L’obvietat impositiva

Potser és que els temps van tan escurats de certeses que necessitem fingir-les i tot. Últimament m’he estat trobant força persones que, quan dic alguna cosa, allà on jo poso un punt i seguit, elles m’hi afegeixen un: correcte. Són persones acostumades a tenir subordinats, i podria ser que inconscientment es pensessin que m’afalaguen.

L’altre dia vaig tenir una reunió en un despatx important. L’home que em va rebre em va caure bé, duia una camisa elegant, va fer un acudit abans de començar l’entrevista i tot va anar molt bé fins que va començar a deixar caure aquests: correcte.

Jo li dic: trobo que la vostra empresa hi guanyaria molt si s’obrís una mica més al mercat exterior. Resposta d’ell: correcte. Continuo: ben mirat, el no, ja el tenim. Resposta: correcte. Dic: vivim moments difícils, la crisi és una evidència. Diu: correcte. Dic: quan el semàfor es posa verd, pots avançar. Correcte. Dos més dos, tota la vida seran quatre. Correcte.

Vaig sospesar aquest correcte. Podia haver anat pitjor, n’hi ha que et diuen: afirmatiu. Correcte. Era un correcte concís, d’ofici, sense ni la necessitat de remarcar-lo assentint amb el cap. Correcte. Invariable i reiteratiu, ni un cop sol va dir: suficient, adequat, o ben dit, o està bé… No, sempre la mateixa paraula, com si, repetint-se, s’aprovés a si mateixa. Ni somiar-ho de sentir-li dir algun molt bé, algun brillant, extraordinari… No. Sempre igual. Correcte. La pura aprovació pelada i gasiva, l’assentiment desèrtic.

Temeràriament, amb risc de perdre el fil de la conversa i acabar donant una imatge incorrecta de mi mateix, jo anava pensant: però, per què em punteges? No m’avaluïs. Tu no ets ningú per avaluar-me i, si ho ets, no tens perquè fer-me sentir avaluat. Encara que me’ls pugui imaginar, jo no conec els teus criteris, no sé com és la teva vara de mesurar. Correcte. I el que jo he dit, ja ho he dit; no em cal el segell validador: no em ratifiquis, home, no em sancionis. Correcte.

Com que avaluant ens avaluem, també patia per ell. Pensava: i si s’equivoca? Subscriuria el seu propi error. També vaig pensar: quina cosa més delicada i fràgil que és la bona educació, que de seguida que es perd. D’acord.

 

(El Punt Avui, 16 de juny del 2012)

Benvolguda Europa

Sóc el català de baix. Us escric perquè últimament sento dir molt als meus que tant de bo que Europa ens intervingui ja d’una punyetera vegada.

Deveu estar al cas que, als catalans, això d’Europa ens inspira molt. Ens ve de temps de Carlemany. Per nosaltres sou com la solució de tots els mals. N’hem sortit escaldats unes quantes vegades, però la nostra fe és irreductible.

No sé com explicar-vos què passa per aquí. Un congressista americà, un tal W.J. Bryan, va dir fa molts anys que “ningú pot guanyar un milió de dòlars honestament”. L’home va perdre tres vegades la cursa a la presidència dels EUA. No estic d’acord amb la cita, però, aquests dies, amb l’escàndol de les indemnitzacions als directius de Bankia, molts per aquí baix hem trobat ajustada la frase, adaptant-la una mica: “Ningú pot guanyar uns milions d’euros de cop honestament.”

No és que no trobem bé que els banquers s’enriqueixin. Són els que hi entenen, malament aniríem si no ho fessin, seria com un escriptor sense biblioteca pròpia o un ciclista sense unes quantes bicicletes. El problema és diferent. El problema és que aquí ningú fa la seva feina. Els banquers haurien de ser conservadors, i tiren la casa per la finestra. El banquer malgasta, el malgastador fa de polític, el polític fa de jutge i el jutge fa de policia, el policia fa de contrabandista, el contrabandista fa d’home públic, l’home públic fa de presentador de tele, el presentador de tele fa d’escriptor, l’escriptor fa de tertulià, el tertulià fa d’expert, l’expert fa de contractista, el contractista fa de manobre i el manobre, de banquer.

Aquí baix, un tren no és un tren, una escola no és una escola, un banc no és un banc i un jutjat no és un jutjat. Els patriotes no són patriotes, les autopistes no són autopistes. Ni Europa és Europa –vigileu. Nosaltres mateixos ens hi perdem.

I així ens prova. Per això, ara sentireu catalans demanant que ens intervingueu i poseu una mica d’ordre. Ho diem amb la boca petita perquè, si a Madrid ens senten, altre cop tindran un disgust de mort per culpa nostra. Com que sé que les coses no vénen soles de París sinó que s’hi ha d’anar expressament a buscar-les, he decidit escriure-us aquestes ratlles a títol personal: si heu d’esperar una petició formal de la Generalitat, ja us podeu ben asseure.

 (El Punt Avui, 2 de juny del 2012)

Divagacions banals sobre literatura i ficció, i 10

És veritat que des de fa ja molts anys es parla d’una tornada a la no ficció, però aquesta cantarella només indica el cansament d’uns models literaris, de la retòrica gastada, i és permanent.

El mateix Joan Alcover, que va ser capaç d’escriure això, una dotzena de poemes bons, va dictar una conferència l’any 1904, La humanització de l’art (vint anys abans de la famosa deshumanització orteguiana), on diu un parell de frases que vull remarcar. Primera, que “l‘art és la vida sentint-se i contemplant-se a si mateixa, sense més finalitat que contemplar-se.” És allò que he dit de la consciència. I l’altra és que “tota forma prestablerta és antiartística, perquè suprimeix el problema de la forma, que és el problema a resoldre.”

“Tota forma prestablerta és antiartística” i per tant no hi ha receptes. Ni realisme, ni ficció. Algun cop m’han demanat consells per gent que vol escriure. La meva resposta és que no n’hi ha, de consells. De cap mena. Som al món de la creació i justament perquè és creació no hi ha, no hi poden haver receptes. Personalment, cada dia desconfio més d’una literatura realista, una literatura documental que jo mateix he practicat i que parteix de la pura descripció notarial de la realitat. És la literatura crítica, incident, realista, naturalista. Per què en desconfio? Doncs segurament perquè acaba anat en contra de la imaginació. I em sembla que al final, als escriptors, se’ns demana per imaginar. Una altra cosa és el periodisme. Imaginar, com no pot ser diferent, partint d’una capacitat indagatòria interior, és a dir, moral.

(Olot, 13 d’abril del 2012, dins el cicle Literatura de No Ficció-Olot Temps de Paraules, Biblioteca Marià Vayreda-Institut de Cultura d’Olot)

Divagacions banals sobre literatura i ficció,9

 

Un llibre després, vaig publicar el meu volum més exitós, que potser algú ha llegit, el relat de la meva experiència com a professor. Aquest llibre va sortir en el moment adequat – quan justament hi havia encara una ficció sobre el món de l’ensenyament, una ficció política, que s’entestava a mantenir que teníem una bona instrucció pública. És un procés que després hem viscut amb la corrupció; tots recordem els polítics renyant, literalment renyant la gent que els gosava criticar, amb l’argument estúpid de dir que eren escollits pel poble – com si fossin escollits per Déu – i que per tant no se’ls podia criticar, perquè era com criticar els votants: ara que s’ha vist que tot el sistema està corcat, ja no s’atreveixen a dir-ho, i tendeixen a abaixar el cap.

És interessant que fos un llibre que es diu a si mateix “crònica” el que tingués més èxit. Això què volia dir: doncs que hi havia un desig de realitat literària. I per què? Doncs perquè la realitat neteja, és un corrosiu contra aquella mentida que distingeix les males obres literàries. La literatura, l’art, té tendència a anul·lar-se a si mateixa perquè requereix creativitat. I ella mateixa es devora a si mateixa. Cada obra de creació va posant una capa; la primera és nova, però allò que en un moment donat és nou, a base de repetir-se, es va retoritzant, i llavors la creació demana això, creativitat, i si no hi ha un talent renovador, l’art es torna una repetició de fórmules. La manera de netejar la retòrica és amb un bany de realitat. Perquè la retòrica és una mentida, i la realitat és la veritat. Per això es diu sempre, i és així, que el periodisme és una bona escola d’escriptura, perquè et fa estar en contacte amb la realitat, no permet tancar-se.

Aquest llibre em va ensenyar la incidència que la literatura pot tenir sobre la mateixa realitat. Hi ha un donar i rebre entre literatura i realitat. No hi ha la realitat per una banda i la literatura per l’altra, tot el contrari, està entreteixit, i la literatura té un efecte sobre la realitat – per exemple, les conductes amoroses que vénen del romanticisme, amb l’epidèmia de suïcidis per amor que va comportar el Werter, o avui mateix, les conductes amoroses que hi repliquen intentant deixar de banda els sentiments; ara hi ha una pel·lícula que parla d’això, Shame -, la literatura té un efecte sobre la realitat que és com una manera de tornar a la realitat el que li ha pres.

Jo vaig quedar admirat de com a partir d’un llibre escrit per algú que comptava amb una relativa experiència docent i no pas més interessat ni expert que distingits pedagogs era cridat com a expert per televisions i ràdios, i com es confonia la capacitat d’explicar una realitat amb l’expertesa. Tot i que, ben mirat, potser no sigui tan diferent. Però jo deia: no sóc un expert en pedagogia, l’únic que he fet és escriure un llibre explicant com vaig viure personalment l’enfonsada de l’ensenyament públic.

Diré una anècdota, també, que pot acabar de fer veure la complicació de la veritat i la ficció. En aquest llibre, els noms són inventats. Però les conductes són reals. L’únic que faig és canviar els noms, i potser el sexe dels personatges. Doncs la sorpresa va ser veure que els professors retratats no se n’adonaven que eren ells, els retratats. I fins i tot em deien: aquest, és tal, no? I jo pensava: però si ets tu, burro! La relació amb la realitat és molt i molt complicada, fins i tot en fets objectius.

Després de la Crònica, i per l’èxit que havia tingut, l’editorial va fer-me un encàrrec. Se sabia que en Floquet de Neu era molt gran, i que no duraria gaire. Llavors em van encarregar escriure una biografia del goril·la.

Vaig acceptar aquest encàrrec pensant que la literatura pot dignificar qualsevol tema, i que en tot cas era problema meu, i no d’en Floquet, fer-se matèria literària. Hi va haver una part de la crítica que ho va entendre, i hi va haver una part – la més refistolada – que no, perquè els va semblar que retratar la vida d’un goril·la famós era una concessió, era rebaixar-se. Bé. El que m’interessa dir és que vaig escriure aquest llibre en primera persona. Primera persona, de qui? Del goril·la, o meva? Ah. En principi són les memòries d’en Floquet de Neu. Però els goril·les no parlen, i encara menys escriuen. Però si hi ha un animal pròxim a l’home – i jo sóc dels que pensen que les fronteres entre l’home i la béstia no estan gens clares, la prova és que l’home ha d’esforçar-se constantment per fer-se digne de la seva condició -, si hi ha animals pròxims a l’home, són l’orangutan, el ximpancè, el monobo i el goril·la. I vaig escriure el llibre en primera persona.

Amb tanta fortuna que el llibre Goril·la blanc. Memòries de Floquet de Neu va sortir en una col·lecció d’Edicions 62 que du per títol No Ficció. De la mateixa manera que pocs anys després, un altre llibre meu sobre tres artistes catalans vius, Perejaume, Comelade, Casasses, va sortir en una coneguda col·lecció de ficció de la mateixa editorial, El balancí – la que publica Paul Auster, Andrea Camileri o Pere Calders.

El català periòdic

Després dels fets d’octubre de 1934, Gaziel va escriure a La Vanguardia El alma en pena. “Con los casinos y tertúlias de Madrid, los ecos cortesanos y el chismorreo de provincias; con los toros, las zarzuelas, la prensa gráfica, la inmensa paz de los campos y aldeas, y esa formidable inhibición de cuanto ocurre en el mundo, la tramoya de los partidos turnantes, montada por Cánovas, habría durado en España indefinidamente. La implacable perturbadora de todo esto ha sido Cataluña.” I no hi ha res a fer, diu, perquè Catalunya és un poble ingovernable perquè és una ànima en pena. “El tremendo desasosiego de Cataluña, que no deja vivir a España entera, no es otra cosa que el irreprimible afán de esa alma popular indestructible, que busca un cuerpo político propio donde alojarse.” La idea li venia de Maragall, i parlava d’unes institucions llavors amenaçades.

Però aquesta falta de cos també deu explicar la reencarnació periòdica d’una ànima catalana que passa constantment d’un cos a l’altre, buscant casa en persones que, a cada moment, parlen en representació dels catalans, sovint dirigint-se directament als polítics que representa que ens representen. L’altre dia –no era el primer cop–, l’ànima aquesta va encarnar-se en Joaquim Maria Puyal, que es va dirigir directament al Molt Honorable i va dir-li: “sàpiga vostè que té un poble al darrere.” S’ha d’estar molt posseït, si més no pel convenciment, per dir això. I si empeny el president de la Generalitat a tirar pel dret i després resulta que no té al darrere un poble, o que el poble, a l’hora de la veritat, resulta que és un poblet, o que no el segueix, no perquè sigui un poble covard, sinó raonablement escarmentat?

L’encarnació de l’ànima en pena catalana, que en realitat no ha vist ningú, és un fenomen que ve de lluny. En altres temps s’encarnava en poetes, però amb els mitjans audiovisuals ha anat fent el pas cap als locutors. Recordo Gemma Nierga en una manifestació, i, encara que últimament parla molt per boca de Pujol –i ho faria, sense la malaltia, per la de Maragall–, també l’hem vist més d’un cop encarnada en Guardiola, i sembla que ja té la mirada posada en Mikimoto. Fa por que la tendència televisiva i a la reiteració no l’acabin portant al Polònia.

(El Punt Avui, 26 de maig del 2012)

Divagacions banals sobre literatura i ficció,8

I ara, com se m’ha demanat, haig de parlar dels meus llibres. Per aquesta qüestió tan òbvia de l’experiència, la majoria són en primera persona. Però això és igual. Fins i tot si són en tercera, la proximitat pot ser com si fos en primera. Pere Marín, comença:

“Em dic Toni Sala i fa molts anys vaig tenir un amic que es deia Pere Marín.”

Molt bé, Toni Sala, que coincideix amb el meu nom. Em dic Toni Sala. Però resulta que abans de començar la novel·la, hi vaig fer posar aquesta:

NOTA: el nom que dóna títol a aquest llibre és inventat.

Si l’autor diu que Pere Marín és un nom inventat, destaca la ficció de la novel·la. I llavors, el nom de Toni Sala – que és l’únic altre nom que surt a la novel·la – és un nom real, i amb això reforço la idea que el que es diu al llibre és completament autobiogràfic, encara que sigui clarament una novel·la i estigui escrit seguint les tècniques de la novel·la, o també és un nom inventat? Jo puc jurar ara mateix que mai cap amic se m’ha mort, com l’amic de Toni Sala al llibre, de cap accident de circulació. Ara bé, mentre escrivia el llibre, i puc jurar també que per fer-ho em vaig haver de submergir profundament en aquesta història – fins al punt que vaig acabar al psiquiatre -, no vaig d’alguna manera viure la mort d’un meu amic?

Divagacions banals sobre literatura i ficció,7

Només podem escriure des de l’experiència, però em costaria molt de creure que hi ha gent que viu més que altres. Fins i tot diria que les experiències són limitades i que les anem esborrant. Som un contenidor i hi cap el que hi cap. Ens podem fer més savis però el que guanyem per una banda sospito que sempre ho perdem per una altra. Hi ha una frase que em deien de petit, molt encertada: “com més gran, més burro.” Això no és cap pollinada. Jo estic disposat fins a defensar que un mort jove no ha viscut menys que un mort vell. L’experiència no és acumulació, només: hi ha moment, intensitat.

Sigui com sigui, no cal buscar-se problemes per poder escriure sobre el dolor – aquesta cosa de l’artista maleït – perquè la vida mateixa ja s’encarrega de dur-nos la desgràcia, i no se n’escapa ningú. Per altra banda, sense la fortuna o els moments de felicitat tampoc seríem capaços de valorar la desgràcia. Per això em sembla que l’escriptor, més que aventurer, més que intel·ligent, és senzillament conscient. Literatura és consciència, res més. Consciència de l’experiència, obvi.

Com es viu, aquesta consciència? D’on la traiem? Una bona nata et fa veure les coses. Això és el que diria Alcover. Però una bona nata també et pot deixar distret.

La nata et distancia. I quan parlo de distància parlo d’exili, parlo de la distància amb aquesta intensitat. Penso en els escriptors com a exiliats, gent que, com Alcover, ha viscut una realitat i l’ha perduda. O ha pensat que viuria una cosa i n’ha viscut una altra. D’aquesta experiència ningú se n’escapa perquè cap de nosaltres s’espera, quan entra a la vida adulta, que allò serà com acaba sent. “Que la vida iba en serio/ uno lo empieza a comprender más tarde”. Per això no és estrany que un bon tant per cent de la literatura parla del pas a la maduresa, és a dir de la pèrdua, de l’exili d’una edat. Nosaltres ens formem durant la infància i l’adolescència per viure en un determinat món, que és el d’aquell moment. Però el món canvia. Tots hem estat educats per viure una altra època.

Per això hi ha tanta literatura evocativa, escrita al final de la vida dels escriptors, Martorell, Proust, Gaziel, Lampedusa, Pla… Literatura que evoca un món que l’escriptor veu que es perd. Això es confon amb el memorialisme, però no tota la literatura és així. Calders no és evocatiu. Ni Poe, que diu que “encara s’ha de determinar si la bogeria és o no és la modalitat superior de la intel·ligència”. Ni Joyce. Ni Kafka. Ni Pirandello. I estic pensant si quan parlem en termes de ficció i realitat no estem parlant també de literatura que, diguem-ho així, mira enrera, contraposada a una literatura que, diguem-ho així, mira endavant.

Plaça Catalunya

Dilluns passat, cap a les cinc de la tarda, m’estava esperant que el semàfor es posés verd per travessar cap a plaça Catalunya, i de cop veig arribar del Portal de l’Àngel una allau de negres, devien ser almenys una quarantena, joves, d’uns vint, vint-i-cinc anys, corrent en grup amb els farcells a l’esquena, com una estampida, també cap a la plaça, però sense esperar el verd. Els farcells havien de ser aquestes estores plenes de productes falsificats, cedés pirates o el que sigui que venguin, que tenen lligades per les puntes, de forma que si veuen venir la policia en un moment estiren els cordills i el farcell queda fet, se’l posen a l’esquena i s’arrenquen a córrer.

Ho havia vist altres vegades, però el que aquest cop em va sorprendre va ser amb quina desesperació corrien, i quants eren, ja ho dic, com un mercat sencer de venedors il·legals. Corrien tant que un va caure per terra a davant meu i es va fer sang i tot a una mà. Es va aixecar de seguida i va continuar fugint amb els altres, desesperats, suposo, del terror que no els agafessin i els tanquessin al Centre d’Internament per a Estrangers de la Zona Franca. Corrien tots cap a la banda d’El Corte Inglés, per tornar a travessar cap a fora de la plaça, però allà també devien trobar-s’hi policies, perquè el grup sencer va frenar-se de cop i va fer marxa enrere igual que un estol d’ocells en bandada, i aquest cop van córrer cap a la part interior de la plaça.

Van fer aixecar el vol a un ramat de coloms tòxics, i van travessar corrents la plaça cap al passeig de Gràcia, i per allà van esfumar-se. Llavors em vaig fixar que a la plaça encara hi havia restes de l’acampada dels indignats: nois que tocaven la guitarra i jugaven a cartes asseguts a terra, globus, cartells reivindicatius amb lemes naïf, tendes plantades als parterres de les fonts. Els negres van passar per allà mig com un alè, i ni es van arribar a veure els uns als altres.

I una senyora que s’havia quedat com jo, plantada mirant l’espectacle de l’exèrcit de negres fugitius, es va posar a riure i va dir: “¡Mira tú como corrían! Es que ¿a quién se le ocurre venir aquí? ¿Es que no saben que con los acampados está la policía? Si es que hay que ser..”

(El Punt Avui, 19 de maig del 2012)

Divagacions banals sobre literatura i ficció,6

“En totes els meus contes hi ha una càrrega autobiogràfica”, diu Calders. Tota literatura és autobiogràfica, encara que parteixi de la més profunda intimitat de la persona.

En català tenim un cas bonic en la figura d’un poeta mallorquí, Joan Alcover, ell mateix molt conscient de l’escriptura: va reflexionar-hi en els seus versos. Alcover va viure entre el XIX i el XX i és autor de mitja dotzena de llibres de versos, quatre en castellà, els primers, i dos en català, els dos últims. Però en realitat podríem dir que és autor de mitja dotzena o, sent generosos, d’una dotzena de poesies i res més, perquè bona part de la seva obra no val res. Alcover era magistrat, amic personal d’Antoni Maura, que el va fer regidor i diputat de província. Alcover va arribar a diputat de les corts a Madrid. Com passa avui amb gent de la política o la vida pública, en això no ha canviat res, l’home escrivia. Estava casat, tenia tres fills, feia versos, i els seus llibres podien sortir amb un pròleg del germà de Maura o rebre els elogis de crítics importants com Menéndez Pidal. Però aquestes poesies són totes molt dolentes, són purs aplecs de tòpics romàntics escrits en espanyol. Què va passar? Doncs que l’any 1887 se li mor la dona. El 1901, se li mor una filla, de tuberculosi. I el 1905 se li mor un altre fill, també de tuberculosi. I és aquí que fa el canvi de llengua, passa a escriure en català per una sèrie de circumstàncies naturalment també polítiques, però sobretot perquè esbandint-se el castellà es treu de sobre també tot el pes d’una retòrica – això passa sovint, va passar-li a Narcís Oller pels mateixos anys, ha passat amb Gimferrer -, i llavors és quan escriu aquesta mitja dotzena de poemes meravellosos, la part de les Elegies del llibre Cap al tard, entre els quals hi ha La relíquia – “Faune mutilat/brollador eixut/jardí desolat/de ma joventut…” – o Desolació – “Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir, / que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta; / mes branques una a una va rompre la tempesta,/ i el llamp fins a la terra ma soca migpartí” i que acaba “sens jo res parlaria de la meitat que em manca / jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.”

Alcover va reflexionar molt sobre els efectes de l’experiència del dolor en l’art, i va dedicar un poema a Beethoven – el compositor de vida desgraciada, que es torna sord, que no se’n surt en l’amor, etcètera. El poema no és res de l’altre món però té interès des d’aquest punt de vista:

Si per miracle de l’amor de mare,

la veu de lo futur arribés ara

i li digués [a la mare de Beethoven, que li està donant el pit]: – En l’àpat de la vida

no hi haurà lloc per ell;

la seva set d’amor serà escarnida,

ni un bes li donaran per caritat,

i nit i jorn espremerà el cervell

per a guanyar el pa de la pobresa

de llàgrimes banyat;

la teva llet, nodrint-lo, a l’avidesa

de la dissort prepara son festí,

a l’art son esplendor -… Què sentiria

la mare? Dol? Esglai? Acceptaria

la tràgica altitud d’aquell destí,

o bé pel fill a Déu imploraria

la benaurança de la vida obscura?

Qui sap… El geni alat i carnisser,

com un grifi, les urpes ha mester

per aixecar del fang, cap a l’altura,

l’electa criatura;

i aquell que de les ungles tingui por

i de sentir el turment de la carn fesa

per l’urpa del voltor,

no sentirà tampoc la ubriaguesa

de la vertiginosa ascensió.

Això està amarat de romanticisme, de l’artista maleït, però és veritat que Alcover mateix és un exemple claríssim de com sense l’experiència – en aquest cas terrible, de la pèrdua de dona i fills – simplement hauria estat un poeta no pas menor, sinó directament dolent – això comptant que un poeta dolent sigui un poeta, que no, “poeta dolent” és un oxímoron.

Hi ha encara una coda a tot això, que és que al llibre que va escriure nou anys després, Poemes bíblics, hi ha un poema sobre Resfa, la dona de Saül, que veu com li maten dos fills. Ja morts, abans de vetllar els cadàvers, Alcover diu:

“tant que ha sofrit i encara no sap el dol suprem”

Naturalment ho escriu pensant en els seus dos fills morts, però el cas és que el mateix any que publica aquests Poemes bíblics, Alcover, que havia perdut dona i dos fills, i que s’havia tornat a casar i havia tingut més fills de la segona dona, perd, en una mateixa nit, la nit del sis de març, dos fills més, per culpa de la grip – la famosa grip que fa tancar la universitat i que engega, doncs, el Quadern gris -; un se li mor a Barcelona, i l’altre a Palma.

Bé, no va escriure cap més llibre. O sigui que també pot ser que l’experiència t’acabi emmudint.

La gespa

Els jardiners municipals de Barcelona tallen la gespa al parc de la Ciutadella. Aquesta olor avança l’estiu, les vacances, l’aigua fresca i intensa de la gespa segada. Exèrcits de jardiners atenent arbres ombrius, flors, fa molt bon dia, és ple de gent que pren el sol i juga amb gossos, s’hi està de primera.

No em trec del cap aquest reial decret que deixarà al marge de l’assistència sanitària els immigrants sense papers. El País Basc, Andalusia i Catalunya ja han dit que mantindran la cobertura universal, encara que sigui pel risc que els desatesos ens contagiïn les seves malalties. La justificació m’és igual. Però no puc entendre això de negar la salut a algú.

Si passa en altres països, no són cap model de res. Però, aquí, al país dels viatges Imserso, en què paguem 90 milions d’euros a un futbolista i encara li fem una exempció fiscal, al país dels AVE i altres aus caríssimes, corruptes i banals, al país dels carallots, del foment taurí, dels safaris monàrquics, subvencions, funcionaris, burocràcia; aquí que el corc de l’Estat es fica pertot arreu, sovièticament –incloent-hi els privilegis pels membres del partit–, que justament aquí algú decideixi negar la sanitat als de baix de tot em sembla d’una misèria humana que deixa molt enrere l’altra, l’econòmica, que representa que és el motiu. Ni un pobre de solemnitat negaria les engrunes que pel nostre sistema significa l’atenció als més desvalguts.

Em donaran cinquanta explicacions i s’estavellaran totes contra la indignitat del decret. I com defineix aquest moment. Quan li peten a la cara les conseqüències d’enriquir-se sense treball, quan Espanya s’adona altre cop d’on l’han duta els deliris de grandesa, fa això. Just quan hauria de ser més conscient de què és la pobresa. Però, quin consol no deu ser atonyinar el de baix de tot! Si t’han rebaixat, rebaixa el de sota: potser et semblarà que mantens la posició. És com m’ho explico. Per humiliar. Per incapacitat de plantejar-se si negarien l’atenció a un germà o familiar seu. Per la incapacitat ja irremissible d’aquest règim que ni sap per què ni per qui governa, i que camina cec, en un planeta que ja no té res a veure amb el planeta Terra.

 ( El Punt Avui, 12 de maig del 2012 )
S'actualitza de tant en tant