L’emergència (26)

Dimarts 14 d’abril

Avui han enviat de nou la gent a treballar. Compten, doncs, no tornar a confinar més els treballadors, caigui qui caigui. Continuo preguntant-me per qui treballen les empreses no essencials i si no serà un altre autoengany. En un país turístic, a més, la prioritat econòmica demanava escurçar al màxim la durada del virus. Però ja van deixar que s’escampés per no tancar Madrid. Hi ha tant d’irracionalisme que ja no saps si veus fantasmes. No se’ns explica res i així es va enfortint l’obediència cega. O creure o morir és la proclama.

Sempre dic als lectors que la literatura està pensada per fer-se entendre. Pot ser més o menys exigent, però fer-se entendre, comunicar-se, és la prioritat. Aquesta prioritat protegeix el sentit comú. Que la literatura acabi al final deixant-nos amb les preguntes i se sustenti en l’ambigüitat no és cap mal, al contrari, és coherència amb la vida. És més veritat que qualsevol veritat.

Sembla una anècdota. Quan anava a la universitat, pocs professors obligaven els alumnes a anar a classe, i sempre eren els pitjors. Pel que veig, ara cada dia és més freqüent que el professor hi obligui, amb la injustícia que implica pels alumnes pobres que intenten pagar-se els estudis treballant, si és que encara en queda cap i no han desistit tots. Aquesta obligatorietat, en el cas dels estudis d’humanitats, la trobo un exemple que pot sumar-se als que he anat donant de depredació cultural. He de tornar-ho a dir, humanisme és llibertat. Malgrat això, com és que hi ha professors que obliguen l’alumne a anar a classe?

Imaginem-nos el model ideal, el professor universitari que crea el seu curs mentre va donant classe. Fa un estudi del tema que imparteix i el fa amb els alumnes, de manera que l’alumne aprèn principalment el que s’aprèn quan s’aprèn de veritat: unes maneres de conviure amb el coneixement. A més, la societat treu un partit final d’aquella investigació. Un estudi, un avenç tecnològic. En aquest cas, l’alumne no podrà resoldre l’examen o el treball si no va a classe – una ràtio elevada d’alumnes no permet una avaluació diferent -, perquè la classe en si mateixa origina el coneixement. Per tant, ja no cal que la classe sigui obligatòria. I si l’alumne passa l’avaluació sense haver-hi assistit, només se li pot considerar com un mèrit.

Llavors, quan és que té sentit obligar l’alumne a anar a classe? Doncs quan el professor sap que l’alumne pot aprovar els coneixements sense anar-hi. És a dir: el professor que no aporta res de nou, que repeteix any rere any els mateixos apunts esgrogueïts o dicta la matèria que ja és als llibres i necessita no només omplir l’aula, sinó donar un sentit al fet d’anar-hi. És llavors que apareix també el concepte “valorar l’actitud”. Què vol dir, l’actitud? Posem-nos a la pell de l’alumne a qui demanen aquesta “actitud.” Com pot demostrar una bona “actitud”? Obrint més els ulls? Preguntant més del que ell per si mateix preguntaria? L’alumne sap, perquè ho diu el programa, que si fa veure que la matèria – ho diré sense embuts: el professor – li interessa molt, tindrà millor nota. Aprèn hipocresia. Jo faré veure que et faig classe i tu faràs veure que jo te la faig.

(No deu tenir més mèrit l’alumne capaç d’aprovar una matèria que no li interessa?)

Faig de professor universitari, quatre classes l’any i qualsevol dia em faran fora. La manera com la hipocresia campa pels passadissos, el control i la vigilància dels uns sobre els altres, la irresponsabilització i l’enaltiment de la burocràcia, la vergonya dels professors associats, sotmesos i obligatòriament acrítics si volen mantenir la feina, tot plegat m’ajuda a entendre com els que viuen de dir-se a si mateixos savis han anat girant la cara a la lliçó del segle XX, que era o humanisme o suïcidi.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant