L’emergència (26)

Dimarts 14 d’abril

Avui han enviat de nou la gent a treballar. Compten, doncs, no tornar a confinar més els treballadors, caigui qui caigui. Continuo preguntant-me per qui treballen les empreses no essencials i si no serà un altre autoengany. En un país turístic, a més, la prioritat econòmica demanava escurçar al màxim la durada del virus. Però ja van deixar que s’escampés per no tancar Madrid. Hi ha tant d’irracionalisme que ja no saps si veus fantasmes. No se’ns explica res i així es va enfortint l’obediència cega. O creure o morir és la proclama.

Sempre dic als lectors que la literatura està pensada per fer-se entendre. Pot ser més o menys exigent, però fer-se entendre, comunicar-se, és la prioritat. Aquesta prioritat protegeix el sentit comú. Que la literatura acabi al final deixant-nos amb les preguntes i se sustenti en l’ambigüitat no és cap mal, al contrari, és coherència amb la vida. És més veritat que qualsevol veritat.

Sembla una anècdota. Quan anava a la universitat, pocs professors obligaven els alumnes a anar a classe, i sempre eren els pitjors. Pel que veig, ara cada dia és més freqüent que el professor hi obligui, amb la injustícia que implica pels alumnes pobres que intenten pagar-se els estudis treballant, si és que encara en queda cap i no han desistit tots. Aquesta obligatorietat, en el cas dels estudis d’humanitats, la trobo un exemple que pot sumar-se als que he anat donant de depredació cultural. He de tornar-ho a dir, humanisme és llibertat. Malgrat això, com és que hi ha professors que obliguen l’alumne a anar a classe?

Imaginem-nos el model ideal, el professor universitari que crea el seu curs mentre va donant classe. Fa un estudi del tema que imparteix i el fa amb els alumnes, de manera que l’alumne aprèn principalment el que s’aprèn quan s’aprèn de veritat: unes maneres de conviure amb el coneixement. A més, la societat treu un partit final d’aquella investigació. Un estudi, un avenç tecnològic. En aquest cas, l’alumne no podrà resoldre l’examen o el treball si no va a classe – una ràtio elevada d’alumnes no permet una avaluació diferent -, perquè la classe en si mateixa origina el coneixement. Per tant, ja no cal que la classe sigui obligatòria. I si l’alumne passa l’avaluació sense haver-hi assistit, només se li pot considerar com un mèrit.

Llavors, quan és que té sentit obligar l’alumne a anar a classe? Doncs quan el professor sap que l’alumne pot aprovar els coneixements sense anar-hi. És a dir: el professor que no aporta res de nou, que repeteix any rere any els mateixos apunts esgrogueïts o dicta la matèria que ja és als llibres i necessita no només omplir l’aula, sinó donar un sentit al fet d’anar-hi. És llavors que apareix també el concepte “valorar l’actitud”. Què vol dir, l’actitud? Posem-nos a la pell de l’alumne a qui demanen aquesta “actitud.” Com pot demostrar una bona “actitud”? Obrint més els ulls? Preguntant més del que ell per si mateix preguntaria? L’alumne sap, perquè ho diu el programa, que si fa veure que la matèria – ho diré sense embuts: el professor – li interessa molt, tindrà millor nota. Aprèn hipocresia. Jo faré veure que et faig classe i tu faràs veure que jo te la faig.

(No deu tenir més mèrit l’alumne capaç d’aprovar una matèria que no li interessa?)

Faig de professor universitari, quatre classes l’any i qualsevol dia em faran fora. La manera com la hipocresia campa pels passadissos, el control i la vigilància dels uns sobre els altres, la irresponsabilització i l’enaltiment de la burocràcia, la vergonya dels professors associats, sotmesos i obligatòriament acrítics si volen mantenir la feina, tot plegat m’ajuda a entendre com els que viuen de dir-se a si mateixos savis han anat girant la cara a la lliçó del segle XX, que era o humanisme o suïcidi.

L’emergència (25)

Dilluns 13 d’abril

Hi ha aquell drama rural de Víctor Català, La vella. La padrina d’una casa de pagès queda apoplèctica. “Ja mai més servirà per a res.”, diu un personatge. “Quan els hi ve aquesta pedregada, valdria més que es morissin en sec: al manc no farien nosa.” La família ha de treballar i deixen cada dia l’àvia asseguda al porxo a la intempèrie. Fins que hi ha un incendi sent ells fora i la vella mor cremada.

En un paràgraf impressionant, Català remarca la deshumanització de l’àvia. “A l’endemà, escarbotant entre la runa i cendres calentes, van trobar el porc cuit sota el revolt de pedra de l’escala, i ací i allà algun os calcinat que no podien dir si fou de la vaca o de la padrina; al pati hi havia set o vuit gallines ofegades, amb la cresta negra i el bec badat.”

Avui la vella seria a una residència geriàtrica, asseguda entre persones que han perdut el cap, que es barallen sense parar com criatures, que ploren d’angoixa o que vegeten mirant l’infern infinit de la televisió. Com la del conte, tindria encara el cap clar. Ja veurem quant li dura, perquè d’aquí no en surts viu i potser val la pena deixar-se emportar per la depressió, la demència o l’oblit. Concentrar-se en una mateixa com fa una seva companya d’escola que vigila de cua d’ull, barallant-se amb la desconeguda del costat per agafar-li una galeta, o l’altra, la Fina, que vivia al seu mateix carrer i que ara veu aixecar-se de tant en tant i anar-se’n de dret a la porta, el bolquer se li marca al pantaló de xandall, la Fina aprofita cada vegada que l’assistent ha marxat per caminar tan de pressa com pot fins a la porta i teclejar el codi secret per obrir i escapar-se, almenys té l’esperança, marca uns números, és una loteria, podria passar que s’obrís. Potser valgui la pena tancar-se a la closca egoista i deixar-se portar, és el final de tots nosaltres, si tens anys tens un passat, això no t’ho poden treure, els banys a mar netegen la pudor de desinfectant de la sala, l’olor del guisat que ha servit a taula al menjador de casa perfuma el geriàtric, la mirada del seu marit il·lumina la sala des de fora la finestra, aquells ulls tan àvids que semblava que li saltarien de la cara, les mans càlides, la filla abraçant-la, els nets abraçant-la, ella abraçant-se a si mateixa de felicitat, aquell dia, l’aigua salada altre cop i res més, és afortunada perquè se sent afortunada i se sent afortunada perquè és afortunada, això és tot, la closca la protegeix.

No és tan difícil imaginar-me ara a mateix d’aquí trenta anys, si he tingut sort, amb el meu rebost del bosc, la meva closca, confinat hi practico, travesso la riera pel petit pont de fusta mig desballestat pel temporal Glòria, sobre l’aigua plena de capgrossos i corro amb la Jonca seguint la riera. Darrere un mur vell hi ha uns xais daurats pel sol i, més avall, uns cavalls curiosos que aixequen el cap i apunten cap a mi amb les orelles. Gos, xais, cavalls, formes tan agradables perquè ens han domesticat durant milers d’anys, com el foc. El corriol s’enfila pel bosc amb arrels que fan de graons, hi ha basses, les salto, m’ajupo per passar per sota d’un grup de mimoses tombades sobre el camí, acàcies invasores, ja amb les petites borles grogues i perfumades i un eixam d’abelles sorolloses, torno a aixecar-me, continuo amunt entre pinastres fins a una barraca, i d’allà amunt fins a coll de Portes, ja entre suros, cirerers d’arboç i bruc, i arribo al pla de Mòdegues, que ja comencen a obrir floretes com ous ferrats mini, i amunt per la collada d’Àssols, algú va pintar amb esprai el nom en una roca, i més amunt, en una altra roca, va pintar-hi la A invertida d’Anticrist, és un lloc ben solitari, sobretot quan fa vent, i continuo amunt cap al camí romà que deu ser tan romà com jo però que en diuen així, amunt pel túnel de bruc del collet de la Mare de Déu, passo arran de les Tres Fonts i ja puc respirar, ja soc a dalt del Puig Gros, ara tot fa baixada, a sota hi ha el mas de la Divina Pastora, cremat i abandonat com el mas de cal Manyo del conte La vella, veig les bigues carbonitzades, i lluny veig Sant Benet del Bosc, també abandonat, aquí un dia vaig caure pel rost amb la bicicleta, però m’agrada més córrer, sempre com menys noses millor, millor sense bicicleta i, si pogués ser, descalç, el millor de córrer és haver de calcular ràpidament on posaràs el peu al pas següent en aquests camins de roques i pedres balderes, ara ja puc veure el mar entre els suros i els pins, l’Urgell, l’ensenada, els esculls, el Vigatà, l’illot de S’Adolitx, Sant Elm, i sense parar mai de córrer quan veig una pinya per terra la xuto i la gossa la persegueix, l’agafa amb la boca i em mira i somriu, i avall submergit entre el verd i les escultures de roca que van ser fetes pels humans, igual que van fer els arbres i els xais, perquè es tornessis escultures al cap de l’home, que les veu així, cada suro és un suro personal diferent dels altres suros, cadascú fa el seu ball, mou la cintura, no em vull perdre aquest any la florida de la murtra, que comença al mes que ve, la murtra que va ser pensada perquè Botticelli en fes garlandes i les posés al coll de les noies, potser hauré d’escapar-me un dia a la nit i pujar pel camí de la murtra, millor sense lluna, podria guiar-me pel nas.

L’emergència (24)

Diumenge 12 d’abril

Fa dos o tres dies, la meva gossa, la Jonca, que m’havia tret a passejar – fins a aquest nivell ens hem permès de deshumanitzar-nos -, quan vam ser a la riera va començar a estirar-me fort. Feia un dia preciós de primavera, assolellat, l’aigua baixava amb aquella remor calmant i sana, hi havia una florida blanca als vorals verds i els ocells passaven d’una riba a l’altra refilant com no els havia sentit mai. Jo volia continuar seguint la riera, però sabia a què m’exposava. Sense que ningú li demanés, el meu ajuntament ha ordenat que els gossos no puguin passejar-nos més lluny de dos-cents metres de casa. Per tant vaig haver d’aturar la meva gossa, i li vaig dir:

– Jonca, em sap greu. Fins i tot per sobre de tu hi ha una llei, que no és ni humana, ni canina.

Però la Jonca volia anar més endavant. Vaig aturar-me, indecís. I llavors vaig veure què passava. Una mica més avall de la riera, s’acostava un grup de gent. A la Jonca li agraden molt els nens i per això m’estirava. El grup que s’acostava, blanc, aureolat pel sol deliciós d’abril, era una dona amb tres nens, una dona jove d’uns trenta-pocs anys, amb dos gossos i tres nens de, vaig calcular, deu, set i cinc anys, aquests dos últims agafats de la mà. Quan la dona em va veure, va abaixar la mirada. Quan va tornar-la a aixecar vaig somriure-li i em vaig arraconar del camí per deixar-los passar sense perill.

No m’agrada gens insistir en el que escric perquè odio la retòrica, però soc limitat en l’expressió. Què més voldria que arribar a un nivell de precisió més exacta. No absoluta, no tancada, però sí molt més afinada. Em sap greu, tinc l’instrument que tinc, a dintre el crani i entre les cobertes dels quatre llibres que he llegit.

Però l’altre dia un amic em comentava que no estava gens d’acord amb la meva posició respecte les segones residències. “És innegable”, em deia, “que causen més infeccions.” I tenia raó. Però després no m’ho vaig poder treure del cap, segurament perquè no és una qüestió tan anecdòtica ni tan tancada en si mateixa com podria semblar.

No sempre estic segur dels meus judicis, i no ha de saber greu rectificar, sinó equivocar-se. L’escriptura no és una legislació immediata, per sort de tothom. És un vell rondinaire com tants dels que no hem salvat, en hospitals i residències. Amb la diferència que respira parlant.

De manera que reprenc i miro de precisar la qüestió de les segones residències, jo que visc envoltat d’elles. Segones residències. El moviment de persones escampa el virus. Això és evident. No vam confinar Madrid i Espanya ha aconseguit un rècord mundial de morts. És així. Però en canvi crec que les persones que tenen la sort de tenir-ne haurien de poder passar el confinament a les segones residències.

Si allà van al supermercat, també hi anirien a Barcelona. Si es posen malalts, que només se’ls atengui a l’hospital que els correspon segons el DNI: no hi ha problemes de trànsit.

No estic dient que puguin anar d’una casa a l’altra com els sembli, naturalment estic parlant d’un sol viatge. És veritat que eliminant aquest desplaçament únic s’evitarien contagis. Però precisament aquí hi ha la diferència entre la vida humana i la vida pelada, o entre viure i sobreviure, com diu Casasses. Dit diferent, només els morts estan a resguard de la mort.

Conduir també costa vides i no prohibim conduir. Acompanyar els moribunds, enterrar-los amb decència és menys segur que no fer-ho i per això s’impedeix, però també hi ha hospitals que han permès l’acompanyament, perquè és un risc que ens fa humans. No som robots. Podríem també obligar-nos a passar el confinament tancats cadascú en una sola habitació de casa i seria més segur.

És el mateix problema de la prohibició de sortir, ni que sigui per torns. Els nens necessiten el sol. Algú dubta que hi haurà seqüeles físiques i mentals, de tants dies tancats? I també hi haurà, i per això no és un tema menor, conseqüències espirituals, perquè hem accedit a creure.

El dia que se’ns obligui a besar una bandera estarem molt menys preparats per negar-nos-hi. Aquests dies són una festa pels caràcters autoritaris, una bacanal de feixisme. Quants fets històrics no s’entenen, quantes culpes socials ara es veuen. Com va poder ser? Doncs així: per irracionalitat i control mutu. Aquests aplaudiments nerviosos a les vuit del vespre, aquests “tot anirà bé”, aquest infantilisme no és innocu, sinó un aprenentatge i assumpció d’hipocresia: tots sabem que els aplaudiments del meu carrer no ajuden a cap metge, al contrari, si no s’acompanya d’una crítica al govern que els abandona a la seva sort. És gairebé insultant. I el “tot anirà bé”, que vaig veure per primer cop escrit sota el dibuix d’un arc de Sant Martí als vidres d’una pizzeria, expliqueu-lo als fills de les persones ingressades o mortes, tingueu el valor, en aquest país macabre.

Al costat de tot això, l’obligació d’anar a treballar encara sembla més sanguinària. Què més vol el lleó, que la llei de la selva?

A Catalunya sabem molt bé com es canalitza per part de qui controla els mitjans el ressentiment social en contra del que convingui. Els últims anys, per exemple, contra l’alliberament nacional català. En la qüestió de les segones residències hi ha molt d’enveja, de necessitat de justícia social, a la qual el poder ofereix un consol hipòcrita. Perquè la hipocresia és el consol del pobre d’esperit. Quan s’identifica catalanisme i burgesia, no s’està anant contra la burgesia, sinó contra el catalanisme. I quan s’identifica la segona residència amb la propagació del virus, no s’està anant contra la propagació del virus, sinó contra la segona residència. Hipòcritament, si no és que estem de veritat contra la propietat privada, però s’ha de confiar molt en la humanitat per estar-hi. Amos Oz deia que no volia un exèrcit israelià, però, per si un cas, que primer desmantellessin els altres.

Tot plegat, infantilització assumida i celebrada, irracionalisme disparat. I com a catalans pitjor, perquè rebrem per les dues bandes, com sempre. Tindrem la repressió estatal i la pròpia. Posaré dos exemples d’avui perquè es vegi més clar. Per una banda, el govern espanyol envia 1.714.000 mascaretes a Catalunya, i tothom ha captat aquest 1.714. Per altra banda, el nostre pres polític més votat, Jonqueres, treu un llibre des de la presó titulat Parlant amb tu d’amor i llibertat. “L’Oriol ens torna a sorprendre amb un gran llibre que ens recorda que viure és increïble”, diu la portada. Com sempre, busqueu on hi ha menys hipocresia i trobareu on hi ha més força.

L’emergència (23)

Dissabte 11 d’abril

Es veu que hi ha una vaga cultural de quaranta-vuit hores per protestar que ara amb l’epidèmia el govern no ajuda el sector, i que la vaga consisteix en una “apagada cultural” a les xarxes.

Una vaga cultural que consisteix a callar. Em sembla que no s’ha entès res. L’amo de la fàbrica necessita que els treballadors treballin, però al sector de la cultura funciona exactament a l’inrevés: l’amo necessita que callis. És lògic, cultura és humanisme i humanisme és llibertat. Llavors, una vaga consistent a callar? Callar no era atorgar? Encara més hipocresia? Res de callar. Denunciem i, si pot ser, denunciem-nos: tots els diguem-ne artistes sabem els afalacs, manyagueries, suborns i xantatges, assetjaments sexuals i econòmics, pors i amenaces, tots coneixem el programa d’aniquilament cultural del poder.

Enlloc he vist la misèria humana que he vist entre nosaltres escriptors, entre la flor i la nata dels intel·lectuals del meu país. No conec prou el món per poder garantir-ho, però em costa de creure que es pugui superar. Perquè se suposa que els escriptors treballem sobre la consciència. Però els he vist en acció, rebaixats a si mateixos als nivells més baixos i abjectes, deformats, autopermisius, esclavitzats per reietons grotescos que els dominen des de dintre. Entre ells he perdut tota esperança d’alliberament nacional i he arribat a espantar-me pensant que poguessin un dia tenir més poder. Gent que feia proclames independentistes i era pura submissió al gregarisme, gent que es tenia a si mateixa per alta cultura però que perdia el cul per igualar a la baixa. Seriosos, convençuts, arrogants, secs d’empatia, amb les mans brutes de merda i de sang. Bàsicament, hipòcrites. Us sona, no? Ens heu vist de tant en tant sortir a la tele. I ara amenacen amb callar, ells que no han dit mai res, ells que privilegien el silenci eixordador de la xerrameca? Ja sento com tremolen els polítics. Cultura. Et penjarien en nom de la seva puresa. Et penjarien per poder continuar fent veure que es creuen tan purs. Són els legitimadors del sistema, arrosseguen la cadena d’una tradició pobra i destructora però callen servilment, i quan tornin a obrir la boca serà per glorificar la cadena.

La cultura és un gos que s’amaga a sota les taules on es celebren els banquets culturals. Un gos apallissat i vell que fuig de sota una taula a sota una altra per refugiar-se. Rep coces, gemega per un cul de pa sec i defineix la nostra espècie.

L’emergència (22)

Divendres 10 d’abril

Llegeixo l’elegia que Narcís Comadira ha escrit pel seu amic, Benet i Jornet, mort pel coronavirus. És un article emocionant que m’ha dut a pensar en la cançó que Bob Dylan va penjar a la xarxa fa dues setmanes, ja amb l’epidèmia escampant-se pel món, nosaltres ja confinats. “Cuideu-vos, vigileu i que Déu sigui amb vosaltres”, va escriure al tuit amb què ens regalava la cançó, gravada feia temps. Dylan i Comadira tenen exactament la mateixa edat. Vivim temps d’elegies i les persones grans saben millor de què parlen.

Tinc ganes de parlar de Murder most foul.

Fa trenta anys, Lou Reed i John Cale van publicar Songs for Drella. Fa tres dècades, doncs, que aquest disc m’acompanya. També és l’elegia d’un món, el de finals dels seixanta, i d’una persona, Andy Warhol, que va ser providencial per la carrera d’aquells dos cantants. Drella és com li deien a Warhol, fent una contracció de Dràcula i Cinderella – Cinderella és la Ventafocs. El disc parla de la vida, la personalitat i l’art de Warhol, i de la relació que va tenir amb ells dos. Warhol s’havia mort uns anys abans. És un homenatge, un agraiment d’artista a artista.

El 1964, amb el cadàver de Kennedy encara calent i el país traumatitzat, Reed i Cale van muntar la Velvet Underground, la banda més abismal i antihippie de la història del rock. Tenien divuit anys. Warhol va descobrir-los, els va fer de mestre, els va imposar una gran cantant, Nico, i els va aconseguir un contracte discogràfic, cosa gens fàcil per un grup tan radical. Van gravar el primer disc l’any 1966 i Warhol va dibuixar i firmar la portada. El nivell de creativitat de la Velvet només el donen, l’any abans, el Highway 61 Revisited de Dylan i, el mateix 1966, amb una retirada inquietant, el Tomorrow never knows dels Beatles. A Songs for Drella, Warhol es lamenta en la veu de John Cale: “No ho entenc, el primer àlbum de la Velvet / vull dir que en vaig fer la coberta / vaig ser el productor / i sempre veig que el reediten / i no n’he tret ni un cèntim / com pot ser.”

Fa un parell de setmanes, doncs, quan vaig sentir la cançó que Bob Dylan ha penjat a la xarxa, em va venir al cap aquest oratori de Reed i de Cale sobre Warhol, sobretot la peça Dream, però també les altres, la instrumentació, la interpretació i el sentit final. Em sembla que la cançó de Dylan, per com la canta i el que implica, ve d’allà. No ho puc assegurar, perquè és indemostrable més enllà de la constatació que tots els genis planten flors sobre les flors i fan créixer boscos a sobre dels boscos, que la creació és recreació i que la fertilitat s’escampa sempre sobre la mateixa terra negra.

Dylan, Cohen i Reed, els tres grans mestres americans de la cançó de finals del XX, els més literaris de tots. Reed va ser el lletrista menys elaborat, però ho compensava amb una dicció impecable de textos dels altres. Va fer una relectura inesperada de Poe i alguns poetes catalans van arribar apassar per la seva boca. La meva generació ha tingut la sort de conviure amb aquests tres cantants. Ara que comencem a enyorar els concerts multitudinaris, descobreixo que els he escoltat en directe tots tres: Cohen al Palau d’Esports de Barcelona, Reed al Porta Ferrada de la meva ciutat i Dylan al Liceu, no fa pas tant.

Han estat importants, per mi, perquè tinc la teoria que escriptors i cantants fan una mica el mateix. Per això aquells tres van anar desprenent-se de la melodia i acostant-se a la conversa. Per mi la literatura és interpretació sense música. La reelaboració i la precisió del sentit de les paraules que els cantants fan cantant, l’escriptor les aconsegueix combinant les paraules. Els cantants m’han ensenyat molt a escriure, una altra cosa és si n’he après. M’han fet notar la física de les paraules, la seva materialitat, m’han demostrat que els mots són maons.

Murder most foul. L’assassinat més fastigós. Disset minuts de cançó. Es veu que és la peça més llarga de Dylan, que ja en tenia d’extensíssimes. De fet, com passa amb els grans creadors, podem considerar tota la seva obra com una sola peça, els discos, els seus recitals enganxats els uns als altres, tota la seva vida el never ending tour que supera de llarg els tres mil recitals. A l’últim disc de composicions seves, Tempest, una cançó meravellosa sobre l’enfonsament del Titanic – què hi ha més elegíac? – durava catorze minuts. Reed i Cale van repartir-ho en cançons, però la seva peça durava un disc sencer.

A Tempest hi havia una altra elegia que et deixa veient les galàxies, Roll on, John, sobre l’assassinat de Lennon. Aquí l’assassinat de Kennedy també és l’argument per anunciar un canvi d’època. “Fill meu,” diu la cançó, “l’era de l’Anticrist tot just acaba de començar.” Serà l’epidèmia d’ara un canvi absolut de les nostres vides? L’experiència que vivim, canviarà la característica humana? Es fa difícil de saber exactament què volen dir aquestes preguntes, però Dylan és el visionari d’A hard rain’s a-gonna fall, és el cantant de The Times They Are a-Changin, fins i tot el de Things Have Changed. Ha sigut un cantant profètic com tots els grans creadors. I un profeta per força és un elegíac.

L’elegia és un funeral íntim. Murder most foul és la cançó més trista. Quina lletania interminable, insuportable, quina manera d’aixecar el llindar de la genialitat. Quina fortalesa moral poder cantar això, poder recórrer fins i tot a l’humor negre. Posa la pell de gallina quan a la segona part comença a passar llista a les cançons, la música, pel·lícules, teatre, cantants, i es converteix en ofici, un ofici de plor cultural. L’elegia es torna una elegia d’elegies, el cementiri d’una època, un gran enterrament que acaba enterrant la mateixa cançó a l’últim vers.

Murder most foul és l’exposició llarga d’una mort a partir del “sacrifici humà” que els americans van viure en l’assassinat de Kennedy. Va ser un assassinat, però tota mort ho és. Com tota mort és un assassinat de la llibertat. Això van matar, amb Kennedy, la llibertat. “Toca foscor i la mort vindrà quan vingui”. En definitiva, diu Dylan, hem vingut al món a enterrar. Siguem-ne conscients. Aquesta epidèmia, aquest assassinat, potser serà una nova mort de Kennedy.

L’emergència (21)

Parlo per videoconferència amb la meva àvia, al llindar dels cent anys, a casa seva, atesa per les filles.

– I tu no surtis, eh? – m’avisa, rient per la pantalla. – No surtis, que aquesta grip té mala bava!

Però Espanya juga a la ruleta russa i obre el confinament als treballadors no essencials, que en diuen, que tampoc veig gaire en què treballaran, amb els clients tancats a casa. De què falten estocs? No serà un altre autoengany?

Corre un vídeo fet pels mossos. Barcelona des del cel, els carrers buits. Així m’imagino una societat totalitària en estat pur: la gent tancada a casa, només amb permís per anar a treballar o a comprar, veïns denunciant els veïns, control absolut dels mitjans de comunicació. Ha sortit un article a El Periódico que els afins al poder corren a divulgar: “El col·lapse que no va ser.” Evito llegir-lo per no agafar un mal de ventre. On són, els periodistes? Hi ha hagut un col·lapse sanitari o no n’hi ha hagut o en el fons tant ens és? On són els reportatges en directe des dels mateixos hospitals? Fos una guerra llunyana, hi enviaríem els corresponsals a jugar-s’hi la pell. Aquí, no. Aquí els periodistes confinats, treballant a casa i donant-nos lliçons. Vaja, com sempre. On són les cròniques a peu d’ambulància, la denúncia dels abusos, la investigació sobre les dades interessades que els governs faciliten? On és la crítica? On són aquells intel·lectuals tan altius i tan ben pagats? Ja no hi eren. A la selva mana el lleó, amb un núvol de lloros. I els polítics votats? O venuts o vençuts.

Per què tenim diaris, doncs, per què tenim teles? Perquè el poder és una fi en si mateixa. És resistència a la solitud. És incomunicació i antiliteratura. És aguantar la respiració a dalt de tot, i com més sigui feble el de sota i com més autodestructiu, millor. Així entenc la plaga burocràtica que aquests dies la tecnologia afavoreix, i la retòrica dels llibres i dels premis literaris, i les empreses inútils, els AVES i el formigó absurd, la desídia dels funcionaris, la retòrica infinita del sistema polític. També se’n pot dir corrupció. Hi ha una llei que ho explica: el benefici d’una empresa serà directament proporcional a la seva inutilitat.

El propietari d’un negoci a Platja d’Aro m’envia un whatsap: “Em sembla que això serà un campi qui pugui. Els ICO es van acabar el primer dia, gairebé eren ficticis. És desastrós, el gobierno no té un duro, finalment compraran mascaretes perquè, si no, no sortim d’aquesta, i fins i tot això s’han volgut estalviar.” Després em truca. Al seu carrer hi ha un hotel i em comenta que a dintre hi viuen alguns treballadors de fora. Avui una noia netejava habitacions i per excusar-se li ha dit que estava confinada però que no tenia cap més remei que treballar perquè “yo no estaré en la sopa boba.” Per altra banda, em diu, tota aquesta comèdia de les segones residències no té cap sentit. Ell hi és part interessada, però em sembla que té raó. Si el problema són els hospitals, mirant el carnet poden enviar-te a l’hospital que et correspon. Les carreteres estan ben buides. Hi ha una sobreactuació i una problematització dels desplaçaments a les segones residències. Jo visc a la Costa Brava i l’aparcament del costat de casa està igual de buit que el primer dia. Però la qüestió de les segones residències va bé per renyar, per infantilitzar i per atiar el ressentiment i obligar gent que té casa amb jardí a passar l’epidèmia al seu pis de Barcelona. Aquests mateixos alcaldes que ara es posen les mans al cap per tal que els seus veïns vegin com són de responsables, tan punt s’acabi el confinament tornaran a fer com sempre han fet: malvendre’s l’ànima al turisme sense contemplacions, depredar tant com puguin la natura i el patrimoni cultural, els veïns, els fills dels seus veïns i els seus propis pares, destruir com més millor i maldar per omplir-ho tot de xalets i de segones residències.

Un amic professor m’envia algunes redaccions d’alumnes de quinze anys sobre el dia a dia de confinament dels adolescents. Hi ha de tot, els que s’aixequen a les nou i els que s’aixequen cada dia a la una. Els que fan esport i els que no en fan. Els que tenen un gos com jo i el treuen dos cops al dia, els que juguen i miren pel·lícules amb la família i els que no ho fan. Una alumna sincera, que com que té un bon professor pot escriure amb llibertat, deixa anar això: “Fer deures a casa és el millor que m’ha passat, en comptes d’estar sis hores en una aula la majoria de temps sense fer res, pots estar a casa teva fent la feina quan et vingui de gust, sí que és veritat que ens estem autoeducant.” L’educació, el moll de l’os de tot plegat, que en fa de temps que és retòrica, burocràtica, hipòcrita.

Potser que pari de rondinar d’una vegada. Trobo a faltar el bosc, però no pas tant. En tinc el rebost ple. I els ocells se senten molt millor sense els cotxes. Però en canvi els nens, els enyoro. Visc a tocar d’un col·legi, estava acostumat a les corredisses i els xisclets quan entraven i sortien. Ara només de tant en tant en sento algun en algun balcó. Només de tant en tant passa a tota pastilla amunt i avall del carrer, amb bicicleta, l’adolescent d’una família de gitanos que fa mesos que okupa una casa, més avall. Quan trec el gos, veig el seu pare a la font del final del carrer, omplint d’aigua les garrafes de plàstic que transporta per dotzenes amb un carro de supermercat. A prop de la font, hi ha un gran solar d’una fàbrica de suro mig enfonsada. Les orenetes ja han fet niu a l’edifici. Com que el solar encara conserva els murs, la gent hi entra a passejar els gossos sense por que la controlin. Avui hi havia mitja dotzena de persones.

L’emergència (20)

Dimecres 8 d’abril

El tretze de març passat, Rafael Subirachs, l’intèrpret i compositor, tornava de Caracas a Sant Feliu amb la seva parella, fent escala a Madrid. Al cap d’uns dies, ja en ple confinament, va fer aquest apunt a Facebook.

“No sé si sóc portador del virus, si el vaig contraure a Madrid. Ni el personal d’Ibèria ni el de l’aeroport de la capital divendres passat havien pres cap precaució, és més, quan em trobava encara a l’aeroport de Maqueitia (aeroport internacional de Caracas) dins l’avió vaig demanar a una aeromossa si seguien un protocol de seguretat i si havien pres mesures. Per tota resposta vaig obtenir un silenci glacial. Em va fer mala espina. Jo havia pres la precaució de proveir-me d’una mascareta però no de guants i vaig fer tot el viatge endormiscat, el vol es fa de nit, entaforat, per precaució, a més de la màscara dins l’ullera de drap per aïllar-me. I si dic que em va fer mala espina és perquè sabia des de Veneçuela que les coses no anaven bé, especialment a Madrid però també a la Rioja i en zones de Catalunya i del País Basc.”

En el moment que Subirachs escrivia això, no tenia cap símptoma. La febre va venir després, i l’ingrés urgent a la UCI. Ara n’ha sortit, és a casa seva, a Sant Feliu, amb la seva parella, que també s’està recuperant del virus. Hi he parlat per telèfon i transcric què m’ha dit.

“Estic molt content, Toni… L’Ester està molt millor, molt millor… Estem, podríem dir, en un estat de normalitat. No sabria dir-te si encara puc pujar els esglaons de dos en dos, però ja puc fer-ho tot, una mica lentament, i dic lentament perquè encara miro de no cansar-me, però estic segur que si el metge em digués que no represento cap perill de contagi per ningú altre, si em digués “pots sortir ja”, doncs aniria a tot drap pels carrers, suposo.

Vaig començar a notar alguna cosa dos o tres dies després d’arribar de Caracas. Al Facebook vaig tocar al piano una cosa que es diu Breus improvisacions per a un temps de confinament. Si mires la primera, és una hora abans de caure. Ja havia trucat al metge i m’havia dit que prengués mig paracetamol. Vaig creure, i em va baixar la temperatura. I em trobava tan bé que em vaig tornar a vestir com si em trobés a Caracas, amb pantalons curts. I si tu veus aquell clip, veuràs que vaig amb màniga curta. Devien ser cap a les sis o les set, ja al foscant. Immediatament després de gravar aquell clip vaig començar a agafar uns calfreds que tot el cos em petava. Em vaig posar el termòmetre i efectivament tenia trenta-vuit de febre. Vaig continuar així, amb el paracetamol enredava la febre però la febre tornava a pujar i en un o dos dies vaig arribar, en un d’aquests episodis de pujades, als trenta-nou graus. Llavors aquí ja perdo el control de mi mateix, perquè jo, dintre de tot, m’enganyo. Llavors és quan l’Ester insisteix que em vegi algú. Van ser un o dos dies, jo no en tinc noció. L’Ester diu que jo no respirava bé, però jo no en tenia consciència. Jo creia que sí, que respirava bé, l’únic, que tenia aquests calfreds, que no hi havia manera d’aturar-los… Trenta vuit i mig, trenta nou… L’Ester va insistir tant, que no va venir un metge sinó que va venir una ambulància, i se’m va emportar amb el que portava a sobre, per sort me’n vaig emportar en Proust! Per sort! L’únic que se’m va ocórrer va ser agafar la bossa i a la bossa per sort hi tenia la llibreta que acostumo a portar al damunt i en Proust, però cap llapis. Sort en vaig tenir.

Jo tinc mala peça als pulmons, he de vigilar molt perquè l’any 1985, quan tenia uns quaranta anys, vaig agafar una pleura tuberculosa. Jo era un fumador d’aquells. Llavors a l’Hospital Clínic tenien uns altres protocols, però tots els infecciosos ja estaven en una mateixa planta, no ens barrejaven amb els altres pacients. Total, que ja hi havia un precedent important, tinc els pulmons tocats i he de vigilar molt, sóc més sensible, fàcilment els pulmons se m’inflamen i s’emplenen de líquid i el líquid és el que ens fa l’asfíxia. El líquid dificulta la respiració i genera la falta d’oxigen que va deteriorant tot l’organisme, fins al cor. Per això el primer que fan quan hi ha casos de pulmonia és oxigenar els pulmons, reduir el líquid i les humitats excessives. Quan els metges ens ausculten, miren les cavitats pulmonars, si sonen rocalloses, si raspen… Tenen unes categories de sons per això. És un principi físic. Tens aigua als pulmons, respires malament.

Però jo era inconscient de la gravetat. Jo tenia confiança. Ja em coneixia això de la tuberculosi. Durant aquell estiu del 1985 vaig buidar el pulmó en tres mesos. Si m’ingressaven al juliol, al setembre ja em van donar l’alta per començar a fer les classes. Per això tenia confiança. L’únic que m’havien dit els metges era: tu ves a un lloc sec, no et banyis, no prenguis contacte amb la humitat perquè el que necessites, precisament, és que estigui sec. Vaig anar a Taradell, a casa d’un meu germà, que és un lloc sec, vaig demanar a l’abad de Montserrat d’estar-me uns dies a Montserrat, vaig estar a casa de la Maria del Mar Bonet a Vallvidrera, per no quedar-me a Ciutat Vella, a Barcelona, que és més aviat un lloc espès i humit. Vaig poder passar un estiu de sol, de sequetat, de cases obertes i sanejades, i n’era molt conscient, feia ioga i una vida de lectura, una vida al màxim d’agradable. Per això estem a Sant Feliu, en part. Perquè hem trobat aquesta casa amb aquest formós pi del pati. El pi per mi és un pulmó. Aquest pi ens ha triat, ens ha acollit, i per mi és un personatge important…

De manera que a l’hospital vaig pensar: si me’n vaig sortir aquella vegada, ara es tracta del mateix, cuidar-se, res més que això. En cap moment vaig tenir la sensació del perill. És quan ara l’Ester m’explica que cada dia la telefonaven els metges per fer-li el part i que li parlaven de… A veure… A veure què passaria… No les tenien totes… Fins i tot s’havia parlat d’entubar-me. Em van posar bocaterrosa en un llit de l’UCI, em sembla que m’hi he passat quatre o cinc dies. Que no vol dir que de vegades no em pogués asseure, fins i tot vaig llegir alguna plana de Proust. Sempre conscient. Però era complicat llegir en aquelles condicions, amb la màscara. Vaig estar tres quartes parts del temps a l’UCI i una quarta part a planta. I mentrestant l’Ester sola, passant-ho ella a casa.

L’hospital, una meravella. L’ambient era fantàstic. Perquè ens entenguem, una espècie de planta oberta amb compartiments de vidre perquè des d’un sistema centralitzat poguessin mirar tots els llits. És agradable, a les plantes altes de l’hospital veus una miqueta de cel… I el personal… Tenen un factor de risc, ells, no tenen mascaretes suficients, no tenen guants. Cada vegada que havien d’entrar a la meva habitació i que m’havien de tocar per posar-me una injecció, per exemple, o per servir-me, sobretot els infermers, que tenien un contacte més directe amb el virus, cada vegada que entraven, amb la porta semioberta, en el moment de sortir llençaven els seus guants a la bosseta del meu bany i sortien. No és que malgastessin els guants, sinó que hi havia tota una especialització laboral. Un infermer que no tingués aquell contacte directe, que no m’hagués de tocar, aquest no calia: però li obrien i li tancaven la porta. L’últim dia, quan me n’anava, quan el personal em va venir a buscar per dur-me fins al hall de l’hospital, els passadissos estaven buits, tot despoblat, tot aïllat, la gran sala de recepció… Vaig demanar si em podrien donar una mascareta per l’Ester i uns guants i la resposta va ser molt justa: no podem, en tenim just per nosaltres.

Les infermeres, jo tenia una noia albanesa, la Semina, escolaritzada a Catalunya, pel català que parlava, que no arribava als trenta anys, un àngel de criatura, portava quatre capes de plàstic i unes mascaretes que només li veies els ulls, com si anés amb ulleres d’aigua per fer submarinisme. Eren molts, potser em van tractar una vintena de persones. Aquestes persones havien de netejar, per exemple, canviar els llençols, és a dir que tenien un contacte físic molt directe. L’únic avantatge és que descansaven molt. Treballen per torns perquè no s’esgotin i constantment s’han d’estar canviant, estan a dintre d’un escafandre amb una calor horrible, però el tracte humà era d’una exquisidesa… Potser tenien estrès entre ells, però no ens el deixaven sentir. Jo sentia remors que per sort a l’hospital de Palamós estaven millor que en altres hospitals.

L’estiu passat vaig llegir un llibre de Borja de Riquer, que va fer una història universal de Catalunya, i un dels capítols és la llarga tradició mèdica de Catalunya. Barcelona ja feia disseccions quan tot això estava prohibit. Els metges es jugaven la pell per poder ajudar. Hi ha aquesta tradició, i això a l’hospital ho veus, ho notes. I els metges joves que tenen quaranta anys, veus que segueixen aquesta escola. És com si ho tinguessin a l’ADN. I forma part de la nostra cultura, Toni. I això ho vaig veure.

He passat una gran experiència, i ho lamento per haver carregat el sistema… Aviam si podrem fer una gran bona celebració, per tots, per tots… Necessitarem fer com entre un dol i uns actes simbòlics de libació…”

L’emergència (19)

Dimarts 7 d’abril

Divendres al vespre, travessant el pati de casa, em crida la veïna de dalt des de la finestra.

– Toni, t’he de dir una cosa. En Salvador ahir ens va deixar.

Ara vaig amunt i avall de casa amb el buit del veí a dintre com si m’haguessin foradat. La mort em deixa així: m’han drogat i extirpat una víscera, noto el forat. El veí meu tenia els seus forats a dintre, com tothom. Ara són a dintre meu, al seu forat. Tinc la carn foradada de forats plens de forats.

Estava jubilat, ni sé de què treballava. Fa deu anys, quan vam arribar a aquesta casa, hi havia un home mirant al carrer des del seu balcó. Li vaig dir que seríem veïns. Va dir:

– Ah, ja m’agrada.

Els carrers del barri ja no es tornaran a omplir del tot quan s’acabi el confinament. Era assidu del passeig de Mar, de la barana de la platja, de la Rambla, i me’l trobava a la biblioteca o anant o venint pel carrer llarg que compartíem. Tenia el bon gust català de no excedir-se parlant i no fer-se un problema de res que no fos realment un problema. Va aguantar unes obres nostres, paret per paret, com un sant. De vegades el sentíem discutir-se amb la seva dona tal com ell devia sentir-nos de vegades a nosaltres. Era un ganxó perfecte, que vol dir que enganxava per l’afabilitat, la fonètica, l’amabilitat de carrer dolça i humil, una herència de segles i segles d’educació popular, una manera d’anar pel món centrada en l’agraïment i per tant la bonhomia. A l’estiu seia a l’esglaó de l’entrada de casa a prendre la fresca. Contemplava el carrer llarg, girava la vista ara cap a un costat, ara cap a l’altre, saludava els estiuejants i els ajudava a trobar el jutjat o a aparcar el cotxe.

Arrossegava el càncer feia temps, no es va morir del virus, però això és igual, quantes malalties no han emergit aquests dies, tots els escorpins han sortit de sota les pedres. No vaig preguntar a la vídua per l’enterrament, ara mateix no hi ha enterraments, d’aquí unes setmanes deuran dir-me: la cerimònia, o el nom que sigui. Si més no ell va estar acompanyat els últims dies pel fill.

Hi ha un dol ara mateix a l’altre costat de la paret de casa. Ha estat un any terrible, aquí on visc. La dona que passava els estius al pati del costat també va morir-se d’un càncer. A l’altra punta de casa, darrera d’una altra paret, una mare va perdre el seu fill. I una amiga que vivia al capdavall del carrer, de seixanta-quatre anys, en tota la seva plenitud, es va ofegar a mar. I ara el veí. Tot això en un any.

Faltava aquesta mort viral passejant-se amb metralleta, vomitant i cagant pels carrers, pixant-se a la secció de fruita del supermercat, asseguda al passadís de casa amb una pala ensangonada a la falda. Es veu que va ràpid, que els símptomes lleus que vols pensar que són psicològics de cop es disparen, la febre s’enfila i cap a l’hospital, on t’han dit que no hi vagis, que t’esperis, però precisament si t’esperes i hi arribes amb els pulmons molt tocats vas de dret a la UCI, però també saps que si hi entres adéu siau la família, i que si tens mala sort ja no els veuràs més. Però qui es mor, si no és per mala sort?

I mentrestant els boscos plens d’ocells, la riera plena d’aigua de la pluja de fa uns dies, i amb la pluja també la llum més transparent que mai, encara més, perquè els homes han callat, s’estan quiets, espantats a dintre casa, a fora ho tindrien perdut, al planeta verinós, més letal com menys ho sembla, i el silenci i els cotxes que no circulen i no contaminen fan la llum més subtil, qui es podia pensar que ho podria ser tant, més precisa, menys agressiva, més temptadora, no sé dir si més humana o si més celestial.

L’emergència (18)

Dilluns 6 d’abril

Aquests dies tristos i cruels de patiments i dols, els versos de Carner em porten el consol de la saviesa, la saviesa del consol. Són infermeres i doctors, i el seu llibre un hospital. No cal llegir-ne gaires versos, no és pas una qüestió de quantitat ni encara menys de sorpresa, al contrari, la companyia lluminosa de Carner necessita ben poques paraules per ajudar-nos si coneixem malalts, o fins i tot morts.

La primera versió d’un dels seus poemes més essencials i coneguts va sortir a la revista “Vell i nou” l’any 1918. Després Carner el va publicar per primer cop en llibre a L’oreig entre les canyes (1920).

·

PIETAT DE LA NATURA

A l’arbre hi ha una fulla que mig se’n porta l’aura,

i l’últim raig del dia, que ho veu, encar la daura.

·

El poema va passar pels llibres Paliers (1950) i Arbres (1953), i va arribar a Poesia (1957) en aquesta forma:
·

PIETAT

A l’arbre hi ha una fulla que ja està a punt de caure

i l’últim raig del dia, que ho sap, encar la daura.

·

Fixeu-vos en els matisos que Carner hi afegeix. Pietat de la natura queda només en Pietat, perquè la natura ni és ni deixa de ser pietosa, en tot cas ho som nosaltres. Com tots els gran artistes, com totes les grans persones, Carner va venir a humanitzar el món. Amb el nou títol, a més, el poema es fa seva tota la tradició cristiana de les pietà esculpides o pintades. Pietat, el títol, és una traducció de l’italià.

Però l’ajustament definitiu que per mi converteix el poema en una obra mestra és haver aconseguit la manera de fer dir als versos exactament el que volien dir. És com veure Carner ensenyant el poema a parlar.

És així que “que mig se’n porta l’aura” es converteix com per miracle en “que ja està a punt de caure.” El subjecte passa de ser l’aura a ser la pròpia fulla. L’aura, el ventet, desapareix. Queda la fulla a punt de morir-se – ja ni serà arrencada, és una mort ineludible, un lliurament de l’esperit. No hi ha res més: arbre, fulla, sol. El despullament del poema lliga amb el despullament de les branques de l’arbre i el vers, tan arrelat i físic, hi guanya en abstracció i espiritualitat.

La desaparició de l’aura només em sap greu perquè la paraula m’hi portava una música – un ventet verbal – que qui sap si Carner mateix no va tenir present quan composava el poema. L’aura em duia a l’ària Un’aura amorosa del Così fan tutte, que diu: una aura amorosa ens portarà del nostre tresor (de la nostra persona estimada) un descans dolç al cor. Un cor que, nodrit d’esperances d’amor, no necessita un aliment millor.

(Fixeu-vos també en el canvi de “l’últim raig del dia, que ho veu” per “l’últim raig del dia, que ho sap”, que és com una divinització del sol, de la llum – saber és tota una altra cosa que veure, a més d’evitar la confusió entre “veure” i “adonar-se de”.)

Mozart i Carner són germans en la pietat que van escampar pel món amb la seva obra. Una pietat tan present, aquests dies, tan necessària.

En relació a la pietat, el fet que Carner, que sempre va creure en la victòria aliada, publiqués aquesta segona versió del poema després de la Segona Guerra Mundial, em fa valorar-lo per sobre d’una poesia molt bona i semblant però que pel meu gust no arriba – i em sembla que tampoc ho pretén – a la profunditat de Carner. Es tracta del poema Exemple de Wisława Szymborska. Sent polonesa, i per tant de les terres de sang, Szymborska també va participar en el reflotament de l’humanisme després dels desastres de la guerra. El poema és del penúltim llibre que va publicar en vida, Aquí (2009), poemari on, per cert, la pietat es fa més present que en la seva poesia anterior.

·

EXEMPLE

Una ventada

va endur-se’n a la nit totes les fulles de l’arbre

menys una fulla,

deixada

perquè es gronxés sola a la branca nua.

·

Amb aquest exemple,

la Violència demostra

que sí,

que de vegades fa broma.
·

L’emergència (17)

Diumenge 5 d’abril

Que els actes de cultura tinguin res de bàrbars és perquè la cultura és el reialme de la imperfecció i de l’inacabat, el país del gènere humà.

Però no cal fer-ne un gra massa. Fa pocs dies vaig apuntar un parell d’exemples de depredació. També ahir vaig parlar de la paradoxa del valor buit, del valor que no val i fa nosa.

Aquest diumenge de Rams confinat, un amic m’envia un link a una entrevista a Xavier Bru de Sala sobre Josep Carner.

Carner. Tota la cultura catalana gira entorn seu.

És molt fàcil d’entendre: el seu nivell d’intel·ligència, la seva precisió no l’ha superat cap altre geni català. Ni en literatura, ni en pintura, ni en arquitectura, ni en política. Per això Carner és profètic.

Per això és fàcil trobar-se lectors incapaços d’entendre’l. No hi ha res a fer. De tot cor que sap greu per ells, per les seves famílies i les seves amistats. En quina nació reduïda que viuen. No cal buscar-hi mandra, ni prejudicis, ni parvitat neuronal, ni cap mena de mala intenció. Què més voldria.

I què més voldria que fossin només persones concretes i no tota una comunitat. Celebrem ara mateix el cinquantenari de la mort de Carner sense tenir en aquest moment – i ja fa anys – cap edició a la venda de la Poesia del 1957. Què caram estem celebrant, doncs? El nostre gran forat negre? Aquest país és una gran hipocresia.

Per què serveix una cultura catalana incapaç de tenir accessible Carner? Per què serveix l’ensenyament, si no és capaç d’ensenyar-lo? Per què serveix la llengua catalana si no podem llegir Carner? Per què serveix, ser catalans?

Per intentar salvar-lo.

Per poder viure’n.

No pas per depredar-lo.

Què puc dir, de tant que li dec a Carner? Vosaltres que sou lectors sabeu quina bondat profunda hi ha en els cims alts de l’escriptura. Sabeu la seva generositat. Sabeu que no podreu tornar als grans mestres el que us han donat. Sabeu que la relació principal que podem tenir-hi és a través de l’agraïment.

Llavors, val la pena contestar Bru de Sala?

Jo crec que no. I és trist, però no.

En canvi té sentit mirar-se’l com una mostra més del nostre país i la seva emergència aquests dies. Com una explicació més sobre nosaltres mateixos.

Xavier Bru de Sala: ‘Carner hauria pogut arribar a ser un Pessoa, un Neruda o fins i tot un Eliot, però es va quedar a mig camí.’ Aquest és el titular: Bru de Sala diu que Carner va fracassar. Subtítol: Entrevista a l’escriptor sobre la seva estada a Brussel·les, poc coneguda, per a inventariar els papers de Carner. En altres paraules: amb l’excusa de parlar de l’estada poc coneguda de Bru de Sala a Brusel·les, depredarem Carner, que és el que hem vingut a fer aquí. Per això ho destacarem al titular. Carner ens la rebufa, aquí l’important és la valentia de Bru de Sala, que reapareix no se sap d’on per recordar-nos, en el cinquantenari de la mort del poeta, que ell és capaç de dir que Carner va fracassar.

Que vell que és això. L’any 2002, els imparables eren més joves que avui Bru de Sala, per bé que tampoc eren unes criatures. També van exposar els pebrots vermells sobre de la taula i van dir: nens, s’ha acabat la comèdia. “Josep Carner és un poeta mediocre” (en paraules de Bru de Sala, “es va quedar a mig camí”), “el Nabí és un nyap il·legible”, etcètera, etcètera. Com l’entrevista d’ara, era una operació comercial per promocionar uns poetes que no havien llegit Carner. Bru de Sala tampoc l’ha llegit, per més que pugui semblar-li que sí. Ja aquells joves tenien darrere Porcel i el mateix Bru de Sala. Havien de menjar-se el món i ho deien ells mateixos: som els Imparables. Un va guanyar un premi, l’altre va arribar a director del Llull, l’altre ara té una columna diària. Hola, Hèctor, com va, tot això? Per cert, i els llibres? I la literatura? Us l’heu passat de llarg?

L’entrevista comença bé. L’entrevistador ens recorda que Bru de Sala va ser el guanyador més jove del premi Carles Riba i que gràcies a això al cap de molt poc ja s’instal·lava un parell de mesos a Bèlgica per inventariar els llibres, documents i objectes personals que Carner havia deixat en morir. És molt interessant la narració de la trobada de Bru de Sala amb Cendrós. Encara ho és més la descripció del pis i del despatx de Carner, que va sorprendre Bru de Sala per com era de petit i perquè “a les prestatgeries hi havia llibres de poesia catalana, sí, però la majoria eren de viatges o similars. Literatura lleugera, d’entreteniment, vaja. Res de filosofia, Shakespeare…” Si jo fos Bru de Sala hi hauria afegit: “Que no vol dir que el traductor de John Locke, Giambattista Vico o Francis Bacon, de El somni d’una nit d’estiu, Les alegres comares de Windsor o La tempesta no s’interessés per la filosofia o per Shakespeare. Al contrari, desconfieu de les grans biblioteques i dels que representa que s’ho han llegit tot.” La descripció d’Emile Noulet també és molt interessant. A la gran biblioteca de la casa (on hi havia els llibres comuns del matrimoni), la vídua va dir a Bru de Sala “que a Carner tot allò no li interessava gaire, que ell era un home charmant, amable i molt vitalista, però que la gran dama de la cultura europea era ella.” No casa gaire amb una frase d’abans: “de seguida vaig veure que havia estat profundament enamorada del seu marit.”

És molt normal que a un home que des dels dotze anys que publica i que ha dedicat tota la vida als llibres no li interessin gaire La Bíblia, Shakespeare, Dickens o Ruyra. També és molt natural que la vídua d’un gran home, davant d’un jovenet, literalment o donant-ho a entendre, proclamés “que la gran dama de la cultura europea era ella.” Cada dia veiem coses així. En canvi, que estrany que seria que un semiadolescent de vint anys, que acaba de guanyar un gran premi poètic – el més jove que mai l’hagi guanyat! -, que han enviat a Bèlgica – amb la seva parella! – a remenar els papers d’un poeta exiliat i mort – una relíquia -, un jovenet drogat de si mateix, que estrany seria que pensés bah, no fotem, el món és dels joves, ja us obriré els ulls, ja us diré jo un secret tan vell com la història de la infàmia. Voleu la veritat? La bona era ella!

Com recorda aquells joves imparables. El problema no és la joventut, sinó l’autopermissivitat que la segueix.

La meva biblioteca és modesta. Només tinc un llibre de Xavier Bru de Sala. M’hi falten Les elegies del marrec, m’hi falta Objectiu pastorets: els pastorets del segle XXI, o Fot-li, que som catalans! i Fot-li més que encara som catalans (aquests dos últims escrits en col·laboració amb altres autors). El llibre seu que tinc és El descrèdit de la literatura – què hi farem! Ara mateix me’l rellegiria si tingués temps. De moment, donaré un cop d’ull a la solapa per informar-me de l’autor. Les solapes tenen l’aquiescència dels escriptors, entenc que aquesta no és l’excepció.

“Xavier Bru de Sala (Barcelona, 1952) va guanyar, amb La fi del fil, el premi Carles Riba (1972) i el premi Ciutat de Barcelona (1974). Ha estat director general de Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya i director literari de Proa. És coneguda la seva dedicació a l’escena, amb versions de Cyrano de Bergerac, El Misantrop, Pigmalió, i els musicals El Mikado, Els pirates i el llibret de Mar i Cel. Com a periodista d’opinió, col·labora amb assiduïtat a diversos mitjans de comunicació, especialment a El País,” i ara ve la part que m’interessa: “i de 1987 ençà treballa en la redacció d’una novel·la extensa titulada La xifra imperfecta, de pròxima finalització.”

El llibre va sortir a Quaderns Crema el 1999, o sigui quan feia dotze anys que Bru de Sala estava treballant en la redacció d’una novel·la “extensa” (només faltaria!), “de pròxima finalització.”

Doncs bé, aquí estem, passant el confinament, l’abril del 2020. Però, ep, fa 21 anys la “novel·la extensa titulada La xifra imperfecta, de pròxima finalització” ja li servia de mèrit, exactament de la mateixa manera que els Imparables ens van prometre al seu moment la gran rebomba poètica amb patinet i barretina. Jo soc molt bo perquè ho dic jo i soc imparable. Queda per descriure quin sistema cria, paga i empeny la teva imparabilitat.

1987-2020. I caure-hi als trenta-tres, com Alexandre. “Carner es va quedar a mig camí”, no pas ell.

Xavier Bru de Sala i Castell, segons la wikipèdia. L’aristocràcia que ahir comentava. Primer President del Consell Nacional de la Cultura i les Arts. Assessor de Ciu. 123.420 euros per comissariar l’any Espriu. Espriu, el poeta preferit del nostre sistema polític insuperable. 123.420 euros. La imperfecció de la xifra la donaré amb una pregunta: per què no tenim una edició, si convé finançada per la Generalitat mateixa, de Poesia de Carner, el llibre més important de la literatura catalana del XX? 123.420 euros. (Més xifra imperfecta: van proposar-me fa poc elaborar un dossier didàctic sobre El cor quiet pel Departament d’Ensenyament: 500 euros bruts.)

Continuem l’entrevista. És interessant el que explica. L’IEC va llençar la taula de Carner. Quin país. No n’hi ha per ser optimistes? L’entrevistador pregunta si és veritat que es va perdre una caixa amb material de Carner i BdS contesta que ell no ho sap, però que la vídua de Carner “va escriure una carta als Manent en termes molt elogiosos cap a la meva persona i la manera com havia desenvolupat la feina. Res més.”

Em salto la paradoxa que l’obra de Carner no estava a l’altura de les seves capacitats, que deu ser la manera que l’infatigable BdS ens digui que Carner era un gandul. Mal que fos per superar el “pudor estètic o personal que el privava d’al·ludir, encara que fos de manera vaga o passatgera, al seu jo en una època en la qual, precisament, el que predomina és la literatura del jo”. Si BdS hagués llegit de veritat dos versos de Carner hauria vist de seguida que l’aprofundiment en el jo – i en el nosaltres – de Carner no té rival en català.

“Crec que hauria pogut arribar a ser un Pessoa, un Neruda o fins i tot un Eliot, però es va quedar a mig camí.” Arribar a ser un Neruda, Carner? Això només pot dir-ho pel Nobel. Perquè segons BdS si Carner va composar Poesia del 1957, naturalment va ser perquè la seva dona va dir-li que ho fes, per poder guanyar el Nobel. Rodoreda revisa Aloma, Pla revisa i refà el Quadern, Monzó revisa els seus contes. Tots anaven de cul darrere el premi dels nassos. I Carner, que s’havia passat la vida revisant-se i corregint els seus propis poemes, es veu que es va haver d’esperar que la seva segona dona l’hi animés, per guanyar un premi literari.

No em vull allargar més en aquesta entrevista patètica. Que Pla denostés Carner és molt i molt discutible. No, BdS, no convé “fer una antologia d’improperis i retrets de Josep Pla dirigits als altres escriptors catalans” per ressuscitar un Pla pintoresc que tenim enterrat de fa temps, sinó llegir Pla atentament i entendre què diu. Distingir encara avui entre fons i forma, dir-nos que “amb Carner el català arriba a l’excelsitud expressiva” però que aquesta excel·lència no va enlloc, és com dir que no existeix l’aigua salada mentre navegues pel mar amb el iot.

L’entrevista es resumeix en les dues preguntes finals, on BdS dubta que avui Carner tingui cap vigència pel públic en general, ja que el públic en general no són “lectors amb sensibilitat i coneixement idiomàtic”. Vinga aristocràcia.

“- I entre els escriptors més joves?

– Tinc la impressió que l’ignoren voluntàriament. I els que no l’ignoren són els que no guanyen premis. Ja m’enteneu, oi?”

De veritat que aquesta última resposta em fa sospitar que BdS no sigui el millor humorista del planeta, o almenys d’aquest país tan desgraciat.

S'actualitza de tant en tant