L’emergència (44)

Diumenge, 10 de maig

De lo que més feina tenim és que ara hi ha dos o tres cases de cites i que van a domicili. Jo no ho entenc, eh? Jo no ho entenc pel client. Perquè elles han de treballar i han de menjar, però jo no entenc el client, perquè fer que vinguin a casa teva i tenir un contacte molt directe, molt íntim, amb persones que van a molts llocs, que tenen aquest contacte directe íntim amb molta gent, jo no m’arriscaria. Als clients no els veiem, nosaltres anem a buscar les noies, són sudamericanes, ells no surten, prefereixen pagar el taxi a les noies, tarifa de nit, però a dintre Platja d’Aro els hi surt per onze o tretze euros depèn d’on sigui.

I amb aquest col·lectiu nosaltres tenim algunes mascaretes que són per clients que no en tinguin, però clar, si cada vegada que les agafem no tenen mascareta perquè se l’obliden, arribarà un moment que no les agafarem perquè jo no les penso portar sense mascareta. No sé si els hi ha quedat molt clar o no. Cada vegada que surt un client del taxi ho netejo, el seient, les manetes, estigues tranquil.

Som tres taxistes fent serveis mínims. Jo també ho entenc. Nosaltres tres som els únics que no tenim família vivint amb nosaltres. La resta té nens petits, i algun que no se sent amb seguretat i ganes de treballar. Jo com que, mira, sent de la CUP i tenint present que soc un servei públic, un servei essencial, ni Ubers ni Cabifys…

Alguna vegada he hagut de portar gent a l’hospital, quan hi va haver el pic, però tampoc et pensis que gaire. Mira, el primer mes vaig fer més calés que l’any anterior perquè, clar, hi havia molta gent que marxava. Vaig fer un càlcul aproximat i em va sortir que per cada viatge cobrava més del doble del que cobrava habitualment, perquè anava a l’aeroport de Barcelona, i una senyora que viu S’Agaró la vaig portar tres vegades a l’Institut de Microcirurgia Ocular, a Barcelona, perquè s’havia donat un cop a l’únic ull amb que veu… A part d’això, gent que s’ha repatriat a casa seva, però ja està. El mes passat va ser horrible, horrible. Amb un company fem els serveis socials de l’ajuntament, i és per portar les àvies quan són soles a casa seva i van al súper o jo què sé, a prendre un cafè, i anem fent això i ho paga l’ajuntament després, i aquestes senyores no han trucat, no han sortit de casa seva. Però jo segueixo pensant que soc un servei públic i haig d’estar. I estem fent serveis mínims amb el walkye des de casa.

Això està afectant a tothom. La gent que no té ni un duro per anar a comprar, que com segueixi això dos o tres mesos més veurem imatges d’aquestes de gent assaltant els supermercats, perquè les veurem, que siguem conscients d’això. Tant de bo no passi, però serà complicat.

Mira, jo et dic una cosa. Això és un virus i ha vingut per quedar-se. I ens estan fent entrar molta por, i ara amb el xip aquest que ens volen plantar per tenir-nos controlats pels mòbils i tot això, és una pèrdua de drets brutal i es tan tremendo, però tan gros, que realment començo a dubtar si és tan tan greu el virus, o si ens ho volen fer creure. Jo vaig veure un vídeo d’uns metges que deien que s’estan inflant molt les xifres perquè la gent tingui por i accepti aquesta pèrdua de drets, i ja no saps per on tirar, perquè dubtar dels metges… Sembla de pel·lícula!

Jo me’n recordo que hi havia pel·lícules del Schwarzenegger dels anys vuitanta noranta que era això, la gent estava controlada per xips, sabien què estava fent tothom en aquell moment, no podies protestar, la policia era corrupta… Portem un dejá vu ara mateix, que veus aquelles pel·lícules i dius: però si és això, el que està passant! I ens tenen enganyats i la gent està agraïda que li passi això! Com a les pel·lícules! Menys quatre gats que estaven a les clavegueres, lluitant contra això! Potser les pel·lícules d’aquells anys no estaven tan desencaminades.

I en aquest joc d’enganys, la mateixa policia està enganyada, que es pensen que fan bé la seva feina! Mira, jo, per ser de la CUP, penso que la culpa no és de la policia sinó dels polítics que fan anar la policia.

Jo l’u d’octubre jo estava a Barcelona i no va ser com al Ramon Llull, però ens anaven traient i ens anaven tirant a sobre d’un cotxe o d’un arbre, que hi havia un senyor que li van rebentar el cap i que deia “jo és que aquesta camisa no la rento, jo l’emmarco.” Això m’ho deia un senyor gran. Gent que estaven allà enganxats perquè no poguessin passar. Això donava gust. Aquell dia no l’oblidaré mai en la vida. És com si l’hagués viscut ahir. No se m’esborrarà mai en la vida. Els meus pares, que són andalusos, que a la meva mare li costa molt de caminar, que va amb respirador, i van anar a votar. Porto dos mesos sense veure’ls. Jo soc de Barcelona, el meus meus pares són de Còrdova, la meva mare treballava netejant cases i el meu pare era ebenista, feia tota la part de fusta dels metros antics de Barcelona, que abans els seients eren de fusta, a la Macosa, que és una fàbrica que hi havia al Poblenou…

I jo treballava al transport, amb camions, i tenia una parella a Sant Feliu… Però és que tothom vol llicències a Platja d’Aro, tots els taxistes de Palamós, de Calonge, de Sant Feliu, tots volen canviar per una llicència de Platja d’Aro i és molt difícil de trobar-la, és que valen el doble, jo la de Sant Feliu me la venien per cinquanta mil euros i la de Platja d’Aro em va costar noranta mil. A Sant Feliu treballen tot l’any, a l’estiu evidentment més, però és que Platja d’Aro viu exclusivament de la gent que ve de fora, de segones residències, tant que les critiquen, com no vinguin ens fotrem de gana.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant