pel camí de la murtra, millor sense lluna, podria guiar-me pel nas.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant