L’emergència (27)

Dimecres 14 d’abril

Aquest vespre a les vuit, alguns veïns han picat cassoles i d’un altaveu ha sortit la cançó Resistiré, que es veu que s’ha convertit en el gran himne a la hipocresia d’aquests dies. No he vist d’on venia, però quan s’ha acabat s’han engegat una sirena. Sirenes. Al principi del virus se’n sentia alguna. Ara no tenen sentit, amb els carrers buits. Per tant era d’un cotxe de municipals, que l’ha posat perquè la gent els aplaudís.

I ni n’hi ha que ho han fet! Al país que avui el món identifica amb un rècord de morts!

No em puc queixar. He tingut sort amb els veïns. Hi ha els que cada dia surten a les vuit a aplaudir la irracionalitat, però de moment no s’han posat a fer concerts. La mitjana d’edat és alta, al meu barri, i els joves són sobretot magrebins, acostumats a fer vida de portes endins. Tinc un sol veí sorollós, un sud-americà que surt al balcó a fer vídeo-conferències i crida durant hores, però últimament no el sento, deu haver tornat a la feina.

Fa uns dies, va treure la guitarra al balcó i va cantar tan bé com va saber Al alba. “Presiento que tras la noche / vendrá la noche más larga. / Quiero que no me abandones,/ amor mío al alba.” Poc a veure amb l’infantilisme del Resistiré. Per força havia de ser un homenatge a l’autor, doncs, mort fa poc, segurament del virus. Però va destrossar la peça. Quan va acabar, es va sentir un fregit d’aplaudiments pietosos que venien d’un punt llunyà del carrer.

Poques coses són més irritants que la invasió acústica gratuïta. La prostitució acústica és un dels preus dolorosos que paguem pel turisme. Contamina l’espai públic i el depreda amb la mateixa atrocitat que la tala d’un bosc o l’enderroc d’un monument patrimonial depreden uns bens comuns. Arriba un catamarà de lloguer a una cala solitària. Mitja dotzena de turistes a bord. Engeguen els altaveus a tot drap i es tiren a l’aigua cridant.

Contra aquestes cretinades hi havia hagut un acord tàcit. Se’n deia educació, o civilització, i es basava en el sentit comú. Era el contrari que la llei de la selva. També se’n deia respecte als altres.

I no hi havia una diversió més educada, més civilitzada i elegant que la lectura.

Quina lliçó amb quin silenci que criden les frases impreses, com estomaquen, sacsegen, quin furor, quins incendis podem llegir i no fan fum, quines escabetxines i no taquen de sang, quines xiscladisses i trencadisses i trompetes i sirenes que només sent qui les llegeix. La lectura és per si mateixa una lliçó de silenci i gràcies a això és més concentrada que l’oralitat. Gràcies al silenci no ha estat ni serà vençuda pels mitjans audiovisuals. Les lletres sí que ho són, d’audiovisuals. Supereu-les en això!

Per bo que sigui un rapsode, sempre trairà l’original. Podrà ajudar-nos, però la interpretació d’un altre mai superarà la nostra perquè la nostra interpretació és la que ens posa en contacte directe amb el contingut del text. El teatre amb bons actors és un plaer enorme, i tinc el gènere teatral per la forma més completa de literatura. Però la neutralitat de la lletra escrita és el terreny de la llibertat, i és aquí on ens fa créixer.

Doncs bé, la notícia d’avui l’he llegit al diari Ara. Anava amb la fotografia d’un noi llegint dret en un balcó a davant d’un micro. No soc un autor de Sant Jordi, no comparteixo l’entusiasme per una festa que considero un mal menor i que descriu molt bé aquest país nostre del voler i no poder. No cal ni comentar la notícia. “Llegir en veu alta als balcons: la proposta dels llibreters per Sant Jordi. El Gremi de Llibreters ha llançat aquest dimarts la seva proposta: que tothom surti a les finestres, als terrats, als patis o als balcons de casa a llegir en veu alta. És una acció que el gremi proposa fer el 23 d’abril a les dotze del migdia i a les sis de la tarda i que ha titulat #llibresalaire. Els llibreters demanen que, després d’aquestes lectures, “s’acabi amb un aplaudiment amb el crit del nom de la nostra llibreria” per promoure així la tasca d’aquests establiments.”

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant