L’emergència (46)

Dimarts, 19 de maig

Quan vaig començar a escriure aquests apunts, la por s’havia estès tant que la majoria vam pensar que podia ser que agaféssim el virus i que ens moríssim, si no nosaltres, algun familiar o algun amic. Jo vaig pensar que seria una experiència literària, si emmalaltia, perquè l’escriptura és una qüestió física, és la manera que el cos humà s’enfronta amb la transcendència, o sigui amb la mort.

“La grip fa terribles estralls. La família ens hem hagut de partir, per anar als enterraments. A la Bisbal, hi ha hagut el de Marià de Linares. A Palafrugell, el d’una filla de divuit anys (una flor de criatura) de la família S. He anat a la Bisbal,” escriu Pla el 18 d’octubre de 1919. Explica llavors l’enterrament i fa una al·lusió amagada al monòleg de Hamlet. Al vespre, torna amb el tren que llavors hi havia cap a casa, amb el vagó ple de gent que torna com ell de l’enterro. “El drama és que hi hagi tantes coses davant de les quals no es pugui pensar res – tantes coses davant de les quals el mecanisme mental és estèril.”

Del que no es pot parlar, millor callar, però, abans d’acabar aquests apunts, un dia voldré reflexionar un mica més sobre la mort, sobre la por a la mort, la doble mort que per mi explica què hem viscut aquests dos últims mesos que tot fa preveure que acabarem oblidant, com sempre ha passat amb les epidèmies, en un triomf doble, doncs, de la mort, quan l’epidèmia sigui morta i enterrada: els mort ja callen i els vius ens guardarem prou de treure conclusions de la conducta vergonyosa que hem tingut, i encara ens en felicitarem.

Aquí a Girona vam passar ahir a l’anomenada fase 1. En aquesta fase ens permetem els desplaçaments per veure familiars i a les botigues ja no cal cita prèvia. La cessió que hem fet dels nostres cossos – no ja de les nostres vides: de la nostra humanitat – queda encara més en evidència en aquesta fase, pels absurds nous que comporta. Pot semblar menor que jo pugui anar a les sis de la tarda a emborratxar-me legalment amb mitja dotzena d’amics sense mascareta al bar però que no pugui fer exercici sol pels afores de la ciutat; o que pugui anar-me’n a assassinar ocells al bosc legalment i en canvi no pugui passejar-m’hi pensant sobre què escriure. Que pugui anar a la perruqueria però no a la biblioteca. Es pot prendre com anecdòtic, però és sobre aquesta base que s’aguanta el mal de què hem de morir. No es necessita una fuita escandalosa per provocar una gran explosió, al contrari. Qualsevol persona responsable ho sap. Aquestes pèrdues de sentit comú acceptades, aparentment innòcues i a la vista de tothom, delaten les que estan – només una mica més – amagades, i el nostre igual consentiment.

La violència mental d’acceptar l’incomprensible explica el furor amb què se l’ha de defensar, els aplaudiments a la policia, el desemparament amb què molts es troben ara, els precs per allargar una mica més, tant com sigui possible, el confinament. Per sort l’economia no ho permet. S’ha de treballar. També aquesta violència explica el mal humor que es detecta en algunes persones a l’altre extrem, el neguit per omplir terrasses, per abraçar-se i petonejar-se amb els amics, per ajuntar-se en festes, per tornar els nens a l’escola.

Ho he vist aquesta tarda. Havia passat el matí a les Tres Fonts, una fondalada ombriua al mit del bosc, com un maqui, unes fonts que no solen rajar però que avui tenien cadascuna el seu rajoliu. He baixat de la muntanya, he dinat, he feinejat i després, a les vuit en punt, he parat l’orella a veure si encara se sentien els aplaudiments entusiastes i nerviosos – no devien ser així els aplaudiments a Stalin? – dels meus veïns al personal sanitari. Picaven cassoles i tot, els últimes dies, i no pas per protestar. He esperat una parell de minuts, però no. Silenci. Ni un aplaudiment. S’han acabat. No tornaran a pensar-hi més, al contrari, procuraran ara oblidar-se dels hospitals, de les víctimes i el dolor i tot això de la mort. Votaran els partits que s’hi girin d’esquena. No hi haurà ni pujades de sou ni increments de plantilla, ni tan sols homenatges hipòcrites. Res. Tornarem a amagar les infermeres i els metges en la boira. Pensarem: tant de bon mai n’haguessin sortit!

He volgut anar a veure si era veritat el que havia sentit dir, que les terrasses estaven plenes. No sé si era la millor hora, vist que a les vuit la gent va a fer esport – s’entén també que és bo seguir uns horaris, i s’agraeix que et diguin que surtis de tal hora a tal altra i no haver de trencar-t’hi el cap. Jo baixava, doncs, cap a la Rambla, i tot de gent caminava cap als afores, a fer cua pels corriols de la riera, per passejar-se junts, els corredors, els ciclistes, les colles de passejants, ja amb molt menys entusiasme que els primers dies de poder-ho fer.

I així i tot, ja abans d’arribar-hi, com que a aquella hora no circulen cotxes, ja se sentien les veus de les terrasses, i m’he trobat un familar que m’ha explicat que ho havia d’haver vist ahir, i és veritat que feia goig: semblava ben bé que havia començat la temporada, un dimarts de maig que semblava un dimarts d’agost, les terrasses mig plenes, la gent parlant i rient, alguns amb màscara, altres sense, molts adolescents i moltes rialles, molta descompressió després de tant tancament insalubre.

En aquestes taules es comentava l’incident d’ahir. Un nedador professional, a la platja de Sant Pol, va topar amb dues tintoreres. L’home va sortir nedant de l’aigua com si anés en una motora. Un meu cosí va comentar:

– Aquest s’havia saltat el confinament.

Com volent dir que fins i tot les tintoreres participen de l’estat policial. I bé, qui ho sap. Bé que hi va haver ajuntaments, per aquí a la costa, que es van posar a vigilar les cales amb drons.

Fa poc més de dos mesos que dura aquest confinament modèlic i avui a Espanya s’ha arribat a la xifra rodona de dos milions de multes, cadascuna d’un mínim de sis-cents un euros. Qualsevol s’arrisca.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant