L’emergència (29)
Diumenge 19 d’abril
– 1 –
Seria estrany que el que he vist al costat de casa fos gaire diferent del que ha passat arreu.
De patrimoni arquitectònic de la industria del suro de Sant Feliu en queda ja molt poc. Les naus s’han anat enderrocant i convertint en blocs de pisos. Per això els edificis que es conserven de la fàbrica Rosselló de finals del dinou, unes naus i una casa, estan protegits al catàleg de bens urbans de Sant Feliu.
Fa sis anys, per una compensació urbanística, can Rosselló va passar a mans de l’Ajuntament. L’Ajuntament va sortir als diaris i va anunciar que dedicaria els edificis a usos culturals.
La nau i la casa protegides estaven en mal estat, però a l’hora de la veritat el canvi de propietari no va canviar res. Van continuar enfonsant-se soles. Paradoxalment, el patrimoni públic queda més desemparat que si estigués en mans privades. Ja vaig explicar què havia passat amb la plaça més bonica de Sant Feliu. Fa poc, també, l’Ajuntament va presentar el projecte d’un edifici nou que vol construir just a sobre les ruïnes del claustre del Monestir, l’edifici més important i noble de la ciutat. Allà abocaran formigó, i ho faran en nom de la cultura, perquè es tracta del nou museu Thyssen. Mentrestant, a pocs metres, però més cèntric, se’ls està enfonsant l’edifici incomparable d’un antic hospital, també propietat de l’ajuntament, amb sales i sales ideals per un museu i amb un gran jardí abandonat. Un hospital com a mínim del XVI, per bé que la documentació arriba fins al XIV. Però el negoci és al formigó i l’obra nova, caigui què caigui.
L’ajuntament es va quedar doncs can Rosselló, però va permetre que es continués enfonsant sol. Un dia vaig entrar a la casa. Per terra estava ple de documents mercantils. Ja se n’havien endut portes, mobles i rajoles del terra hidràulic. Vaig pujar al pis de dalt. En una habitació hi havia un matalàs de matrimoni i llaunes de cervesa.
Al cap de poc, a la paret de fora, al pis de dalt, hi va sortir un gran dibuix en colors de Bart Simpson envoltat d’un munt de lletres inflades, lletres de l’alfabet nihilista del grafit, que no volen dir res.
I al final va passar el que havia de passar, que és que s’hi va calar foc. Va ser de fosc. El foc sortia per les finestres i les portes. Des de casa vaig sentir les sirenes dels bombers.
Vaig llegir la notícia al diari. El foc es va poder controlar perquè la casa tenia un fals sostre de suro – la mateixa activitat surera va salvar-la -, i aquest sostre va protegir la teulada i els ràfecs de fusta tan peculiars i decoratius de fora. A més, es va posar a ploure.
El regidor d’urbanisme va anunciar que “procedirien a avaluar els danys a l’estructura de l’immoble.” Els municipals van posar unes bandes de plàstic que prohibien l’entrada a l’edifici cremat.
– 2 –
Ahir la gossa em va portar a davant d’aquesta casa. Ja fa temps que les bandes que prohibien l’entrada no hi són. L’ajuntament també es va plantejar tapiar les portes i les finestres, però al final no ho va fer. El solar de can Rosselló serveix d’aparcament a l’estiu, i just a tocar de la casa hi han posat uns dispensadors per les autocaravanes. A més de les naus, al solar hi ha uns cotxes desballestats, un hort i, la joia de la corona, un cavall negre i jove que se t’acosta si li dus una mica de pa o una pastanaga.
Com que el solar està envoltat d’uns murs de pedra centenaris amb una portalada magnífica encara amb restes de ferro forjat, i aquests murs defensen de les mirades envejoses, amb el confinament t’hi trobes sempre amos de gossos comentant la jugada. Per això la meva gossa ahir va estirar-m’hi.
Ja m’havia fixat que les orenetes havien niat a la casa, però aquesta vegada em vaig quedar encantat contemplant-les. Eren quinze o vint o potser més, amb el negre brillant de les ales i el pit blanc. Entraven i sortien sense parar de la casa per les portes i les finestres amb els marcs carbonitzats. Vaig veure’n passar una per la mateixa porta que jo vaig passar el cop que vaig entrar a la casa. Va pujar pel mateix calaix d’escala que jo sense tocar els esglaons i va sortir per una finestra negra de dalt. És bonic poder sortir volant per la finestra o la porta d’una casa sense vidres ni porticons. Xisclaven com criatures i donaven més vida a la casa que mai hagués tingut. Cap festa humana ho hauria superat. La casa ara tenia una dotzena d’òrbites negres, inquietes, lliures, imprevisibles, que anaven i venien de les parets, que la travessaven. Admiro els ratpenats, però la diürnitat, la decisió, la manera que l’oreneta treu pit als vols rasants, els seus xiscles de felicitat no tenen res a veure amb el vol desmanegat del drapet indecís i cendrós del ratpenat. No seria estrany, però, que compartissin la casa.
I mentre m’estava allà parat com un mussol mirant-m’ho, em va passar pel cap un dubte. I si resulta que en el fons el confinament ens agrada?
– 3 –
Al matí, havia tingut una experiència. Havia volgut anar al súper, però era dissabte i la cua durava hores. De manera que me’n vaig anar al mercat. Des del confinament que no m’hi acostava. Vaig quedar parat. Feia sol i hi era tothom.
L’escultor Udaeta, baixant pel carrer.
– Alberto, soc en Toni!
– Toni! Ja t’hauria conegut! Ara miro com camina una persona, li resto tres o quatre quilos i l’encerto sempre – va dir. Però és que és escultor. – Com va? Nosaltres bé, la meva vida és la mateixa però m’han cancel·lat totes les exposicions…
Al mercat, la Carme, sense mascareta i guardant les distàncies, i els meus oncles, que, m’expliquen, han volgut fer com jo i anar al súper.
– Tornant, els municipals ens han parat amb el cotxe i ens han renyat perquè anàvem junts. I això que sèiem un a davant i l’altre darrere. No s’entén, dormim junts.
– Aquests dies són el paradís dels policies.
A la parada de verdures, un client es lamenta.
– He de vigilar perquè tinc un veí que em vigila si surto…
Per enfortir-lo, li he dit:
– Quin desastre.
El client ha marxat.
– Doncs jo crec que està bé que denunciem a algú que es salta les normes – diu la verdulera.
Aquí tens el feixisme en persona, he pensat. També he pensat que el client era jo, i li he explicat, jo, com ho veia. S’ho ha agafat malament.
– La salut és primer – m’ha retret.
– Depèn què entenem per salut. Tenir tancada la gent té conseqüències greus per la salut. Se sap a tot el món menys al nostre país.
M’ha mirat enfurida pel meu egoisme insolidari i se n’ha anat, tot i que jo era l’únic client. M’ha servit una altra persona. Tot i la situació desagradable, la verdulera m’ha sorprès perquè he pensat: acaba de perdre un parell de clients i no veig que la parada tingui precisament gaire requesta. En qualsevol altre tema, la verdulera m’hauria donat la raó o almenys s’hauria guardat què pensava de mi. La força de la irracionalitat és enorme. S’ha vist prou a la història que la por du a penjar i a deixar-se penjar.
– 4 –
Per això, quan a la tarda vaig veure aquella alegria d’orenetes entrant i sortint pels marcs carbonitzats de les portes i finestres d’una casa abandonada, ressuscitant-la, omplint-li les venes de vida i de xiscladissa infantil, he pensat si en el fons la verdulera no estava de fet satisfeta de poder-se sentir moralment per sobre meu, com ho estava el municipal que havia renyat els meus oncles de més de setanta anys per compartir cotxe.
Estem envoltats de situacions dramàtiques. Persones que han perdut familiars i amics, que els han hagut de deixar morir sols, que no els han pogut ni enterrar. Fills que han perdut els dos pares. Persones amb problemes de salut naturalment molt espantades. Autònoms que han perdut la feina, treballadors que no podran pagar les hipoteques i famílies que ho perdran tot.
Em pregunto si aquesta sobreactuació amb el confinament no és per una banda la manera d’incrementar el poder policial i per l’altra evitar que discutim com van permetre que el virus s’escampés, o com és possible que un país amb indústria – i no poca experiència tèxtil – no s’hagi pogut posar a produir mascaretes com un boig. Em pregunto si no és una iniciació a l’irracionalisme que els ha de salvar, a l’esclavisme fatalista que ens vindrà.
Em pregunto si no hi ha persones que voldrien quedar-se per sempre més confinades. La consellera de salut diu que “ens hem de posar al cap que no tindrem una normalitat com la d’abans probablement mai més.” La consellera de cultura diu que “nosaltres no tornarem mai a ser els mateixos.” Aquests problemes pel desconfinament, el deliri d’instruccions que la Generalitat proposa per poder treure els nens – com sempre, nosaltres els més controladors i burocràtics -, no seran una conseqüència del confinament tan estricte que hem tingut? No serà que ara no sabem com treure’ns-en?
Encara ahir vaig veure un pare amb la seva filla caminant per la riera. Però les xarxes ja van plenes de gent que protesta, que diu que deixar sortir els nens és irresponsable – un mes tancats: aviat començarem a tenir més baixes per falta d’exercici que pel virus, però també hem fet del Sobreviviré l’himne en el precís moment que a l’altre costat de la paret ploren per algú que no ha sobreviscut, i mira que hi havia cançons.
En l’àmbit dels llibres, ahir també en va passar una de relacionada amb la por a les mesures de desconfinament. Resulta que Jordi Llovet va escriure un article demanant que obrissin les biblioteques i les llibreries perquè són essencials. Com en el cas dels nens, l’escàndol es va escampar per la xarxa. Irresponsable! Els llibres són prescindibles! Fins i tot bibliotecaris s’hi apuntaven. Bibliotecaris que haurien d’estar reclamant cada dia que la gent pugui tornar a tenir accés als llibres, haurien d’estar-ho demanant enfurits, maldant per poder treballar. La conselleria de cultura hauria d’estar fent hores extres per arreglar el desastre del catàleg del sistema de préstec internàutic i mirar de compensar la falta de llibres en paper.
És clar que s’hauria de poder anar a la biblioteca a buscar un llibre. Jo ara mateix, en aquest moment, en necessito un. I si el llibre està infectat? Bé es deu poder descontaminar entre préstec i préstec, mal que hagi de passar una quarantena. Identificar llibres amb virus ha passat sempre. No fa pas tant, a casa meva mateix, la meva àvia: Toni, quin fàstic, no toquis llibres que no saps qui els ha tingut abans! Us sona? Sobretot, que el coneixement no s’escampi! Sempre detectareu l’autoritarisme en relació als llibres. Les biblioteques tancades, els llibres inutilitzats: de nou, la situació ideal. Camps de patates essencials on hi hauria hagut una biblioteca inútil.
– 5 –
Les orenetes entraven i sortien de la casa cremada. La gossa i jo ens ho miràvem. Els carrers de la ciutat feien cinturons de cases al voltant de la casa. Carrers plens d’edificis muts. La imatge em va venir al cap sense que poder-ho evitar: la meva ciutat com un gran cementiri.
Florir-se al paradís. Viure sempre més tancats a casa. Firmaríem per la vida eterna de les pedres. No ens fa por la mort sinó el trànsit.
