L’emergència (43)

Dissabte, 9 de maig

L’altre dia vaig sortir amb la gossa a fer un volt per Mascanada passades les nou del vespre, quan la gent ja retira. A mesura que va fent-se fosc, els esportistes i els passejants desapareixen. Volia arribar a una bassa que hi ha al mig del bosc. Tenia ganes de sentir els gripaus i mirar de veure’n algun.

Puntualment com cada vespre, a la vall de les Comes va començar el concert de carraques. Jo anava seguint la riera, sorollosa com una aixeta oberta. Feia un vespre pràcticament estival. Anava pel camí de sobre, que no acostumo a agafar, i vaig passar pel Mas Baguer, i per davant del Rat Penat, una casa amb flors de ciment, un dia d’aquests m’agradaria parlar-ne. Els ratpenats sobrevolaven el camí en cercles. Vaig passar el Mas Tranquil, i Can Bou i Can Cotorra. Els saücs florits de la riera paraven les mans pàl·lides a la llum de la lluna. Feia una lluna plena com les flors dels saücs, treia el nas entre els núvols igual que les flors dels saücs sortien entre les fulles. Alzines i roures allargaven les branques a sobre el camí per abraçar-me.

Vaig travessar la riera per sota els plàtans alts i vaig agafar el caminoi que puja cap a la font del Pastor. La bassa no era gaire lluny. Les arrels treien l’esquena negra pel mig del camí com serps d’aigua. S’havien anat entaulant col·loquis de gripaus aquí i allà, un escàndol, cada bassa tenia la seva reunió d’amics a la terrassa del bar. Igual que els ocells, els gripaus tenen el seu idioma i raüquen ara l’un, ara l’altre. Al cel brillaven les estrelles invisibles sobre els núvols, i a terra, a sota les plantes, mig enterrats, els gripaus cantaven i marcaven amb fites sonores les basses i els colzes i els estancs petits de la riera.

La bassa no era lluny, ja sentia els gripaus propietaris, i la veritat és que em va decebre una mica que només cantessin dos, perquè n’esperava més en una bassa natural gran com una piscina entre els pins, amb branques d’arbres que en sortien, i joncs i plantes a l’aigua de color de fang. Els dos gripaus tenien un diàleg educat, eren molt respectuosos amb el torn de paraula, un raüc després de l’altre, clarament comunicatius. S’hi passarien tota la nit. Què devien estar-se dient? Ric. Rac. Silenci breu. Pocs matisos, almenys que jo captés. Ric. Rac. Silenci breu. Ric. Rac. Dues caixetes de fusta amb la carraca a dintre. Només dos en tota la bassa, però infatigables. Al fons, un núvol de raücs d’altres basses o sínies, puntejats pels ocells nocturns i el xut persistent del mussol. La selva sonora de la nit, l’idioma orgànic de la natura, com si els arbres cantessin. Vaig deixar el camí i em vaig posar entre els arbustos i els arbres molt poc a poc, vigilant de no patinar i caure a l’aigua, fent servir els troncs per aturar-me en la baixada. Vaig arribar a un pam de la bassa marron, vaig buscar un tros de terra pelat i vaig seure, amb la gossa, a escoltar.

Els gripaus havien callat.

Jo també vaig callar.

Ja sabia que tornarien a cantar. No poden evitar-ho. Van començar fluix i van anar-se engrescant.

– Rick.

– Roc.

– Rick.

– Roc.

– Rick.

– Calla un moment.

– Rick.

– Calla.

– Rick.

– Que callis.

– Escolta’m.

– Calla.

– Que m’escoltis.

– Calla, cosa esguerrada.

– Calla tu, trista escopinada del diable!

– Què passa.

– He vist una ombra.

– Per això mateix. Psst. Un home. Un exemplar d’homo vanitosus. D’uns cinquanta anys.

– Un home? Llavors no hem de patir. Continuem, Rick.

– No te’n refiïs, Roc.

– No ens veu.

– Ens sent.

– No es pot moure, Rick. Si s’acosta a la bassa hi caurà.

– És un homo vanitosus. No els coneixes. Els perd la temptació.

– Si ve s’enfangarà.

– Els encanta enfangar-se. Es pensen que són molt vius. Recorda com es diuen a si mateixos.

– Sàpiens? Ai, no em facis riure.

– Hahaha, crida tant com vulguis que no s’entera de res. Mira.

– Què fa, Rick?

– Espera’t. Porta un gos. Canis lupus familiaris.

– Familiaris. Mare meva. Pensar que en altres temps això era un llop.

– Espera’t. Ha tret una llibreta. Pren apunts, l’animal. Deu ser un naturalista.

– Només faltava això. Últimament, amb la grip, de vuit a nou no paren de passar humans per aquí. Es perden. Estan com una puta cabra. Per cert, tu saps com ens diuen, científicament? Bufo bufo.

– Bufo bufo, sí, és boníssim. Estan fatal. Bufo bufo. Però si els pallassos són ells, hahahaha, bufo bufo, hahaha, no et fot, jo els faria bufar a ells, tan borratxos de si mateixos! Hola, sapiens! Eh, tu! Homo vanitatus!

– Hahahaha! Què t’has pres, Roc?

– És que això de sapiens… No em diguis que no són l’hòstia!

– A veure, tot consola. Ja saps què diu la guineu quan passa per aquí i no les pot haver, que són verdes.

– Això és com en Ramon, el meu cosí que viu a la bassa d’en Bareia, a Llagostera. Ja saps de qui et parlo. Allà estan forrats. Tot el dia mengen llagostes. Està ple de formigues i abelles i vespes… Unes aranyes com melons… Uns cucs de terra com serps… I a viure. Estan grassos com vaques. Allà només has d’obrir la boca i és que no cal ni estirar la llengua, els escarabats s’hi posen sols, a grapats, i escarabats de gourmet, eh, poca broma…

– Sí, noi, allà a Llagostera, pensa que a l’escut hi tenen una llagosta.

– Ja. Però també tenen les seves basses de pobresa. La renta per càpita és alta però va per basses, també hi ha molta misèria i cada panorama… Precisament en Ramon té a la vora una bassa mig seca d’un dit d’aigua, en un erm, sense un trist escarabat, ja t’ho dic jo, només marca blanca. Doncs es veu que el veí, que viu a la bassa mig seca, li té enveja. No m’estranya.

– Ai, l’enveja. Com deia aquell, els raig de sol, per a altri, són goig i meravella, per a tu són sagetes de menyspreu! És típica de l’homo vanitosus. Ara hi ha un estudi de la Marina Porras, per cert. Diu que l’enveja fa més mal que no sembla. Jo crec que ni ens l’imaginem, el mal que fa. L’enveja és el càstig de la vanitat, i és com un virus.

– Es contagia?

– No n’hi ha constància. Però, com el virus, triga a manifestar-se. Tu pots tenir-la i no saber-ho.

– I anar contaminant?

– A tu mateix, segur. T’explico el cas del veí d’en Ramon. Saps què li diu, el veí, quan parlen d’una bassa a l’altra? Que la seva bassa és més calenta.

– Quin ximple. Perquè és més petita.

– És una bassa prima com un tel. Es fot de gana. És clar que s’escalfa… Hahahaha, amb el temps que fa, d’aquí a dos dies s’haurà assecat! Fi de la conversa!

– Mare meva.

– Ei, però ell presumeix de bassa calenta. Per comptes d’emigrar. Està tan prim que en Ramon ja amb prou feines el sent. Qualsevol dia els trobaran secs, a ell i a la bassa.

– No serà el primer cas. El dia que vulgui marxar no li quedaran forces, però mentrestant vinga a presumir de bassa calenta. Sí, calenta com un pixat! Però et diré una cosa. Si no fos pel teu cosí, ja fa temps que el veí hauria marxat a una bassa millor. Em volies dir això, no?

– Com ho saps?

– Conec la nostra espècie com si l’hagués parida, hahahaha! La bassa s’anirà fent petita, però ell es consolarà pensant que està més calent que el teu cosí. Quin gamarús!

– Sí, en Ramon sempre ho diu: quin mussol. I saps què és pitjor? Que realment es pensa que viu millor que el meu cosí. Si el veiés. En Ramon està tan gras que no sembla un gripau, sembla un bacó! Una foca! Hahaha, el primer gripau foca de la història! Amb bigoti i tot! Monstruós!

– Però el veí no el veurà mai. No surt de la seva bassa. Ni s’imagina que hi pugui haver una bassa com la d’en Bareia.

– És exactament així, Roc. Mira aquest paio, assegut amb el gos. Em sembla que pren nota.

– Quin altre puto imbècil. Es pensa que ens entén. Eh, ruc, que me’n ric de tu! Ruc!

– Ric.

– Ruc.

– Ric.

– Ruc

– Rick.

– Roc.

– Ruc.

– Hahaha, no pesca res. Ves a saber on té el cap.

– I què t’esperaves? Hahaha, potser té la famosa grip.

– La grip?

– Hahahaha, que bona!

– Grip.

– Au.

– Grip.

– Au.

– Grip. I el burro apuntant.

– Tornem-hi?

– I tant. Ja es cansarà.

– Som-hi.

– Va.

– Rick.

– Roc.

– Rick.

– Roc.

– Rick.

– Roc.

– Rick.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant