L’emergència (45)

Dilluns, 11 de maig

Un soroll estrany com ho és aquests dies el timbre ja m’ha posat en avís. He despenjat l’interfon.

– Hola. El chico pobre.

L’he conegut per la veu. Un romanès d’uns trenta anys que passa periòdicament a vendre’m mitjons, calçotets, calendaris, pitets, mocadors, samarretes, qualsevol cosa barata i dolenta a canvi de la voluntat. Fa uns anys, amb la il·lusió independentista, es va posar a vendre estelades. Un dia va entrar a vendre’n al bar equivocat i de poc que l’apallissen. Es va acabar vendre banderes. Quan m’ho va explicar, encara no ho havia entès. És arriscat posar-se en política a fora de casa. Deu ser un home valent, perquè ve de fora, per això passa poc, deu fer un circuït per la Vall d’Aro, potser ve de Palamós, suposo que en autobús, no vull ni pensar què passaria si el veiessin els municipals, però bé que ha de menjar. Portava la mascareta. Li he donat unes monedes.

Com que ja era migdia, he sortit a comprar el pa. Ahir va ploure i avui feia un matí lluminós i ventejat. Es nota que els vells poden sortir a unes determinades hores, perquè no hi havia aquell neguit de les primeres setmanes de vells amunt i avall amb una barra de pa a sota el braç per dissimular.

He passat per davant de la llibreria i he quedat parat que en Miquel tingués obert. En principi ha de ser amb cita prèvia, però ell ha posat una taula que tenia pel Sant Jordi entravessada a la porta, que li fa de taulell i barra el pas a la gent.

– Vaig tenir obert fins que va entrar una persona sense mascareta ni guants, i em va fer aprensió.

Serveix amb guants, sense mascareta però amb aquesta mena de màscara de soldador de plàstic transparent. Li demano un parell de llibres que, com passa sempre, no té. L’última vegada que vaig parlar amb ell, abans del confinament, ja es deia que potser no hi hauria Sant Jordi, i em va comentar que per ell millor si no es feia. Que entre el descompte de la diada i el reforç de personal que havia de pagar i tot el moviment de paquets de llibres, que per ell era un mal negoci.

He continuat cap a la fleca. La setmana passada, vaig detectar en alguns amics una baixada d’ànims, com si el confinament hagués arribat a un moment crític. No tinc cap dubte de les complicacions psiquiàtriques que haurà comportat el tancament salvatge que ens hem imposat. Aquest matí, però, tot semblava diferent, com si hagués començat el desglaç, i el sol hi ajudava.

I això que, al voltant de plaça, les botigues d’alimentació estaven tancades perquè era dilluns. Però, com la llibreria, la ferreteria també havia obert, i al portal d’un garatge mecànic els clients conversaven, i se sentia moviment a dintre un bar, com si estiguessin preparant el local, i per tot arreu les obres anaven a tot drap: a la casa cantonera que està restaurant l’arquitecte Urco per anar-se-n’hi a viure ja hi muntaven les portes i finestres d’alumini; hi havia obra en marxa al Passeig i a la Rambla, manobres amb armilla groga i el soroll de la radial travessant els carrers.

La Rambla estava plena de gent amunt i avall, amb criatures i gossos. Era l’equivalent de la gentada que s’acumula a la riera a l’hora de l’esport. La majoria portava morrió, però sempre hi ha algun rebel. M’he fixat que els estrangers solen anar sense. Ha passat una mare amb tres fills, tots rossos, i un parell d’adolescents, potser germans, d’un físic clarament foraster, sense mascareta.

La sorra de la badia, del tot deserta. El vent enfarinava l’aigua, tan despullada i neta sense barques com ho estava el cel sense avions. Ha passat una parella de municipals, cepats i altius. La perillositat del municipal és més alta que de la dels mossos. Un home prenia el sol en un banc, sense morrió. No l’han vist.

He caminat pel passeig. A pocs metres de l’ajuntament hi havia una desena d’operaris entorn d’una furgoneta. Fa uns dies van abocar formigó al passeig per fer la base d’una terrassa. Quants disbarats no es deuen haver fet, aprofitant el confinament. Per mi posar més formigó al Passeig és una violació, feta davant mateix de l’ajuntament, una altra violació del passeig més senyorial de Catalunya. No ve de nou, fa dècades que una part important del passeig fa d’aparcament – la part més noble de casa, amb vistes a mar, convertida en garatge.

No fa gaire ja van canviar també el sauló pel formigó a la plaça del mercat, quina vergonya. Hi he passat, estava buida, com acabada de desembalar, amb la meitat de les terrasses retirades. Alguns establiments no van entrar el mobiliari, i cadires i taules s’han passat aquests dos mesos buides, com gossos metàl·lics esperant els seus amos. Una pissarra negra amb lletra blanca manuscrita encara proposava als fantasmes Vermut de Pagès (negre) + Xips 2,5€.

Ja al carrer de casa, m’he trobat l’Esteve, un veí que no veia des d’abans del confinament. Deu anar pels setanta-pocs anys i ni la mascareta podia tapar-li el somriure satisfet, d’haver capejat la tempesta.

– Sembla que amaina, això, Toni. Espero que la gent n’hagi après..!

РQu̬ vols que aprenguin?

– Home, que viatjar serà més car.

– Pots comptar.

– Ara els avions no podran anar plens, diu que deixaran la meitat de seients buits.

– Ho subvencionaran el doble.

– Has vist això del Pertús? Aquí no ens podem moure de casa i els francesos avui ja els hi han deixat arribar fins a cent quilòmetres de casa, i el Pertús estava ple de gavatxos que feien cua per comprar tabac. Cues llargues com un carrer, no ho has vist? Ara aquest estiu, amb una mica de sort, Barcelona tancada i aquí només gent de Girona, francesos, belgues i alemanys i cap fanga. Ja firmaria!

– Per mi no canviaria gaire. Si aixequen el confinament, tothom voldrà sortir. Llavors qui es confinarà seriosament a casa seré jo, com cada agost.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant