L’emergència (36)

Dimarts, 28 d’abril

-1-
.

En una introducció a El cor quiet, Jaume Coll – marmessor, principal curador i responsable actual de l’obra carneriana – fa notar que “és probable que certs poemes, com ‘Proximitat de la Mort’ i ‘A Jesús’, fossin escrits poc després de la pandèmia de grip de 1918, “la grip espanyola”, causant de vuit milions de morts arreu del món. A Barcelona sol (sis-cents mil habitants), els primers estralls, a l’octubre, causaren la mort de sis mil persones. Cada casa tenia algú afectat, també la del poeta.”

·

PROXIMITAT DE LA MORT

I

La Mort ve a passejar-se cada nit

pel meu carrer, com un festejador,

i fa una serenata més fina que el sentit:

flautes d’angoixa i violins de por.

Sento la seva passa

que em glaça:

ara, subtil, s’acosta a un finestró.

Cada nit mira una criatura mig erta,

cada nit senyala un brancal.

A l’endemà hi ha una finestra oberta

i mig clos un portal.

.

Carner va conservar intacta aquesta primera estrofa quan va incloure el poema a Poesia. La resta no va canviar-la gaire – només algunes precisions, que naturalment van millorar el poema, i és la versió que cito aquí. No va mantenir-lo a la secció Cor quiet sinó que va passar-lo a Verb, la part del llibre dedicada a la relació entre la paraula i la fe.

En aquests primers versos és com si la Mort es presentés en forma de paraula, amb la muntanya majúscula. La Mort no es deixa veure sinó sentir, fa una serenata, una cançó seductora d’angoixa i de por. No es veu però es deixa sentir amb tanta precisió – amb tanta intensitat: avui ja hem superat els deu mil morts a Catalunya – que pots saber per on es mou i què fa. I l’endemà, quan la mort és present, la Mort ja és fora. És la màxima famosa d’Epicur, “A nosaltres, la mort no ens afecta: perquè el que s’ha dissolt es torna insensible, i el que és insensible a nosaltres no ens afecta”. Dit com se sol citar, “la mort no m’afecta: quan ella hi és jo no hi soc, i, quan jo hi soc, ella no.”

.

I la gent es trasposta.

Resten mots cordials sense resposta

i besos sense dar. Tothom, ànima endins,

sent en el vell jardí néixer la brosta

dels pensaments roïns.

.

Ai, ens fa l’ànima mesquina

cada vivent que mor,

però si ens ve a la nuca l’aura fina,

se’ns agenollen pensament i cor.

.

I la gent no sembla la mateixa. Han quedat respostes per donar, petons per fer-se. Tothom té pensaments dolents. Veure la mort dels altres ens torna mesquins, però si sentim a la nuca l’alè de la mort, el pensament i el cor s’agenollen.

Segur que no soc l’únic que ha viscut la mateixa experiència l’últim mes. O que potser no l’havia viscuda però que ara la viu retrospectivament, perquè el poema ha endreçat l’experiència i doncs l’ha feta plausible en paraules. L’experiència llegeix el poema i el poema llegeix l’experiència, i no se sap què és primer.

.

II

No és que et plagui el gemec de vides endolades,

oh dolç Senyor dels radiants palaus!,

és només que exhaurires endebades

tos missatgers suaus.

.

No hi ha un escriptor metafísic català com Carner. Tampoc n’hi ha gaires. Qui més, en català no medieval? Una mica de Maragall? Una mica de Verdaguer? De Riba? Foix? No s’arriba a un pensament abstracte sense una gran precisió de llengua. La llengua catalana va necessitar arrapar-se molt al concret, al refinament de les delicadeses materials, principalment en Ruyra, perquè la sensualitat – ja que la vida de l’espiritualitat romàntica havia estat massa tosca, Verdaguer mateix s’havia hagut d’agafar a la terra i escalar muntanyes físiques per arribar a parlar –, la sensualitat va ser la manera d’acostar-se al concret, a la precisió. Però amb Carner va passar l’inesperat, la ciutadania: la literatura catalana va deslligar-se de la gravetat de la terra, es va aixecar cap a l’abstracció universal a través d’una llengua nova i va arribar on cap més investigador català havia anat, ni aniria: al planeta de la metafísica.

I què va trobar Carner en la mort? A veure si sabré explicar-ho. El que per mi és l’essència de la seva literatura: l’enyor pel que no ha passat. Per això Carner és medul·lar. Perquè encarna l’experiència catalana del XX, l’intent d’una cultura que no va acabar de ser però que precisament perquè no va acabar de ser encara avui té sentit. És el desig conscient de la seva pròpia vanitat, l’engany que sap que ho és i just perquè ho sap ja no és un engany. Puc dir-ho amb una paraula seva: la fe. “El desig i la recança / han donat al meu verger / un afany i una enyorança / del que mai no haguí ni hauré.”

Aquest és Carner, l’exiliat, tan fort, tan emanador d’energia com per cantar fins a la mort a “un esquinçall, en altre temps bandera”, la fe, el dissolvent d’hipocresies que ens recorda, amb un somriure, que “sempre fou, en alt afany / lloc difícil una pàtria” i que “res no viu altrament que combatut”, el de “tu sol ton poble i ton país”, el gran escriptor de la consciència catalana.

I en aquest combat per l’esperança, la mort és la porta, la prova, la supervivència de la fe. Perquè més enllà de la mort només hi ha la fe. I per això escriu “jo poblaré la meva solitud”, jo poblaré la meva mort, perquè, com va ensenyar pel gran profit de la seva deixebla i neboda Rodoreda, “no hi ha corona com un dol callat.”

I entre la vida i la mort, el missatger de la fe és el nabí, que en aquests versos ja es prefigura. Déu ens envia la mort després que els seus altres missatgers fracassessin.

.

Hom pot fugir de ta besada pia,

de tos gentils retrets,

de tos baumes secrets,

de ta divina i casta melangia,

dels temerosos volts

de ton altar, cenyit de testes recollides,

de ton somriure, que il·luminen sols

les flames roges de tes cinc ferides.

.

Podem defugir la teva pietat, les teves queixes educades, els teus bàlsams secrets ( el secret, Mercè, el secret de l’escriptura ), la manera que ens enyores i ens estimes, podem defugir la por a la teva majestat voltada de precs, el teu somriure que ve només del teu patiment, fe.

I ara ve l’única certesa d’aquesta vida, l’únic que no podrem defugir:

.

I veus aquí la Mort. És la grollera,

és l’última, la baixa missatgera.

De la casa vernal i transparent

vingué el Príncep al món, i al seu darrera

senescals, majordoms, florida gent.

Ja sols resta la Mort, que és l’establera,

la fe del descreient.

.

El primer cop que vaig llegir aquest poema tot ell se’m va tancar al puny d’un nom sol: “l’establera.” Vaig intuir que tot el poema estava concentrat en aquesta paraula. Tot el poema era per definir aquesta paraula, de la mateixa manera que aquesta sola paraula definia tot el poema.

És aquest ús tan precís, tan intens, tan fecund de la paraula que converteix Carner en el diccionari del català del futur, que serà – si sobreviu encara, i, si no, en els lectors que tinguin la fortuna de saber-lo llegir: amb un de sol ja haurà valgut la pena, encara que sigui d’aquí deu mil anys; i si és un lector d’avui, encara més haurà valgut la pena la nostra especificitat cultural, aquesta fe –, un català que serà més precís, més intens, o sigui més ric i més fèrtil.

“L’establera.” La Mort és l’establera, la que acompanya les bèsties, que és el que som les persones quan perdem la humanitat, i amb això Carner identifica fe i humanitat. Si no hi ha fe, no hi ha humanitat. Ho diré diferent: si no hi ha transcendència, no hi ha humanitat. I diré un altre cop, encara més diferent, però és el mateix: sense literatura, no hi ha humanitat. Perquè la literatura és un nabí, un torsimany, un pont, un profeta, una manera d’aventurar-se a tenir fe que hi ha algú a l’altre costat del que escric o llegeixo.

La Mort és “la fe del descreient”: la persona sense fe està morta. Quan totes les crides pietoses s’esgoten, quan la pietat és inútil, quan la pietat és menyspreada, la persona ja és un cadàver, respiri o no. Per això Carner és el poeta de la pietat.

I aquí podria perfectament haver acabat el poema, però els genis són generosos.

.

Però ja que obeeix ton manament,

jo et regracio per la mort feresta,

que a Tu ens retorna en un silenci bru.

Massa hem cedit a altra plaent requesta!

Hi ha en el sadollament l’oblit de Tu

i sembla que t’entelis en la festa.

.

D’aquesta estrofa haurem d’esperar a l’edició de Jaume Coll de Poesia per veure si la paraula mort va per error en minúscula – i l’error s’hauria repetit a l’edició de 1968 de la Selecta – o si és volgut. Si fos volgut tindria sentit: ara la mort ja no és ni l’establera, ja és només la línia de separació, la paret més enllà de la qual només hi ha la fe.

És bonic el vers final, aquest “sembla”: no era precisament Carner un home que desdenyés les festes.

.

Darrera meu s’ha esparpillat l’Ahir.

Puig no em menaren a aliança nova

la nit fosca ni el dia carmesí,

ni l’afalag del goig ni el de la prova,

no mereixo, Senyor, sinó morir.

Però si em veus ennegrit del vici,

no em foragitaràs de ta claror?

Si he perdut mon anell esponsalici,

com podràs reconèixer-me, Senyor?

.

S’ha deixatat, s’ha escampat darrera meu el passat, no en queda res, i, sense fe, més val morir… Però com puc voler morir, si la voluntat de morir implica haver perdut la fe? La qüestió torna a ser: la mort, la pèrdua de la fe, és en vida. No hi ha mort en la mort – ni en la vida – si hi ha fe.

.

Cert, podria damnar-me ta justícia.

Oh, quina cosa meva millor t’implorarà?

No pas l’oïda, plena d’avarícia,

ni els ulls, que miren sols per envejar,

ni el front, llaurat per l’ira brava,

no pas la boca, on l’adulteri lluu,

sinó la mà que en el meu crim posava

davant mos ulls, avergonyit de Tu!

.

En resum, que només la consciència manté la fe.

No sé si podien escriure’s d’una altra manera, ni m’interessa gens, però llegir aquests versos atenent-se només a la religió és disminuir-los. I en literatura, i en general, més val triar l’enriquiment. És una mica obligat.

L’emergència (35)

Dilluns, 27 d’abril

Pots venir al bufet, jo cada quinze dies em faig revisió del coronavirus, la forta, la que triguen quaranta-vuit hores a donar els resultats, perquè jo m’estic reunint amb molta gent. I totes m’han donat negativa. Jo em faig la revisió als llocs oficials de la Generalitat, pago seixanta euros cada quinze dies, i tots els treballadors també. Nosaltres estem nets. I, a part, per entrar al bufet i tot, donem peücs, guants i mascaretes, per si un client no en porta. I continuem amb les vendes. Jo si em truca algú que vol fer visita, jo li faig un certificat i la visita es fa amb peücs, amb guants i amb la mascareta, de les bones, eh, de les tres capes. Perquè jo no podia parar el mercat, pels meus clients. Vaig dir, a veure, si pots, fes-ho, i de moment me n’estic salvant bastant. Jo tenia molts clients que estaven apurats i realment necessitaven els diners. Hi havia operacions que les teníem que tancar o que ja les teníem semitancades, m’entens, llavors jo ho he tirat endavant. Ara les notaries estan frenades però si s’ha de firmar el contracte d’arres, es firma amb el DNI electrònic, que et descarregues una aplicació al mòbil i ja està. Per reunir-se depèn de si la gent es vol reunir entre tants o no, i després depèn dels desplaçaments. Segons d’on, no es pot venir. Jo tinc aforo per quatre persones al despatx, s’hi ha d’entrar per torns, o firmar amb el DNI electrònic. Amb tot el que ha sortit amb el Covid-19 han llençat aquesta setmana l’aplicació del DNI i funciona.

Jo ara surto amb preus alts perquè no sé com afectarà el coronavirus. La segona mà està penalitzada, però l’obra nova no sé fins a quin punt, perquè són dos mercats completament diferents. Si t’ho tingués que dir ara, és massa prematur. Porto vàries obres noves i com que no estic fent visites no sé… Unes vendes que tenia s’han venut al preu que tenia pactat tal com s’havia pactat en el moment, i la que ara estic negociant estan apretant molt. Molt. Una mitja d’un quinze per cent. En general. A més, la gent està buscant pisos amb terrasses grosses. Vale? Pisos que donin aquella amplitud. De totes les sol·licituds, i ho he estudiat, tot eren pisos amb grans terrasses. Jo tinc un treballador que té quatre fills i estan en un pis de seixanta metros quadrats. Ho estan passant fatal. Té un balconet. O gent que viu a Girona en un pis amb un balconet. Ja l’han posat a la venda. El pis està molt ben situat però clar, sense terrassa… S’hi moren. Jo per exemple he de fer exercici cada dia. M’he comprat totes les màquines i cada dia he de fer una hora i mitja cada dia, m’he comprat la bicicleta estàtica.

La gent ho està passant molt malament. I divorcis, no saps els divorcis que m’estan arribant. Que jo els estic dient que es calmin i que un cop passi… Perquè, és clar, els jutjats estan parats però tampoc poden marxar del pis.

I tinc una altra noia que tenia maltractes… Que he aconseguit que ell marxi del pis, perquè al final li vaig dir que hi faria anar els mossos. Em va trucar desesperada que amb el confinament, la convivència… S’estava tornant molt més agressiu. Que no l’havia arribat a tocar encara, però que estava espantada. I he aconseguit que ell marxi del pis, amenaçant que, si no, hi faria anar els mossos. Però clar, hi ha moltes dones que no poden marxar. Perquè ella m’ho deia: no sabia como llamarte. He aprovechado un momento que se ha ido a la ducha y te he llamado. El problema que hi ha és que no poden trucar i llavors ella ho va fer discretament i jo el vaig trucar llavors a ell i li vaig dir: mira, si no vols tenir problemes, que serà que t’enviï els mossos d’esquadra, perquè cara els jutjats ho tinc tot frenat, però que sàpigues que el penal està funcionant, i serà millor que marxis. El pis el té ella. Quan passi el confinament en tornem a parlar. I sí, ha marxat al pis de sa mare, però perquè ja va veure que jo anava molt en sèrio. Però la noia a mi no em podia localitzar, no em podia enviar un whatsap perquè clar, aquests miren el mòbil, els hi miren tot, i me va trucar a un tercer número que tinc, una tercera línia per casos d’aquests, que ell no tenia controlada. Perquè no li surti el logo del nostre despatx d’advocats. Tinc la línia per temes penals d’aquest estil, perquè aquí a Sant Feliu hi ha molt maltractament i moltes dones em diuen: claro, es que si te llamamos sale el logo de la empresa…

És horrible el maltractament que hi ha. S’ha creat una associació de dones perquè hi ha molt masclisme, molt maltractament, se’ls hi ha descontrolat molt, l’altre dia una noia l’arrastraven pel carrer agafada pel cabell, i era una clienta meva. Tot això s’està agreujant amb el confinament. I es va muntar com una petita associació perquè elles se sentissin protegides, perquè elles tenen molta por d’anar a serveis socials. S’ha muntat l’associació de forma paral·lela perquè si necessiten l’assessorament d’un advocat vinguin. Llavors em van dir: tu que fas bastantes obres socials no t’interessaria venir? I vaig dir: mira, són temes que estic bastant sensibilitzada, compteu amb mi. I ara de tant en tant hi vaig, però clar, elles surten amb l’excusa que van a comprar, tenen dos o tres minuts per parlar i tenen que tornar a marxar corrents. I després tot un sistema de psicòlegs. Perquè clar, si van als serveis socials… Ja m’ha passat amb una noia que la vaig desplaçar a la Bisbal, li vaig aconseguir feina amb un client que es dedica a la restauració, abans del confinament, i un dia va deixar la feina perquè ell la va anar a buscar i va tornar amb el maltractador. Té que ser que tinguin molt clar que volen el canvi de vida. Jo per exemple aquesta pensava que ho tenia molt clar i la vam poder traslladar, que la família també ens ho va demanar, i un drama, perquè clar, el dia de sant Joan els va deixar tirats, quan li pagaven a catorze euros l’hora i estava tot declarat. Havia aconseguit un bon sou… Jo la portava a la feina, perquè ella no tenia cotxe, i el dia de Sant Joan, jo tinc molts Joans a la família, i vaig trobar qui la portés, i m’ho va dir: és que com no hi eres… I la va liar.

És molt complicat treure-les, perquè elles tornen. A la que ell torna plàcidament, elles tornen. Jo he ajuntat varis empresaris forts que tenen empreses fortes i que estan disposats a assumir el risc de donar-lis feina. Perquè és un risc perquè el maltractador s’hi presenta a la que les localitza. I també s’ha de dir que hi ha molta gent disposada a ajudar. S’han de crear sinèrgies entre empreses. L’única manera és treure-les d’aquell àmbit, d’aquell nucli, i parlar amb els familiars d’elles de si estan d’acord que les traiem. Perquè són noies molt joves, de vint a trenta anys, molt joves, i jo demano parlar amb les famílies d’elles. Perquè si la desubico del poble vull sapiguer si la família hi està d’acord per no tenir problemes després. Perquè són noies que emocionalment estan molt tocades. Emocionalment són nul·les. Quan les comences a ajudar, que els hi dones un apoio econòmic i tot, i no són capaces de viure soles. És com si tinguessin una dependència i jo m’he trobat ja amb vàrios casos que… Gairebé totes han tornat amb el maltractador. Tot i haver aconseguit un bon sou i tot, acaben tornant a la vida que portaven. Passen uns mesos i te tornen a trucar. Jo els dic: us donc una oportunitat, si aquesta no l’aprofiteu a mi no em torneu a trucar. No, perquè, jo els hi dic, té un cost econòmic. Perquè l’empresari a lo millor li paga el pis fins que torna a tenir liquidez, però aquí és una bogeria. No ho entenc, perquè a Platja d’Aro no se’n veuen, no sé si és que no venen… I aquí els mossos ja estan farts. Diuen: nosaltres les ajudem, que ens presentem a casa seva, i després no volen posar la denúncia. És un peix que es mossega la cua. Són persones molt complicades. No saben que existeixen els centres d’ajut, no saben com arribar a serveis socials. Són gent d’aquí, d’emigrants no n’he portat. Gairebé totes consumeixen. Que és un altre problema que hem tingut: que consumeixen tots dos, la parella. Clar, nosaltres els hi fem fer anàlisis de drogues, perquè ho tens que sapiguer-ho, i els hi posem unes pautes. És molt complicat ajudar. Vaig començar molt il·lusionada però llavors veus que per molts esforços que facis la majoria retrocedeixen. Per cada vint casos que tinguis n’hi ha una que funciona.

I amb el confinament, més. I hi ha molta gent que ara vol canviar de pis. Perquè a mi em truca molta gent que volen canviar de pis perquè necessiten sortir dels seus pisos perquè no tenen terrassa, el balcó que tenen és molt petit, i sobretot pares amb nens. Que s’han donat compte que el pis… Hi haurà gent de Girona que marxaran als entorns…

Jo he tramitat ertes i moltes empreses no poden aguantar. Si no tens capital a l’empresa… Hi ha vint immobiliàries que tancaran… Estic fent fer la feina administrativa als meus treballadors per no fer un erte… Fàbriques que no poden engegar perquè la matèria prima no els arriba… I aquí a Platja d’Aro està sent un drama, que no podran obrir perquè ja no tenen capital. I estan dient que els hotels no obriran fins a l’octubre, i les cadenes d’hotels estan acollonits perquè ells diuen que aguantar la plantilla fins a l’octubre és impossible, i que no l’aguantaran, cadenes de setanta-cinc hotels tots a Espanya, com vols aguantar, és impossible, per molt capital propi que tinguis i per molt solvent que siguis. I moltes empreses d’alimentària que feien gourmet es troben que el gourmet no s’està venent, perquè ho venien als restaurants. Empreses alimentàries que estan facturant un deu per cent. I a Platja d’Aro estan tots molt espantats. Clients que demanen que retornin totes les reserves de juliol i agost, i jo li deia a una clienta: si l’estat d’alarma està aixecat al juny, juliol i agost, que el client, si no li dona la gana, que no vingui, però el contracte està firmat a Espanya i continua sent vigent. Perquè a mi el que me val és la llei.

Aquí el problema que hi ha hagut és que tenien que haver tancat Sabadell i cada ciutat havia d’haver tancat les seves fronteres i d’aquesta manera no s’hauria escampat. I ara la reopertura per zones. L’estat me sap molt greu però tindria que deixar que cada alcalde prengués les seves decisions. I en Torra també tindria que cedir competències a les alcaldies. I que cada u decidís. I jo crec que lo de Madrid va ser perquè com que estan amb el tema de la independència, van dir: si Catalunya tanca fronteres…

L’emergència (34)

Diumenge 26 d’abril

He demanat a la Jonca que em portés a passejar, perquè han deixat sortir els nens i no m’ho volia perdre. Els diumenges aquí és mercat, i encara ho feia tot més bonic, un mercat mig buit però encara amb parades i compradors, i la peixateria – hi ha llagosta, no poden servir-la als restaurants, quin espectacle poder-la veure -, i les cues de gent mantenint la distància a la fleca, a la farmàcia, i aquest sol de primavera que s’ha afegit a la festa. I nens amunt i avall, molts d’ells amb patinet. Pastisseries obertes, llibreries i biblioteques tancades. Quin país.

He demanat a la Jonca que m’estirés fins a la badia. Famílies a la platja, amb els nens. Quina alegria, els cossos humans. Però també fa patir. Quan tens la gent estrictament tancada i la deixes sortir de cop: què vols que passi? Deu ser aquell anarquisme que Josep Pla veia al país. Els parcs estan tancats però a primera hora han retirat els precintes de la platja perquè la platja es considera un espai natural – que no ho és, perquè a ciutat la platja és una plaça més. De manera que tothom ha anat cap a la platja. Els municipals, que podien haver fet servei vigilant allà les distàncies interpersonals, s’estaven a pocs metres, d’esquena, dedicats a aturar conductors aïllats sense perill a dintre del seu cotxe – té una explicació, ja vaig donar-la, en la comèdia contra les segones residències.

Avui ja podien sortir els nens i s’ha anunciat que la setmana que ve ens deixaran fer exercici. Es veia a venir que, una vegada gosessin, les mesures absurdes les traurien de pressa i sense gaire miraments. El problema era quan fer-ho amb una població que havia assumit tan a gust el confinament més rigorós. Podem queixar-nos molt del sistema capitalista, però ens deixaran sortir perquè l’economia necessita no només treballadors, sinó també consumidors.

Tal com no hi va haver una tornada enrere després de perdre l’1 d’octubre, tampoc hi haurà tornada enrere en l’autoritarisme. Com va passar amb la repressió, hi haurà un relaxament i ja no tindrem els municipals a la porta de casa, però el nivell repressiu es mantindrà més alt que no era, perquè les batalles es perden.

No ens hem quedat a casa per por a la mort sinó pel gust de ser manats.

Que després ens amagarem autoritàriament a nosaltres mateixos, perquè la mentida i la hipocresia són les modalitats més efectives de la submissió. Només qui mana es pot permetre mentir.

Encara avui trobem aquí i allà el lema “jo em quedo a casa”. Jo em quedo a casa, que vol dir: jo decideixo quedar-me a casa, ho faig per voluntat pròpia, ho decideixo jo. Si surto al carrer qualsevol municipal em pot posar una multa de sis-cents euros – de fet, necessito el policia perquè en el fons també em costa sotmetre’m a la irracionalitat -, però farem veure que ho decideixo lliurement. Jo em quedo a casa més enllà de tota lògica.

No és menor, afecta el cor de la persona i condiciona el futur. Com en qualsevol dictadura, els mitjans s’encarreguen de felicitar-nos per no qüestionar. Ens sentim orgullosos del poble responsable i pacífic que som, oh, la ciutadania, com compleix, és admirable, després diran dels mediterranis, quin país tan capaç de comportar-se cívicament, de no saltar-se les normes, de confinar-se fins a l’extrem cinquanta dies i cinquanta nits i sense protestar, és increïble la conducta de la gent, el sacrifici… Com a català, em recorda molt quan ens dèiem: “no gosaran fer servir la violència” o “a mi no em podran sostenir la mirada”: hipocresia, infantilisme i por. La responsabilitat que demostra el poble… Creiem com bons minyons perquè volem ser uns bons minyons, volem ser uns nens. Així s’explica l’alcalde alcohòlic que quan no anava begut jugava igual que un nen a fer d’adult molt responsable i a donar lliçons públiques de comportament cívic. Com va passar a Wuhan, aquí també veurem gent que trigarà a sortir quan s’aixequi el confinament, gent que, si pogués ser, l’allargaria.

Els que ara es troben que perdran la feina i els que han perdut familiars sense poder-los acompanyar en els seus últims moments, com deuen sentir-se quan a la ràdio exposen el nostre orgull hipòcrita, que en realitat és desresponsabilització de la tragèdia, girar l’esquena a les víctimes mentre ens felicitem i ens donem copets a l’esquena per com ens “sacrifiquem” a casa empassant-nos programes de televisió, un darrere l’altre?

Mentre escric aquestes ratlles, torna a passar el Land Rover amb la megafonia. Passa uns quants cops cada dia. El sents venir de lluny, passar pel carrer amb la megafonia a tot volum. T’entra a casa, l’has de sentir vulguis o no. Portem quaranta-cinc dies de confinament i a Sant Feliu encara fan veure que ningú sap que no s’ha de sortir. És un recordatori que ens imposem a nosaltres mateixos, igual que la gent que aixeca la veu com si fent-ho hagués de tenir més raó. “Atenció, atenció! Es demana a tothom que resti a casa… Només es pot sortir per necessitats bàsiques com ara la compra de productes essencials… Atención, atención! Se pide a la población…”

L’emergència (33)

Dissabte 25 d’abril

Amb quaranta-dos dies de confinament, dintre nostre i casa nostra ja es comencen a confondre. No sé si soc a dintre l’habitació o si l’habitació és a dintre meu. Ja no sé si la cama dreta és meva o de la meva filla, no sé si miro amb els meus ulls o a través dels de la meva dona, ni sé si aquests braços són meus o si són potes de la meva gossa. Potser soc aquesta taula, potser la cadira soc jo, el fogó és la porta, la tassa de vàter és el plat de la dutxa, la porta que abans donava al menjador ara dona al dormitori, l’entrada és el sostre i la paret s’ha ajagut a terra. Passen coses d’aquestes. Ara el mes té set dies i la setmana seixanta segons. No sé si és el mirall, o si soc jo a l’altre costat de la finestra.

Esmorzant he llegit el tuït d’un metge americà: “Odio haver de dir-ho, però no begueu lleixiu.” Perquè podria ser que alguns americans n’haguessin pres després que a Trump se li escapés en roda de premsa la idea genial que acabava de tenir: que si el virus se’n va amb desinfectant, podríem injectar desinfectant ( i feia el gest com de prendre-se’l ) per arreglar el problema. Aquí es demostra que tendència totalitària igual a tendència suïcida. També a Espanya un militar en roda de premsa parlava l’altre dia de “nuestro amigo el virus,” per consolar els familiars i els amics dels morts.

No cal anar a Washington ni a Madrid. Tot es veu millor de més a prop. Cadascú pot descobrir a la seva ciutat i al seu barri com hem arribat fins aquí. La meva ciutat és petita i posada en un clot a davant de mar. Té dues entrades: una carretera que ve de Santa Cristina d’Aro i una que ve de Platja d’Aro.

Com la setmana passada, avui he tornat a anar al súper, m’he tornat a trobar la gran fila esperant a l’entrada, he tornat a girar cua i me n’he tornat a anar a comprar al centre. Allà m’han tornat a aturar els municipals i m’han demanat el carnet. Per això aturaven els cotxes i no la gent que anava a peu: buscaven, en teoria, la mala gent de les segones residències. L’ajuntament presumeix d’haver incrementat la setmana passada els controls policials en un 52%. Segons el regidor de torn, es van fer “701 controls de persones a peu o en cotxe i es van concretar 359 denúncies.”

El problema és que si realment busques gent de segona residència – per això aturaven cotxes i no vianants – no posaràs els municipals al centre, sinó que posaràs una parella d’agents a cada entrada de la ciutat, i problema resolt. Si poses els municipals al centre i atures els cotxes i no els vianants, què caram busques?

Busques que et vegin. Exactament el mateix que buscava el govern espanyol posant els militars a les rodes de premsa. Deixar clar qui mana aquí. Busques aplaudiments.

Això buscava l’alcalde Pastor de Badalona en tots els vídeos que va fer, tan seriós i tan greu, demanant als seus conciutadans de quedar-se a dintre casa i ser responsables i pensar en els altres. Com en la decisió del meu ajuntament de posar els municipals ben visibles al centre de la ciutat, l’alcalde de Badalona no buscava pas ajudar els conciutadans, sinó fer-se ell amb el mèrit. Deixar clar qui manava allà. Reclamar aplaudiments.

Van detenir-lo fent esses amb el cotxe pel centre de Barcelona de nit, anant d’una vorera a l’altra, tan borratxo – segurament pitjor que borratxo – que va acabar mossegant un policia. El PSC va expulsar-lo del partit al cap de poques hores sense pensar-s’hi gens, tant que costa als polítics fer dimitir. Però sabien perfectament qui havien fet alcalde, tal i com l’endemà van dir els altres polítics de l’ajuntament, que també ho sabien. Després va venir el Sant Jordi i la intoxicació mediàtica: que si en realitat no patia cap addicció, que si havia anat a buscar un gos per les seves filles. Mentides. Tots sabien què passava amb l’alcalde, però malgrat que ho sabien van fer-lo alcalde. Tots sabien també que no van fer-lo alcalde “malgrat que” sinó “perquè.”

Però era un malalt, se’ns ha dit des dels mitjans, un addicte, buscant-li una disculpa. Siguem humans, deia un locutor, i jo pensava en la humanitat dels seus vídeos, la seva seriositat amb l’exigència als altres, a seguir el confinament més rigorós del planeta en una suposada democràcia. Quan l’alcalde filmava els seus vídeos no anava borratxo. Sabia perfectament que tenia una malaltia que l’anul·lava moralment i que posava en risc els altres pel fet de ser l’alcalde d’una de les ciutats més grans de Catalunya. Dit diferent: la seva responsabilitat era just la contrària del que els vídeos en el fons buscaven, que era la seva promoció: la seva responsabilitat era plegar.

Però en aquest país mai plega ningú, com passa en tots els règims autoritaris. Per comptes de plegar va filmar desenes de vídeos donant lliçons als altres. Es consentia renyar els seus veïns perquè no estava sol. Perquè l’ambient d’irresponsabilitat en què es movia li tenia permès, fins i tot li exigia que ho fes. Els ciutadans són responsables dels seus sistemes polítics. Uns més, uns menys, però tots en participem. Igual que totalitarisme i suïcidi, aquestes altres tres paraules també van enganxades: irresponsabilitat, depredació, hipocresia.

Ja ha esborrat el seu compte a twitter i no patiu que ningú del seu partit tornarà a parlar més d’ell, si no és per demanar comprensió. Però internet és molt traïdora i em trobo per casualitat la notícia d’un accident de trànsit terrible que hi va haver el mes passat a Badalona, i allà hi ha un tuït que va fer aquest mateix alcalde, un dels que naturalment ja ha esborrat:

Lamento profundamente las dos muertes que tuvieron lugar anoche en un accidente en Artigues. El causante de esta barbaridad iba conduciendo sin carnet y dio positivo en alcohol y drogas. Obviamente, está detenido y espero que caiga sobre él todo el peso de la ley. #Badalona https://t.co/9iQjQ6COb4

— Álex Pastor /❤️ (@AlcaldePastor) March 7, 2020

L’emergència (32)

Dimarts 22 d’abril

EL CREIENT

El primer temporal Gloria que hi va haver, la família Noè va passar-lo confinada a l’arca, amb una parella de cada espècie. Al cap de dos-cents dies sense wifi els van deixar desembarcar, a ells i a les mostres genètiques que han arribat fins avui. Hi havia cadàvers de negats podrint-se arreu i Déu se’n va penedir molt i va prometre que no tornaria a passar.

– Com a recordatori d’aquesta promesa -va dir Déu a Noè- et regalo un fenomen meteorològic nou, l’arc de Sant Martí, perquè recordis que no ho tornaré a fer. Tot anirà bé.

Noè va viure 950 anys -el seu avi, Matusalem, havia arribat als 960-, prou temps per veure com l’esperança de vida dels homes anava escurçant-se cada cop més. Al final, pocs arribaven als noranta anys.

-Ara no ens extermines -va protestar Noè-, però si comptem la reducció d’anys de vida, és com un extermini repartit.

Déu va llançar un llamp que va fulminar dos fills de Noè, dues mules i tota la collita d’aquell any. Noè no va queixar-se més. No convenia fer enrabiar el Senyor. Ja va ser molt que un cop li hagués salvat la pell. Noè no volia pensar en tots els que havia deixat a terra: els amics, els familiars, les seves amants. Un per un, tots havien anat a demanar-li que els deixés entrar de polissons, que els amagués en un racó. No va tenir pietat. Quan Déu mana, has de creure. Però de vegades tenia remordiments i sospitava que s’havia salvat traint la resta de la humanitat. Si tothom hagués dit que no, Déu no hauria provocat el Diluvi, li hauria fet mandra tornar a crear una per una totes les espècies d’animals -per això mateix l’havia obligat a embarcar-ne una mostra de cada-. Però Noè coneixia els homes: si ell s’hagués negat per dignitat a creure, un altre ho hauria fet i hauria llepat ell.

(Aquest conte és un encàrrec del diari Ara pel Sant Jordi. Podeu llegir el final aquí. )

L’emergència (31)

Dimarts 21 d’abril

Al principio del confinamiento, la primera vez que fui caminando por las calles solitarias de Mataró que parecía una ciudad muerta, me dije: no seré yo el fantasma? No seré yo la que está realmente muerta, o la que no existe, no? Porque realmente yo no existo para algunos. No existimos, los esenciales no existimos. Yo creo que nosotras, las que trabajamos en el servicio de atención domiciliaria, vamos a ser las últimas a las que van a hacer el test. A nosotras que estamos con los abuelos de aquí para allá…

Tengo un amigo que ha fallecido en una residencia, se llamaba Liberto. Sanísimo. Él entraba y salía, un hombre superactivo. Liberto. Yo dije: éste es uno de los caídos. Y quien iba a pensar, ese niño, es catalán, de Barcelona, anarquista, por eso le pusieron eres libre, Liberto. Y yo quise saber qué había pasado con él. Yo recién me confirmaron que había muerto el día sábado. Cuando pude yo conectarme con alguien de la residencia le dije: me puede decir qué sabe de Liberto? Y me dijo: fue uno de los primeros en caer. Liberto. Liberto. Y se fue así. La guerra lo alcanzó. Se salvó de las bombas de Barcelona, que su madre lo sacó de Barcelona cuando era niño y al final yo sentí que la guerra lo había alcanzado. Que eso de lo que él escapó lo había alcanzado. No es justo, eh?

Yo cuido dos esquizoafectivos y una depresiva, con su medicación, totalmente sanos como nosotros. Entonces tu tienes que dejar tus miedos y tus tristezas en la puerta. Fue duro sobretodo para uno de ellos que tiene ezquizofrenia y tambien discapacidad. Es muy triste no poder despedirnos o abrazarnos o dar la mano. Tengo otro chico esquizofrénico y nos reimos muchísimo. Los primeros días lo pasó fatal pero al final ha sacado su guitarra, se puso a hacer canciones, incluso a grabar para un programa de radio y a estudiar por internet… Y yo me siento superbien de ver que lo ha superado. Y mis tres abuelitas, totalmente conscientes. Para ellas es muy duro no ver a sus nietos ni a sus hijos y ahora la única que va a verlas soy yo. Reímos muchísimo, yo intento que rían, hacemos la risoterapia y comenzamos a hablar, y les preparo la comida o tomamos el té o el café, y pastitas, y les hago pasar un rato muy agradable.

Yo cuando recibí el protocolo de la Generalidad con un papel para dar a la policía y mencionaba que soy una trabajadora esencial para la contención de la pandemia yo digo bueno, yo soy un trabajador esencial y sin embargo no tengo la nacionalidad, no tengo derecho a votar. A los trabajadores de fútbol les dan la nacionalidad exprés y a nosotros que somos trabajadores esenciales no. Es una vergüenza que ahora nos necesitan pero no nos nacionalizan. No somos de usar y tirar. Yo he puesto mi vida en peligro por la patria, yo soy muy española, yo bromeo así, le cantaré el himno, y me río.

Este año pensaba sacarme la nacionalidad y tenía que dar una prueba en Barcelona y ahora no podré. Yo reclamaba que deberían exonerarnos de hacer un examen ridículo, de las tasas y del tiempo que hay que esperar para la nacionalidad. Porque hemos puesto en riesgo nuestra vida todos los días.

Como no me hacían caso los de mi empresa, yo dije: me voy a hacer mi propia mascarilla. Yo tenía tela pero no tenía máquina. Y al final fue la Constance, que es de la asociación y es anarquista, que me dijo: Silvia, yo tengo máquina y estamos haciendo. Me dijo: consígueme alcohol.

Nos pusimos a hacer mascarillas. Yo tenía el papel de esencial y podía ir de casa en casa a recoger tela, algodón o alcohol, porque no había alcohol pero había gente que tenía alcohol, así que yo podía recoger alcohol para hacer el gel.

Y yo le decía a mi amiga Rosana: siento que soy una guerrillera. Es que yo siento que he estado trasladada a los años noventa en Lima. Siento que estuviera en las trincheras y soy una guerrillera. Iba a algunas casas donde tenían tela, y nos daban tela. Y a través de la federación de vecinos mucha gente se pusieron a hacer las mascarillas.

Conozco a una chica infermera. Me dije: como estará la Sarita? La llamo: Sarita, como estás? Me dice: Silvia, estoy mal. Estoy trabajando en els hospital Sant Pau. Dice: estoy trabajando con bolsas de basura. Dije: qué? Ese día lloré. Porque me enseñó la foto. Una chica que ahorita tendrá veinticinco o ventiseis años. Adora su trabajo. Pero no era justo que ella con veinticinco años estuviera en el hospital en urgencias trabajando con una bolsa de basura. Dije: yo no puedo dejarte, Sarita, trabajando así. Dijo: si tu puedes hacerme una bata, yo te doy el modelo que necesitamos. Y me pasó el modelo. Y un señor dio un material de este plástico y la Constance se puso a hacer y se comenzaron a hacer batas para los hospitales. Todo esto salió del movimiento vecinal de Cerdanyola y la federación.

Me emociono porque pienso que yo me he sentido acompañada de la gente humilde. La gente humilde es la que ha ayudado.

Un día tuvimos que detener todo porque una de las costureras estaba con coronavirus. Había dado positivo. Y el Juanito había el miedo que quizás estuviera con coronavirus también. Al final fue negativo pero en ese momento fue como un quiebre. Fue horrible detener todo.

Yo he formado un grupo de mujeres por whatsap la mayoría emigrantes, tanto aquí en Mataró como en Girona, donde está una amiga mexicana. Los cuidadores somos la mayoría emigrantes y mujeres. Somos la esenciales, somos la emigrantes, las putas, las olvidadas, las que estamos arrinconadas, las que no importamos.

Mi amiga equatoriana, ella y su esposo. Los dos en el hospital ingresados por coronavirus. Sus hijos se han ido a vivir con la cuñada. Qué pasa con nosotros los emigrantes si nos enfermamos? Qué pasa con las madres solteras emigrantes, que somos trabajadoras esenciales y por estar trabajando en esto nos contagiamos? Sabes lo que pasaría? Lo que pasaría es que nuestros hijos serían tutelados. Y para volver a tener la tutela es dificilícimo.

Y yo soy una privilegiada, tengo trabajo. Tengo muchas amigas, muchas conocidas, peruanas, suramericanas, aquí en Mataró, sin papeles.

Tengo una amiga peruana trabajando de interna pasando su confinamiento en un sótano, trabajando en negro en un pueblo del Maresme. No puede salir de la casa, tiene un hijo tambien en negro, indocumentado. Fueron al ayuntamiento a empadronarse cuando aún se podía salir. Y les negaron el empadronamiento porque no tenían domicilio fijo.

El día del antiracismo el ayuntamiento dijo que él era un ayuntamiento antiracista. Yo les dije: entonces por qué no empadronais los emigrantes sin domicilio fijo? Porque es muy bonito el discurso. Es muy bonito el discurso ahora de los políticos, de felicitarnos, y los aplausos… Nosotros no somos heroes, somos trabajadores en precario que tenemos que exponer nuestra vida y sostener a los que no son esenciales.

Me llamaron de un grupo antiracista de Barcelona. Hay una chica subsahariana en Mataró, no podemos movernos, no podemos ayudarla. Me dieron su teléfono. La llamo, hablo con ella, estaba en Rocafonda y no la entendía. No hablaba castellano. Yo tengo una amiga subsahariana, y me dice: la chica tampoco habla el francés. Pero habla un idioma que se llama wolof, y entonces yo tengo un amigo que se llama Bengali y que habla wolof y así la entendimos. Y la chica estaba con un bebé desde el día jueves. Y a mi me llamaron un sábado. Y entonces, jueves, viernes y sábado había estado sin pañales y sin comida. Ese día yo con Bengali recaudamos cinco quilos de comida para ella. Pañales, todo. Fuimos recorriendo las casas y llevando la comida.

Hacemos canastas de víveres. Va a haber mucha hambre.

Me siento bien ayudando a quien lo necesita. En este tiempo de confinamiento, primero sentía miedo. Después, sabes qué? He perdido el miedo. Me siento hasta protegida, como yo digo, por las fuerzas milenarias o algo así, algo me protege. De verdad que sí porque estoy superbien, hasta el momento, he sacado más fuerza, más garra, y me siento que tengo una protección.

Ayer fue como un dejá vu con los desaparecidos. Es que Toni yo quise huir de las cosas horribles que pasaban allá y nunca pensé que se iban a dar acá. Uno que huye del horror y el horror te alcanza.

Sabes, para un emigrante este tiempo es doblemente duro. Cuando acabe el confinamiento ustedes podrán abrazar a los suyos, nosotros los seguiremos viendo en un móvil y quién sabe cuando podremos ir a verlos. El otro día quise mandar dinero a mi hermana, hice el giro pero ella no pudo cobrarlo hasta pasada una semana. Es muy duro, al menos puedo mandar dinero a mi hermana, a mis amigos, pero otras inmigrantes se han quedado sin trabajo y no pueden enviar nada.

En este momento estamos realizando un video para Sant Jordi con todas las voces de la gente del barrio, todos con nuestra rosa… Queremos esta tierra, pero que tanto nos quiere ella?

L’emergència (30)

Dilluns 20 d’abril

No podría en catalán, lo tengo pendiente, no me sale, yo puedo leerlo, lo puedo entender pero yo hablarlo no puedo, es una cosa que no puedo, me bloqueo, no sé por qué. Ése es un déficit que tenemos muchos latinoamericanos, eh, realmente… Yo llevo acá más de diez años y sigo los programas en catalán y lo entiendo todo y he tenido usuarias también, me acuerdo mucho de la Elvira, de noventa años, que la quería muchísimo, y catalana, y conversábamos muy bien…

Se me han muerto dos personas, entonces, dos familiares.

Nosotros los peruanos, en los años noventa, fue como una gran diáspora, todos nos esparcimos por el mundo como las semillas. Y he sentido a veces que es como si yo tengo esa carga de mi abuela, como que lo llevo en la sangre, porque mi abuela al salir de un pueblo cruzó los Andes a pie con mi abuelo para llegar a la costa, al pueblecito de Paramonga. Y entonces yo que soy su nieta he cruzado un océano para llegar aquí.

Y yo tengo a mi hermano en Nueva York, en New Jersey. Y un tío en Nueva York. Y hace tres semanas mi tío falleció en Nueva York. Mi prima era una trabajadora esencial como yo. Trabajaba en limpieza de hospital. Y el virus entró así, como un ladrón en la casa. Y entonces lo atacó a él porque él era una persona de riesgo, porque sufría del corazón y los riñones y no lo superó.

Y aquí pues también, una abuelita, la madre de mi pareja, mi suegra, pues también se la ha llevado el virus ayer.

Lo que sucede con esto es que nosotros, en la época del terrorismo en el Perú, con los desaparecidos, no te entregaban el cuerpo. Los desaparecidos son desaparecidos, no hay tumba. Entonces tu velas las fotos, la ropa, lo que tengas, algo de recuerdo, y se hace la ceremonia. Entonces yo ayer puse la foto de la abuelita. Yo puse santitos, hice un pequeño altar y puse unas velitas.

Y entonces en ese momento sentí que estaba en el Perú de los años noventa y dije: esto lo hacíamos en el Perú cuando teníamos los desaparecidos y es como si la muerte nos hubiera alcanzado, no? Que uno huye, viene al primer mundo entre comillas, huyendo de la miseria, huyendo de la inseguridad, huyendo de la desgracia, y quien iba a pensar que nos iba a alcanzar.

No hay funeral, Toni. Mueren solos. En una residencia en la que yo trabajaba. Yo trabajé hasta octubre pasado en esta residencia. Tuve mucho contacto con todos los abuelos de esta residencia. Y luego entré en el servicio de atención domiciliaria, gracias a Dios, porque muchas de mis compañeras de entonces están contagiadas.

Nosotras nos hemos sentido muy, muy abandonadas. Yo recuerdo mi desesperación porque no teníamos la protección. Yo soy muy reclamona. Eso lo traigo yo de mi tierra. Soy muy luchona. Soy una guerrera. Y yo me digo: yo no tengo nada que perder. Y yo he reclamado a todo nivel.

Y a finales de febrero, cuando ya comenzó esto, que había casos en Madrid, comencé a reclamar.

Y yo me decía: yo soy el ángel de la muerte. Porque voy de casa en casa, de anciano en anciano, y quizás esté llevando el virus.

Y me movía a todo nivel. Y iba contando la precarierad con la que estaba yo trabajando. Yo tenía una responsabilidad, que eran mis usuarios, y eran mis hijos, no contagiar a nadie aquí en casa.

Y el ocho de marzo me sentí abandonada hasta por los grupos feministas en los cuales yo me he implicado. Ese día yo estuve en la manifestación con un grupo de mujeres subsaharianas pero al frente de ella, es decir, nosotros no nos incluímos en ese grupo. Nos sentíamos excluidas. Yo reclamaba los equipos de protección individual porque muchas de mis amigas subsaharianas trabajan como yo de cuidadoras sociosanitarias, y otras dentro del servicio de atención domiciliaria hacen la limpieza ( ellas cobran muchísimo menos ) y estábamos desprotegidas. Y entonces yo decía: violencia de género también es que un ayuntamiento no se interese por la salud de sus trabajadoras ni por la de sus usuarios.

No me hicieron ni puñetero caso. Me planté en el ayuntamiento. Porque el ayuntamiento ha subcontratado el servicio de atención domiciliaria. Y como yo no le tengo miedo a nadie, yo saqué una pancarta: tu subcontrata me maltrata. Y otra, porque me gusta meter candela, defendiendo a las compañeras prostitutas, porque no consideran trabajadoras a las trabajadoras sexuales, la llaman prostituídas. Y no. Son trabajadoras sexuales y tienen derechos. Y el feminismo no puede excluirlas. Y entonces yo salí con mis dos pancartas, que sabía que les iban a molestar. La de No hay feminismo sin putas y la de Tu subcontrata me maltrata, dirigida directamente al ayuntamiento de Mataró.

Después de eso pasó lo del coronavirus y el aislamiento. Y quiénes iban a trabajar? Nosotras, la esenciales.

Mira, los primeros días yo estaba regresando sola, eran las siete o casi ocho de la noche, sí, y yo venía del edificio de cristal caminando porque yo desde el primer momento supe de que no tenía que tomar el bus. Me podía contagiar en el bus. Yo me caminaba todo Mataró. Era alucinante el primer día que yo caminé por Mataró sin gente. Nadie. Yo sentí que estaba como en una película de esas de ciencia ficción. Pero que ese futuro lejano, ese fin del mundo, era el presente, y que yo lo estaba viendo. Y que Mataró era una ciudad muerta.

(Demà continuarà.)

L’emergència (29)

Diumenge 19 d’abril

– 1 –

Seria estrany que el que he vist al costat de casa fos gaire diferent del que ha passat arreu.

De patrimoni arquitectònic de la industria del suro de Sant Feliu en queda ja molt poc. Les naus s’han anat enderrocant i convertint en blocs de pisos. Per això els edificis que es conserven de la fàbrica Rosselló de finals del dinou, unes naus i una casa, estan protegits al catàleg de bens urbans de Sant Feliu.

Fa sis anys, per una compensació urbanística, can Rosselló va passar a mans de l’Ajuntament. L’Ajuntament va sortir als diaris i va anunciar que dedicaria els edificis a usos culturals.

La nau i la casa protegides estaven en mal estat, però a l’hora de la veritat el canvi de propietari no va canviar res. Van continuar enfonsant-se soles. Paradoxalment, el patrimoni públic queda més desemparat que si estigués en mans privades. Ja vaig explicar què havia passat amb la plaça més bonica de Sant Feliu. Fa poc, també, l’Ajuntament va presentar el projecte d’un edifici nou que vol construir just a sobre les ruïnes del claustre del Monestir, l’edifici més important i noble de la ciutat. Allà abocaran formigó, i ho faran en nom de la cultura, perquè es tracta del nou museu Thyssen. Mentrestant, a pocs metres, però més cèntric, se’ls està enfonsant l’edifici incomparable d’un antic hospital, també propietat de l’ajuntament, amb sales i sales ideals per un museu i amb un gran jardí abandonat. Un hospital com a mínim del XVI, per bé que la documentació arriba fins al XIV. Però el negoci és al formigó i l’obra nova, caigui què caigui.

L’ajuntament es va quedar doncs can Rosselló, però va permetre que es continués enfonsant sol. Un dia vaig entrar a la casa. Per terra estava ple de documents mercantils. Ja se n’havien endut portes, mobles i rajoles del terra hidràulic. Vaig pujar al pis de dalt. En una habitació hi havia un matalàs de matrimoni i llaunes de cervesa.

Al cap de poc, a la paret de fora, al pis de dalt, hi va sortir un gran dibuix en colors de Bart Simpson envoltat d’un munt de lletres inflades, lletres de l’alfabet nihilista del grafit, que no volen dir res.

I al final va passar el que havia de passar, que és que s’hi va calar foc. Va ser de fosc. El foc sortia per les finestres i les portes. Des de casa vaig sentir les sirenes dels bombers.

Vaig llegir la notícia al diari. El foc es va poder controlar perquè la casa tenia un fals sostre de suro – la mateixa activitat surera va salvar-la -, i aquest sostre va protegir la teulada i els ràfecs de fusta tan peculiars i decoratius de fora. A més, es va posar a ploure.

El regidor d’urbanisme va anunciar que “procedirien a avaluar els danys a l’estructura de l’immoble.” Els municipals van posar unes bandes de plàstic que prohibien l’entrada a l’edifici cremat.

– 2 –

Ahir la gossa em va portar a davant d’aquesta casa. Ja fa temps que les bandes que prohibien l’entrada no hi són. L’ajuntament també es va plantejar tapiar les portes i les finestres, però al final no ho va fer. El solar de can Rosselló serveix d’aparcament a l’estiu, i just a tocar de la casa hi han posat uns dispensadors per les autocaravanes. A més de les naus, al solar hi ha uns cotxes desballestats, un hort i, la joia de la corona, un cavall negre i jove que se t’acosta si li dus una mica de pa o una pastanaga.

Com que el solar està envoltat d’uns murs de pedra centenaris amb una portalada magnífica encara amb restes de ferro forjat, i aquests murs defensen de les mirades envejoses, amb el confinament t’hi trobes sempre amos de gossos comentant la jugada. Per això la meva gossa ahir va estirar-m’hi.

Ja m’havia fixat que les orenetes havien niat a la casa, però aquesta vegada em vaig quedar encantat contemplant-les. Eren quinze o vint o potser més, amb el negre brillant de les ales i el pit blanc. Entraven i sortien sense parar de la casa per les portes i les finestres amb els marcs carbonitzats. Vaig veure’n passar una per la mateixa porta que jo vaig passar el cop que vaig entrar a la casa. Va pujar pel mateix calaix d’escala que jo sense tocar els esglaons i va sortir per una finestra negra de dalt. És bonic poder sortir volant per la finestra o la porta d’una casa sense vidres ni porticons. Xisclaven com criatures i donaven més vida a la casa que mai hagués tingut. Cap festa humana ho hauria superat. La casa ara tenia una dotzena d’òrbites negres, inquietes, lliures, imprevisibles, que anaven i venien de les parets, que la travessaven. Admiro els ratpenats, però la diürnitat, la decisió, la manera que l’oreneta treu pit als vols rasants, els seus xiscles de felicitat no tenen res a veure amb el vol desmanegat del drapet indecís i cendrós del ratpenat. No seria estrany, però, que compartissin la casa.

I mentre m’estava allà parat com un mussol mirant-m’ho, em va passar pel cap un dubte. I si resulta que en el fons el confinament ens agrada?

– 3 –

Al matí, havia tingut una experiència. Havia volgut anar al súper, però era dissabte i la cua durava hores. De manera que me’n vaig anar al mercat. Des del confinament que no m’hi acostava. Vaig quedar parat. Feia sol i hi era tothom.

L’escultor Udaeta, baixant pel carrer.

– Alberto, soc en Toni!

– Toni! Ja t’hauria conegut! Ara miro com camina una persona, li resto tres o quatre quilos i l’encerto sempre – va dir. Però és que és escultor. – Com va? Nosaltres bé, la meva vida és la mateixa però m’han cancel·lat totes les exposicions…

Al mercat, la Carme, sense mascareta i guardant les distàncies, i els meus oncles, que, m’expliquen, han volgut fer com jo i anar al súper.

– Tornant, els municipals ens han parat amb el cotxe i ens han renyat perquè anàvem junts. I això que sèiem un a davant i l’altre darrere. No s’entén, dormim junts.

– Aquests dies són el paradís dels policies.

A la parada de verdures, un client es lamenta.

– He de vigilar perquè tinc un veí que em vigila si surto…

Per enfortir-lo, li he dit:

– Quin desastre.

El client ha marxat.

– Doncs jo crec que està bé que denunciem a algú que es salta les normes – diu la verdulera.

Aquí tens el feixisme en persona, he pensat. També he pensat que el client era jo, i li he explicat, jo, com ho veia. S’ho ha agafat malament.

– La salut és primer – m’ha retret.

– Depèn què entenem per salut. Tenir tancada la gent té conseqüències greus per la salut. Se sap a tot el món menys al nostre país.

M’ha mirat enfurida pel meu egoisme insolidari i se n’ha anat, tot i que jo era l’únic client. M’ha servit una altra persona. Tot i la situació desagradable, la verdulera m’ha sorprès perquè he pensat: acaba de perdre un parell de clients i no veig que la parada tingui precisament gaire requesta. En qualsevol altre tema, la verdulera m’hauria donat la raó o almenys s’hauria guardat què pensava de mi. La força de la irracionalitat és enorme. S’ha vist prou a la història que la por du a penjar i a deixar-se penjar.

– 4 –

Per això, quan a la tarda vaig veure aquella alegria d’orenetes entrant i sortint pels marcs carbonitzats de les portes i finestres d’una casa abandonada, ressuscitant-la, omplint-li les venes de vida i de xiscladissa infantil, he pensat si en el fons la verdulera no estava de fet satisfeta de poder-se sentir moralment per sobre meu, com ho estava el municipal que havia renyat els meus oncles de més de setanta anys per compartir cotxe.

Estem envoltats de situacions dramàtiques. Persones que han perdut familiars i amics, que els han hagut de deixar morir sols, que no els han pogut ni enterrar. Fills que han perdut els dos pares. Persones amb problemes de salut naturalment molt espantades. Autònoms que han perdut la feina, treballadors que no podran pagar les hipoteques i famílies que ho perdran tot.

Em pregunto si aquesta sobreactuació amb el confinament no és per una banda la manera d’incrementar el poder policial i per l’altra evitar que discutim com van permetre que el virus s’escampés, o com és possible que un país amb indústria – i no poca experiència tèxtil – no s’hagi pogut posar a produir mascaretes com un boig. Em pregunto si no és una iniciació a l’irracionalisme que els ha de salvar, a l’esclavisme fatalista que ens vindrà.

Em pregunto si no hi ha persones que voldrien quedar-se per sempre més confinades. La consellera de salut diu que “ens hem de posar al cap que no tindrem una normalitat com la d’abans probablement mai més.” La consellera de cultura diu que “nosaltres no tornarem mai a ser els mateixos.” Aquests problemes pel desconfinament, el deliri d’instruccions que la Generalitat proposa per poder treure els nens – com sempre, nosaltres els més controladors i burocràtics -, no seran una conseqüència del confinament tan estricte que hem tingut? No serà que ara no sabem com treure’ns-en?

Encara ahir vaig veure un pare amb la seva filla caminant per la riera. Però les xarxes ja van plenes de gent que protesta, que diu que deixar sortir els nens és irresponsable – un mes tancats: aviat començarem a tenir més baixes per falta d’exercici que pel virus, però també hem fet del Sobreviviré l’himne en el precís moment que a l’altre costat de la paret ploren per algú que no ha sobreviscut, i mira que hi havia cançons.

En l’àmbit dels llibres, ahir també en va passar una de relacionada amb la por a les mesures de desconfinament. Resulta que Jordi Llovet va escriure un article demanant que obrissin les biblioteques i les llibreries perquè són essencials. Com en el cas dels nens, l’escàndol es va escampar per la xarxa. Irresponsable! Els llibres són prescindibles! Fins i tot bibliotecaris s’hi apuntaven. Bibliotecaris que haurien d’estar reclamant cada dia que la gent pugui tornar a tenir accés als llibres, haurien d’estar-ho demanant enfurits, maldant per poder treballar. La conselleria de cultura hauria d’estar fent hores extres per arreglar el desastre del catàleg del sistema de préstec internàutic i mirar de compensar la falta de llibres en paper.

És clar que s’hauria de poder anar a la biblioteca a buscar un llibre. Jo ara mateix, en aquest moment, en necessito un. I si el llibre està infectat? Bé es deu poder descontaminar entre préstec i préstec, mal que hagi de passar una quarantena. Identificar llibres amb virus ha passat sempre. No fa pas tant, a casa meva mateix, la meva àvia: Toni, quin fàstic, no toquis llibres que no saps qui els ha tingut abans! Us sona? Sobretot, que el coneixement no s’escampi! Sempre detectareu l’autoritarisme en relació als llibres. Les biblioteques tancades, els llibres inutilitzats: de nou, la situació ideal. Camps de patates essencials on hi hauria hagut una biblioteca inútil.

– 5 –

Les orenetes entraven i sortien de la casa cremada. La gossa i jo ens ho miràvem. Els carrers de la ciutat feien cinturons de cases al voltant de la casa. Carrers plens d’edificis muts. La imatge em va venir al cap sense que poder-ho evitar: la meva ciutat com un gran cementiri.

Florir-se al paradís. Viure sempre més tancats a casa. Firmaríem per la vida eterna de les pedres. No ens fa por la mort sinó el trànsit.

L’emergència (28)

Dijous 15 d’abril

La meva dona i la gossa tornen del passeig amb un ram de flors silvestres. Les posem en un gerro i donem les gràcies a la natura generosa. No hi ha flors més riques d’imperfecció i vitalitat que les de marge. La natura en fet capaços de veure-les, de crear-ne els colors i les formes, de veure’n els brodats i les floridures. A nosaltres i als animals que també atrauen. Qui sap a quin preu de ceguesa. Qui sap què ens perdem a canvi de poder veure les flors.

Els senglars que els primers dies van baixar de nit a la ciutat i van campar pel carrer Major i pel monestir es veu que no han tornat a sortir del bosc. Van venir, van mirar i ensumar i van marxar. Però avui algú ha filmat una tonyina que nedava pel moll de Sant Feliu, a sota el Salvament. I ahir al vespre jo mateix, anant a llençar les escombraries, vaig veure un ratpenat que volava amunt i avall del meu carrer, a l’altura d’un primer pis.

També podríem apagar ja la il·luminació nocturna. La supèrbia del malbaratament, el menyspreu a la natura ens ha portat aquí. La natura – començant per la natura humana – s’ha rebel·lat contra la nostra inhumanitat. Precisament perquè no soc apocalíptic, ho veig com un avís. El meu optimisme és que si l’home desapareix ho farà abans de perdre del tot la seva humanitat, i que desapareixerà amb la consciència de fer-ho. Res de morir-se adormit. No li valdrà el fatalisme farisaic del “tot anirà bé.”

Qui sap què ens perdem a canvi de poder veure les flors. Modest Urgell va dibuixar i va pintar milers de ratpenats, eren com la seva signatura. Va titular una mena de memòries El murciélago. “Desterrado en mi patria, y al publicar mi última obra,” diu a la dedicatòria. I més endavant anuncia que “Se llegará a dibujar como hoy se escribe.” El ratpenat. El pintor cec. Per força havia de ser tan bo.

L’emergència (27)

Dimecres 14 d’abril

Aquest vespre a les vuit, alguns veïns han picat cassoles i d’un altaveu ha sortit la cançó Resistiré, que es veu que s’ha convertit en el gran himne a la hipocresia d’aquests dies. No he vist d’on venia, però quan s’ha acabat s’han engegat una sirena. Sirenes. Al principi del virus se’n sentia alguna. Ara no tenen sentit, amb els carrers buits. Per tant era d’un cotxe de municipals, que l’ha posat perquè la gent els aplaudís.

I ni n’hi ha que ho han fet! Al país que avui el món identifica amb un rècord de morts!

No em puc queixar. He tingut sort amb els veïns. Hi ha els que cada dia surten a les vuit a aplaudir la irracionalitat, però de moment no s’han posat a fer concerts. La mitjana d’edat és alta, al meu barri, i els joves són sobretot magrebins, acostumats a fer vida de portes endins. Tinc un sol veí sorollós, un sud-americà que surt al balcó a fer vídeo-conferències i crida durant hores, però últimament no el sento, deu haver tornat a la feina.

Fa uns dies, va treure la guitarra al balcó i va cantar tan bé com va saber Al alba. “Presiento que tras la noche / vendrá la noche más larga. / Quiero que no me abandones,/ amor mío al alba.” Poc a veure amb l’infantilisme del Resistiré. Per força havia de ser un homenatge a l’autor, doncs, mort fa poc, segurament del virus. Però va destrossar la peça. Quan va acabar, es va sentir un fregit d’aplaudiments pietosos que venien d’un punt llunyà del carrer.

Poques coses són més irritants que la invasió acústica gratuïta. La prostitució acústica és un dels preus dolorosos que paguem pel turisme. Contamina l’espai públic i el depreda amb la mateixa atrocitat que la tala d’un bosc o l’enderroc d’un monument patrimonial depreden uns bens comuns. Arriba un catamarà de lloguer a una cala solitària. Mitja dotzena de turistes a bord. Engeguen els altaveus a tot drap i es tiren a l’aigua cridant.

Contra aquestes cretinades hi havia hagut un acord tàcit. Se’n deia educació, o civilització, i es basava en el sentit comú. Era el contrari que la llei de la selva. També se’n deia respecte als altres.

I no hi havia una diversió més educada, més civilitzada i elegant que la lectura.

Quina lliçó amb quin silenci que criden les frases impreses, com estomaquen, sacsegen, quin furor, quins incendis podem llegir i no fan fum, quines escabetxines i no taquen de sang, quines xiscladisses i trencadisses i trompetes i sirenes que només sent qui les llegeix. La lectura és per si mateixa una lliçó de silenci i gràcies a això és més concentrada que l’oralitat. Gràcies al silenci no ha estat ni serà vençuda pels mitjans audiovisuals. Les lletres sí que ho són, d’audiovisuals. Supereu-les en això!

Per bo que sigui un rapsode, sempre trairà l’original. Podrà ajudar-nos, però la interpretació d’un altre mai superarà la nostra perquè la nostra interpretació és la que ens posa en contacte directe amb el contingut del text. El teatre amb bons actors és un plaer enorme, i tinc el gènere teatral per la forma més completa de literatura. Però la neutralitat de la lletra escrita és el terreny de la llibertat, i és aquí on ens fa créixer.

Doncs bé, la notícia d’avui l’he llegit al diari Ara. Anava amb la fotografia d’un noi llegint dret en un balcó a davant d’un micro. No soc un autor de Sant Jordi, no comparteixo l’entusiasme per una festa que considero un mal menor i que descriu molt bé aquest país nostre del voler i no poder. No cal ni comentar la notícia. “Llegir en veu alta als balcons: la proposta dels llibreters per Sant Jordi. El Gremi de Llibreters ha llançat aquest dimarts la seva proposta: que tothom surti a les finestres, als terrats, als patis o als balcons de casa a llegir en veu alta. És una acció que el gremi proposa fer el 23 d’abril a les dotze del migdia i a les sis de la tarda i que ha titulat #llibresalaire. Els llibreters demanen que, després d’aquestes lectures, “s’acabi amb un aplaudiment amb el crit del nom de la nostra llibreria” per promoure així la tasca d’aquests establiments.”

S'actualitza de tant en tant