L’emergència (17)

Diumenge 5 d’abril

Que els actes de cultura tinguin res de bàrbars és perquè la cultura és el reialme de la imperfecció i de l’inacabat, el país del gènere humà.

Però no cal fer-ne un gra massa. Fa pocs dies vaig apuntar un parell d’exemples de depredació. També ahir vaig parlar de la paradoxa del valor buit, del valor que no val i fa nosa.

Aquest diumenge de Rams confinat, un amic m’envia un link a una entrevista a Xavier Bru de Sala sobre Josep Carner.

Carner. Tota la cultura catalana gira entorn seu.

És molt fàcil d’entendre: el seu nivell d’intel·ligència, la seva precisió no l’ha superat cap altre geni català. Ni en literatura, ni en pintura, ni en arquitectura, ni en política. Per això Carner és profètic.

Per això és fàcil trobar-se lectors incapaços d’entendre’l. No hi ha res a fer. De tot cor que sap greu per ells, per les seves famílies i les seves amistats. En quina nació reduïda que viuen. No cal buscar-hi mandra, ni prejudicis, ni parvitat neuronal, ni cap mena de mala intenció. Què més voldria.

I què més voldria que fossin només persones concretes i no tota una comunitat. Celebrem ara mateix el cinquantenari de la mort de Carner sense tenir en aquest moment – i ja fa anys – cap edició a la venda de la Poesia del 1957. Què caram estem celebrant, doncs? El nostre gran forat negre? Aquest país és una gran hipocresia.

Per què serveix una cultura catalana incapaç de tenir accessible Carner? Per què serveix l’ensenyament, si no és capaç d’ensenyar-lo? Per què serveix la llengua catalana si no podem llegir Carner? Per què serveix, ser catalans?

Per intentar salvar-lo.

Per poder viure’n.

No pas per depredar-lo.

Què puc dir, de tant que li dec a Carner? Vosaltres que sou lectors sabeu quina bondat profunda hi ha en els cims alts de l’escriptura. Sabeu la seva generositat. Sabeu que no podreu tornar als grans mestres el que us han donat. Sabeu que la relació principal que podem tenir-hi és a través de l’agraïment.

Llavors, val la pena contestar Bru de Sala?

Jo crec que no. I és trist, però no.

En canvi té sentit mirar-se’l com una mostra més del nostre país i la seva emergència aquests dies. Com una explicació més sobre nosaltres mateixos.

Xavier Bru de Sala: ‘Carner hauria pogut arribar a ser un Pessoa, un Neruda o fins i tot un Eliot, però es va quedar a mig camí.’ Aquest és el titular: Bru de Sala diu que Carner va fracassar. Subtítol: Entrevista a l’escriptor sobre la seva estada a Brussel·les, poc coneguda, per a inventariar els papers de Carner. En altres paraules: amb l’excusa de parlar de l’estada poc coneguda de Bru de Sala a Brusel·les, depredarem Carner, que és el que hem vingut a fer aquí. Per això ho destacarem al titular. Carner ens la rebufa, aquí l’important és la valentia de Bru de Sala, que reapareix no se sap d’on per recordar-nos, en el cinquantenari de la mort del poeta, que ell és capaç de dir que Carner va fracassar.

Que vell que és això. L’any 2002, els imparables eren més joves que avui Bru de Sala, per bé que tampoc eren unes criatures. També van exposar els pebrots vermells sobre de la taula i van dir: nens, s’ha acabat la comèdia. “Josep Carner és un poeta mediocre” (en paraules de Bru de Sala, “es va quedar a mig camí”), “el Nabí és un nyap il·legible”, etcètera, etcètera. Com l’entrevista d’ara, era una operació comercial per promocionar uns poetes que no havien llegit Carner. Bru de Sala tampoc l’ha llegit, per més que pugui semblar-li que sí. Ja aquells joves tenien darrere Porcel i el mateix Bru de Sala. Havien de menjar-se el món i ho deien ells mateixos: som els Imparables. Un va guanyar un premi, l’altre va arribar a director del Llull, l’altre ara té una columna diària. Hola, Hèctor, com va, tot això? Per cert, i els llibres? I la literatura? Us l’heu passat de llarg?

L’entrevista comença bé. L’entrevistador ens recorda que Bru de Sala va ser el guanyador més jove del premi Carles Riba i que gràcies a això al cap de molt poc ja s’instal·lava un parell de mesos a Bèlgica per inventariar els llibres, documents i objectes personals que Carner havia deixat en morir. És molt interessant la narració de la trobada de Bru de Sala amb Cendrós. Encara ho és més la descripció del pis i del despatx de Carner, que va sorprendre Bru de Sala per com era de petit i perquè “a les prestatgeries hi havia llibres de poesia catalana, sí, però la majoria eren de viatges o similars. Literatura lleugera, d’entreteniment, vaja. Res de filosofia, Shakespeare…” Si jo fos Bru de Sala hi hauria afegit: “Que no vol dir que el traductor de John Locke, Giambattista Vico o Francis Bacon, de El somni d’una nit d’estiu, Les alegres comares de Windsor o La tempesta no s’interessés per la filosofia o per Shakespeare. Al contrari, desconfieu de les grans biblioteques i dels que representa que s’ho han llegit tot.” La descripció d’Emile Noulet també és molt interessant. A la gran biblioteca de la casa (on hi havia els llibres comuns del matrimoni), la vídua va dir a Bru de Sala “que a Carner tot allò no li interessava gaire, que ell era un home charmant, amable i molt vitalista, però que la gran dama de la cultura europea era ella.” No casa gaire amb una frase d’abans: “de seguida vaig veure que havia estat profundament enamorada del seu marit.”

És molt normal que a un home que des dels dotze anys que publica i que ha dedicat tota la vida als llibres no li interessin gaire La Bíblia, Shakespeare, Dickens o Ruyra. També és molt natural que la vídua d’un gran home, davant d’un jovenet, literalment o donant-ho a entendre, proclamés “que la gran dama de la cultura europea era ella.” Cada dia veiem coses així. En canvi, que estrany que seria que un semiadolescent de vint anys, que acaba de guanyar un gran premi poètic – el més jove que mai l’hagi guanyat! -, que han enviat a Bèlgica – amb la seva parella! – a remenar els papers d’un poeta exiliat i mort – una relíquia -, un jovenet drogat de si mateix, que estrany seria que pensés bah, no fotem, el món és dels joves, ja us obriré els ulls, ja us diré jo un secret tan vell com la història de la infàmia. Voleu la veritat? La bona era ella!

Com recorda aquells joves imparables. El problema no és la joventut, sinó l’autopermissivitat que la segueix.

La meva biblioteca és modesta. Només tinc un llibre de Xavier Bru de Sala. M’hi falten Les elegies del marrec, m’hi falta Objectiu pastorets: els pastorets del segle XXI, o Fot-li, que som catalans! i Fot-li més que encara som catalans (aquests dos últims escrits en col·laboració amb altres autors). El llibre seu que tinc és El descrèdit de la literatura – què hi farem! Ara mateix me’l rellegiria si tingués temps. De moment, donaré un cop d’ull a la solapa per informar-me de l’autor. Les solapes tenen l’aquiescència dels escriptors, entenc que aquesta no és l’excepció.

“Xavier Bru de Sala (Barcelona, 1952) va guanyar, amb La fi del fil, el premi Carles Riba (1972) i el premi Ciutat de Barcelona (1974). Ha estat director general de Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya i director literari de Proa. És coneguda la seva dedicació a l’escena, amb versions de Cyrano de Bergerac, El Misantrop, Pigmalió, i els musicals El Mikado, Els pirates i el llibret de Mar i Cel. Com a periodista d’opinió, col·labora amb assiduïtat a diversos mitjans de comunicació, especialment a El País,” i ara ve la part que m’interessa: “i de 1987 ençà treballa en la redacció d’una novel·la extensa titulada La xifra imperfecta, de pròxima finalització.”

El llibre va sortir a Quaderns Crema el 1999, o sigui quan feia dotze anys que Bru de Sala estava treballant en la redacció d’una novel·la “extensa” (només faltaria!), “de pròxima finalització.”

Doncs bé, aquí estem, passant el confinament, l’abril del 2020. Però, ep, fa 21 anys la “novel·la extensa titulada La xifra imperfecta, de pròxima finalització” ja li servia de mèrit, exactament de la mateixa manera que els Imparables ens van prometre al seu moment la gran rebomba poètica amb patinet i barretina. Jo soc molt bo perquè ho dic jo i soc imparable. Queda per descriure quin sistema cria, paga i empeny la teva imparabilitat.

1987-2020. I caure-hi als trenta-tres, com Alexandre. “Carner es va quedar a mig camí”, no pas ell.

Xavier Bru de Sala i Castell, segons la wikipèdia. L’aristocràcia que ahir comentava. Primer President del Consell Nacional de la Cultura i les Arts. Assessor de Ciu. 123.420 euros per comissariar l’any Espriu. Espriu, el poeta preferit del nostre sistema polític insuperable. 123.420 euros. La imperfecció de la xifra la donaré amb una pregunta: per què no tenim una edició, si convé finançada per la Generalitat mateixa, de Poesia de Carner, el llibre més important de la literatura catalana del XX? 123.420 euros. (Més xifra imperfecta: van proposar-me fa poc elaborar un dossier didàctic sobre El cor quiet pel Departament d’Ensenyament: 500 euros bruts.)

Continuem l’entrevista. És interessant el que explica. L’IEC va llençar la taula de Carner. Quin país. No n’hi ha per ser optimistes? L’entrevistador pregunta si és veritat que es va perdre una caixa amb material de Carner i BdS contesta que ell no ho sap, però que la vídua de Carner “va escriure una carta als Manent en termes molt elogiosos cap a la meva persona i la manera com havia desenvolupat la feina. Res més.”

Em salto la paradoxa que l’obra de Carner no estava a l’altura de les seves capacitats, que deu ser la manera que l’infatigable BdS ens digui que Carner era un gandul. Mal que fos per superar el “pudor estètic o personal que el privava d’al·ludir, encara que fos de manera vaga o passatgera, al seu jo en una època en la qual, precisament, el que predomina és la literatura del jo”. Si BdS hagués llegit de veritat dos versos de Carner hauria vist de seguida que l’aprofundiment en el jo – i en el nosaltres – de Carner no té rival en català.

“Crec que hauria pogut arribar a ser un Pessoa, un Neruda o fins i tot un Eliot, però es va quedar a mig camí.” Arribar a ser un Neruda, Carner? Això només pot dir-ho pel Nobel. Perquè segons BdS si Carner va composar Poesia del 1957, naturalment va ser perquè la seva dona va dir-li que ho fes, per poder guanyar el Nobel. Rodoreda revisa Aloma, Pla revisa i refà el Quadern, Monzó revisa els seus contes. Tots anaven de cul darrere el premi dels nassos. I Carner, que s’havia passat la vida revisant-se i corregint els seus propis poemes, es veu que es va haver d’esperar que la seva segona dona l’hi animés, per guanyar un premi literari.

No em vull allargar més en aquesta entrevista patètica. Que Pla denostés Carner és molt i molt discutible. No, BdS, no convé “fer una antologia d’improperis i retrets de Josep Pla dirigits als altres escriptors catalans” per ressuscitar un Pla pintoresc que tenim enterrat de fa temps, sinó llegir Pla atentament i entendre què diu. Distingir encara avui entre fons i forma, dir-nos que “amb Carner el català arriba a l’excelsitud expressiva” però que aquesta excel·lència no va enlloc, és com dir que no existeix l’aigua salada mentre navegues pel mar amb el iot.

L’entrevista es resumeix en les dues preguntes finals, on BdS dubta que avui Carner tingui cap vigència pel públic en general, ja que el públic en general no són “lectors amb sensibilitat i coneixement idiomàtic”. Vinga aristocràcia.

“- I entre els escriptors més joves?

– Tinc la impressió que l’ignoren voluntàriament. I els que no l’ignoren són els que no guanyen premis. Ja m’enteneu, oi?”

De veritat que aquesta última resposta em fa sospitar que BdS no sigui el millor humorista del planeta, o almenys d’aquest país tan desgraciat.

L’emergència (16)

Dissabte 4 d’abril

“Del llatí emergere ‘sorgir del mar, etc.’”, diu el Coromines, “s’ha pres el català emergir [Belv. ant.], emergent, ‘que sorgeix’ (…); emergència [Lab]: és un anglicisme lleig i ben innecessari usar-lo en lloc de ‘alarma, urgència’.”

Alguna cosa encara queda entre la meva generació de l’idioma genuí que defensava Coromines, perquè quan vaig decidir el nom d’aquests apunts vaig agafar “emergència” en el sentit primer que ell descriu. Ja sabia que en la urgència sobretot dels primers dies tothom ho llegiria en el sentit d’alarma, però també preveia que el substrat de la paraula aniria emergint, tal com anirien emergint les realitats que el virus assenyalaria com un reactiu.

Potser assenyalaria també la meva poca empatia, per exemple escrivint sobre el meu aniversari o fent broma ahir amb les metàfores bèl·liques mentre a Catalunya ens anem acostant cap als tres mil morts, amb els dols conseqüents, que s’allargaran tant com duri el confinament i els vius no puguin enterrar, ni plorar junts els seus finats. No ho sé, no es pot saber, quina actitud és la correcta, potser sigui canviar, anar-la canviant sense extremismes. En el fons sempre hi ha un dubte insaciable. Aquests potser són uns apunts a la defensiva, en això molt catalans. Però els atacs més furiosos es fan sempre en nom de l’autodefensa.

Costa molt discernir en aquesta terra de boires que és l’art. Sospito que aquí la majoria de tramposos van ser uns nens faltats d’afecte. La meva por quan escric és l’exhibicionisme, que sol dur del bracet la falta d’empatia. Segurament només mirant-se un mateix s’arriba a veure els altres, però és més corrent que l’exhibicionista es vegi a si mateix quan mira els altres. I que llavors agafi por: si els altres són com jo, ja cal que me’n defensi! I que valents, llavors, els seus atacs! Més val que plori la mare d’un altre!

He conegut, he llegit alguns escriptors amb una valentia proporcional a la seva buidor. La valentia és indispensable en l’escriptura, és clar, en què no ho és? Per vendre’s l’ànima al diable s’ha de tenir coratge, però sobretot inconsciència. La valentia en si mateixa només és un requeriment. Per ella mateixa és gandula i egoista. Hi ha escriptors amb facilitat de llengua, amb intel·ligència i valor. N’hi ha de molt respectables que afinen perquè saben quedar-se al seu tema, aquests no viuen submergits al mar literari sinó en una petita cala preciosa, on fa molt bo, pel lectors, de fondejar de tant en tant, sense passar-se.

L’error és no veure-ho: els valorem no per les seves virtuts, sinó pels nostres defectes. He observat faltes d’empatia inhumanes i n’he fugit com un gat escaldat, especialment quan venien d’artistes. Si un artista no és empàtic jo no sé què és ni què busca. La imposició mata la petita possibilitat de comunicar que teníem. I si no buscava comunicar, què buscava? Què caram volia? Que l’ajudéssim en l’autoengany? Fer-nos servir? He perdut amics i he guanyat enemics, no afegint-me a aquests valents i a les seves festes. El ressentiment d’una persona pot arrelar molt envall, pot passar de pares a fills i canalitzar-se en desguassos inesperats, com els negocis, com les pitjors religions, com el pitjor nacionalisme. Penso de vegades en Dalí, dotat i monàrquic – tots són sempre tan aristocràtics, aquests valents -, que no va descobrir res però que va ser valent, prou valent per anar-se mediocritzant de tant mirar-se a si mateix, fins que no va quedar-ne res. Costarà més o menys de veure, però totes les obres representen Dorian Gray.

Veig per la finestra unes garses a dalt d’un arbre. Les garses tenen mida d’aus exòtiques, però negres. Que sanes que se les veu. Que grosses, com passen d’una branca a l’altra, que senyorials. Quan se’n van les garses, les branques ballen una estona. Ja es veuen bé els botons que aviat seran les fulles tendres de l’arbre. Quan el confinament s’acabi, tornarem als carrers i els boscos com quan tornem d’un viatge llarg i llunyà. El sentit del confinament era tornar, ens direm. Ha sigut un viatge ple de perills, alguns han vist l’infern, individual i social, s’han angoixat, s’han deprimit, s’han sentit molt lluny de casa, més i tot que no ho estaven. Han conegut gent diferent, costums misteriosos, s’han sabut desvalguts i han descobert la pitjor i la millor cara dels seus companys de viatge. Quan el confinament s’acabi, tornarem al nostre país amb un coneixement més precís de les nostres cases, dels seus racons, dels nostres veïns, dels nostres carrers. Haurem sabut com podrien ser aquests carrers sense trànsit, com seria viure amb els ocells i els seus cants més a prop. Per això avui pensava: canvia de casa el dia que puguis, no et faci mandra, ves-te’n a viure més lluny de la gent.

L’emergència (15)

Divendres 3 d’abril

S’ha criticat molt l’abús de la metàfora bèl·lica en aquesta epidèmia, però és el món que tenim i hauria pogut ser pitjor. Hauríem pogut tenir metàfores del món esportiu: sortirem a guanyar, l’esfèrica (el virus) ens ha marcat tot un gol per l’esquadra, ens han robat el partit i etcètera. Finalment no són metàfores sinó realitats. Els ninots sinistres i condecorats que ens ensenyen a les rodes premsa governamentals són els contraforts del cinisme i se’ns passegen armats pels carrers. Tenim una corona molt real al capdamunt de la piràmide excrementícia. Fer-la passar per metafòrica és la hipocresia dels seus aparents detractors.

Van passant els dies, les setmanes de confinament, i les cases també es van convertint en camps de batalla. Hi ha tensions noves entre veïns, invasions d’espais aeris i molta guerra psicològica. Ha calgut la creació d’un cos de missatgers i ambaixadors i així i tot s’han acabat trencant moltes relacions diplomàtiques, potser d’anys. L’altre dia, una veïna soltera que viu sola mirava de conquerir un casat des del balcó. S’ha intensificat l’espionatge i es destinen més recursos que mai als serveis secrets. Els radars s’enfoquen a les parets mitgeres. Es creen arxius pel dia de demà. A les millors famílies, els agents dobles acumulen informació durant els àpats i després circulen d’amagat d’una habitació a l’altra. Com era previsible, les pulsions territorials també s’han intensificat. S’ha reclamat Lebensraum i s’han produït incomptables Anschluss. L’ONU s’ha vist definitivament superada. Amb un Blitzkrieg fulminant s’han ocupat unes golfes. Després d’operacions de desgast persistents, s’ha aconseguit un soterrani. S’ha posat setge a una dutxa. S’ha plantat bandera en un armari. S’ha demostrat una vegada més fins a quin punt la fixació per la neteja d’algunes mares en realitat és una pura pulsió territorial. S’han mogut fronteres que semblaven consolidades. Han caigut líders. Ja es pot parlar de presos polítics. S’han produït confiscacions de llits, expropiacions de butaques i preses de sofà a punta de pistola. S’han requisat escriptoris, s’han nacionalitzat ordinadors i s’han decomissat carregadors de mòbil. S’han requisat bosses de fritos insolidàries, maquiavèl·licament amagades, qui sap amb quines intencions perverses. Hi ha hagut deportacions. S’han produït batalles a mort i a hores d’ara corresponsals informen des d’altres domicilis de l’existència de terres de ningú localitzades en passadissos i racons on no se sap exactament qui controla a hores d’ara el territori. Hi ha moltes baixes als garatges. La primera víctima d’una guerra és la veritat i arriben sense parar notícies de cops d’estat i de règims que trontollen. Ceptres del comandament a distància canvien de dinastia. Hi ha tocs de queda arreu. No es pot donar res per segur. Algunes famílies veuen esquerdar-se les jerarquies. A l’hora de sopar comencen moltes revolucions. S’enderroquen monuments als rebedors, hi ha incendis de museus i una pèrdua incalculable de patrimoni de la humanitat que es conservava en vitrines. Passada mitjanit, al quarter general del dormitori dels pares, l’estat major de la superpotència dissenya una estratègia urgent per les pròximes hores, amb els plànols de casa desplegats a sobre el llit. No es pot perdre ni un segon. Després de moltes discussions, s’acorda una operació per fer-se de matinada amb el control del router, tallar les comunicacions i efectuar un atac sorpresa durant l’esmorzar, amb capitulació de l’enemic, presa de presoners, consells de guerra i camps de treballs forçats. S’ha d’evitar com sigui una guerra de trinxeres que tindria un resultat incert. Guanyi qui guanyi, només se sap del cert que no hi haurà clemència amb l’enemic. No es descarta en absolut una política de terra cremada. Les últimes hores s’ha descartat una guerra de tancs així com la utilització d’arsenal atòmic, però la guerra química a la cuina i el bany, per bé que no declarada, cada hora que passa és més evident. S’haurà de superar el búnquer del passadís. Hi ha drons per tota la casa i submarins a sota els llits. Es tem l’aparició de guerrilles en les pròximes hores. Ara mateix el menjador i la sala d’estar són camps de mines. La superioritat tecnològica de l’enemic és evident, a més de la resistència física pròpia de l’edat. Té la moral molt alta, però cal comptar també amb la seva inexperiència en el combat cos a cos. Es preveu una guerra de propaganda persistent que es produirà sigui quin sigui el resultat de la batalla, amb pluja de fullets des d’helicòpters i avions, megafonia i tecnologia 5G que els pares hauran de suportar havent dinat i bona part de la tarda, i també durant la nit, en el pitjor dels escenaris. Tampoc s’han de descartar notícies doloroses de traïcions inesperades que en cas de victòria l’estat major rebrà per telèfon durant tot el dia. El pes de les potències estrangeres pot ser determinant. Un boicot econòmic en aquestes circumstàncies tindria efectes devastadors.

L’emergència (14)

Dijous 2 d’abril

Em desperto a tres quarts de vuit i miro el mòbil. És desagradable començar el dia mirant el mòbil, no és un senyal de llibertat. M’aixeco i prenc cafè. Parlo una estona amb la família, em dutxo i vesteixo. Em vesteixo millor que no solc. Sense el confinament surto sovint a la muntanya i per anar-hi em va més bé roba vella. Que a casa siguem més gent també m’hi obliga. Encenc l’estufa de llenya i m’instal·lo al pou, on feia dies que no anava. El confinament m’ha tornat més familiar i la calefacció no arriba al pou – en dic el pou perquè realment hi ha un pou, és on abans devia haver-hi el safareig i la comuna de la casa. Faig unes gestions universitàries molt pesades. Reviso l’apunt d’ahir i el penjo. Veig que m’arribaven felicitacions pel Facebook, algunes de gent que no conec, i també ho trobo desagradable: per què em feliciten, jo que mai felicito per Facebook? Però els bons auguris, com no han d’agradar-me? Els contesto un per un. Obro l’últim llibre que em vaig comprar, abans del confinament: Auschwitz, ¿comienza el siglo XXI? El sol surt una estona al migdia. Ja no plou. Videoconferència amb un bibliotecari per preparar la sessió de demà. Instruccions per telèfon a una amiga sobre el funcionament del programa Zoom. Sorpresa per dinar: sèpia amb pèsols de part de la meva dona i un tiramisú de part de la meva filla i la seva parella. Una ampolleta d’un terç de litre de Bordeus i una altra ampolleta mini de xampany francès per tots, comprades a l’Auchan de Perpinyà ara fa un mes exacte. Vaig anar-hi a fer una crònica per l’Ara dels polítics exiliats. La posada en escena de l’acte va fer-me vergonya aliena. Ara que tot i el virus, o millor dit, gràcies al virus, Espanya manté els presos tancats, algun d’ells deurà entendre encara millor que tot era molt més seriós, i que l’infantilisme sempre és renúncia i rendició. De la sèpia, penso que és com un miracle que aquesta tradició hagi arribat fins a la meva taula, i que per això mateix s’ha de conservar. Un menjar del gust de la meva edat. Un regal perfecte. Sèpia amb pèsols, encara que congelats. Tiramisú casolà amb un u i un cinc vermells clavats, cinquanta-un any, el ritual de bufar i la fotografia. “Perquè estiguem tots sans”, dic, dintre meu. Broma de la meva filla: “ara has passat a un sector estadístic de més risc.” Més felicitacions al mòbil. Gent de qui no tenia notícies fa dies, i les notícies són bones. Trucada de la meva germana. Escolto una mica la ràdio i és desagradable tornar a constatar el desig de desreponsabilització general, com ha avançat el ramat i quina oportunitat d’or l’epidèmia perquè algú ens faci de pare. Quanta gent al món buscant pare. No m’estranya que el president de Filipines hagi ordenat a militars i policia disparar a matar qui es salti la quarantena. Quants d’aquí no ho acceptaríem encantats? Parets del Vallès, Sabadell o Lloret de Mar ja fan servir drons per vigilar els carrers, no fos cas que un pobre desgraciat s’escapés del control. Ja el pagarem, aquest gust pel control. Sense tant de control, menys burocràcia i menys corrupció. Sense tant de control, hauríem sabut què passava a la Xina. Sense tant de control, hauríem tingut uns governs més responsables. Sense tant de control, hauríem rebut una millor educació i, doncs, ara tindríem una sanitat millor. Sense tant de control, no haurien recentralitzat i hauríem pogut confinar abans. Sense tant de control, la crisi que ve seria menor. Sense tant de control hi hauria menys descontrol. Però volíem control, volíem militars, i aquí els tenim. Aplaudiu, aplaudiu. Somrieu, feu sortir la Lloll Beltran a l’escenari amb un barret de bombí. Missatge de veu de l’editora, hi ha hagut una reunió moguda d’editors sobre què el Sant Jordi. Vull parlar amb ella, diuen que tanca l’editorial que havia de traduir-me al castellà Persecució? Escric a l’Ara, m’havien encarregat un conte sobre els deu anys del diari pel suplement de Sant Jordi, era per avui, encara el volen? Em contesten que mantindran el suplement però que “ni nosaltres ni ningú no està per celebracions” i per tant proposen “el coronavirus amb contes.” Em sembla bé. Ja ho veurem. Trucada per preparar el grup de lectura de dilluns. La bibliotecària em diu que té instruccions, si una sola persona del grup no pot participar-hi, d’anul·lar la sessió per no discriminar aquesta persona. Igualar a la baixa, per variar. Hi ha gent gran, i no tan gran que, molt respectablement, admirablement i tot, és reticent a la tecnologia. Però a les trobades virtuals això queda sempre compensat per l’aparició d’altres persones que precisament ara poden participar-hi pel confinament. Igualar a la baixa, la fórmula infantil, és la primera idea de tota dictadura. Trucada de la veïna de dalt, amb el marit a l’hospital per una recaiguda de la malaltia. M’explica que el seu fill, que fa el confinament aquí però que treballa a Nova York, rep notícies molt angoixades d’Amèrica. El marit no li ha agafat el virus, gràcies a Déu. Més missatges d’amics i familiars. Miro un vídeo de fa dies, una entrevista a Oriol Mitjà. Lliçó d’humanisme. Ajudo la meva filla mitja hora traduint-li com puc en veu alta un llibre en anglès pel seu treball de final de carrera. El meu anglès és molt pobre. Conversa familiar sobre sorolls i adopcions de gossos. Fa dies uns jutges van avisar que perseguirien qui adoptés gossos amb la finalitat de tenir una excusa per sortir de casa. Pobres gossos de gossera, ni aquesta oportunitat se’ls dona. Firmo una petició perquè deixin anar la gent als seus horts, activitat menys perillosa que anar al supermercat a comprar la verdura. Trucada de la bibliotecària. El grup finalment es fa, tothom ha dit que sí. He tingut sort. Sèpia amb pèsols per sopar i el cul d’ampolla que quedava. Les hores de repòs a la nevera han millorat la sèpia. He tingut un bon aniversari.

L’emergència (13)

Dimecres 1 d’abril

Bona part del matí, al meu carrer, un gos borda, qui sap on, no se’l veu, segurament un balcó. No gemega però borda sense parar. Potser s’han endut l’amo. S’ha passat el matí bordant. Després ha callat. Potser ha tornat l’amo o potser s’han endut el gos.

“Gràcies, C. Una mica millor. El més dur: estar de bocaterrosa dia i nit. Pocs moments com ara. En Proust cansat d’esperar a la tauleta.” Missatge que em reenvia un amic del malalt entubat a la UCI. S’està recuperant. Té la dona sola a casa, amb el virus i febre. Una amiga tus amb tos seca i cansament, però sense febre. Cap notícia del veí de dalt, ni del pare del meu amic, ni del sogre de la meva amiga. La meva àvia està bé. Quin repàs indesitjable. És bo fer-lo? No fer-lo?

Vivim en una mena de tombes faraòniques, a fora hi ha el virus, l’exèrcit, la policia i els delators. La por a fora casa es correspon amb la de dintre nostre. Et poses la forquilla a la boca, hi falta sal o és el virus, que treu el gust? Sense febre? Encara no? La pluja d’aquests dies és com abaixar les persianes. El temps s’ha tornat una cinta transportadora impassible, sense altibaixos ni sorpreses, un temps comfortable i monòton, fatalista.

Conec uns quants professors. Fa un mes, van haver de vacunar els alumnes de tos ferina, no paraven de tossir, era còmic. Ja era el virus? Fa dos mesos va arribar en un altre institut una alumna que havia estat fins llavors a la Xina. Quinze dies després, va deixar les classes, per vacances i quatre o cinc alumnes de la seva classe van faltar una setmana, per una grip forta.

Tots volem pensar que som asimptomàtics i que ja l’hem passada. És instint de supervivència, la vida s’arrela en la mort subterrània, per això una epidèmia no es podrà mai veure a venir, la grip espanyola va ser igual de negada que aquesta, i a Itàlia es va negar igual que a Espanya, i a Europa la neguen igual que aquí.

Per bé que a Catalunya tinguem la nostra pròpia tristesa, i que les morts evitables hagin de pesar sobre la nostra consciència. Avui hem passat els dos mil morts, i aquesta només és la xifra oficial. Segurament falta comptar bé els geriàtrics, on el virus subratlla el que amagàvem, el tracte que donem als vells, com els arraconem i deshumanitzem quan ja no són útils. Els vells i els malalts, la sanitat, l’educació… Ara serà també l’Àfrica… Ha hagut de venir un virus a assenyalar-nos. Sempre deu haver sigut així. El metge Jaume Pedrós parla en una entrevista de la burocràcia que ha comportat la centralització. El virus també subratlla el fanatisme espanyol, tan previsible. Els tests, la seva falta, s’han convertit en el marcador del desastre. L’humanisme de la sanitat, dels metges i les infermeres es concentra en aquestes paraules commovedores del metge: “hi ha molta gent que hauria pogut morir a casa o en un centre residencial i no en un box d’urgència.”

Vivim en l’esperança de tornar a sortir, de la llibertat de poder anar amb el cotxe o el tren fins a Barcelona i passar-hi la tarda perquè tinc un acte a les set, però he quedat amb l’editora a les dues per dinar i fer sobretaula, entremig em perdo pels carrers fixant-me com la gent camina, com es parla, com va vestida, tal com faig al bosc amb els arbres i ocells.

foto de Guanyem Guíxols des del Carrer.
Imatge

L’emergència (12)

Dimarts 31 de març

Substituir Prudenci Bertrana pels premis Bertrana. Però tinc més exemples de depredació. Vull explicar una història que va passar a la meva ciutat fa uns mesos i que em va impressionar molt. Sant Feliu de Guíxols havia tingut una florida cultural tan impressionant que va donar personatges com Garreta, Patxot o Gaziel. Va atraure i acollir forasters de tanta categoria com Langdon-Davies o Kitaj i encara avui manté una colònia d’artistes de tant nivell com l’escultor Udaeta, el compositor Subirachs o el poeta Comadira. Naturalment me’n deixo molts, però aquest no és el tema. La qüestió és que, fruit d’aquest ambient, la ciutat va tenir durant bona part del vint un urbanista, Joan Bordàs, que va donar-li el caràcter peculiar, que en part conserva. Fa un parell d’anys, l’ajuntament va emprendre unes obres que van derruir una part dels elements emblemàtics i distintius de la ciutat, a banda d’arbres, etcètera. Va ser com si a Sant Sebastià decidissin carregar-se una part de la barana blanca de la platja de La Concha o a Nova York els bancs de Central Park. S’havia de cobrir el desguàs de la riera, i es va tirar pel dret a base de formigó.

A tocar d’aquesta obra tan desafortunada, hi havia una petita plaça amb una escultura de Joan Rebull, La Costa Brava. L’escultura estava posada en un estany amb nenúfars i peixos, a la manera del Desconsol de davant del Parlament de Catalunya. Una imatge molt catalana. Hi havia un desmai i era la plaça més bonica de Sant Feliu, just a davant de mar, discreta i noucentista, fruit d’aquest gust cultural que abans deia. Josep Amat, un altre dels artistes adoptius de la ciutat, havia aconseguit que Clarà fes per cap preu l’escultura per l’estany, que era tota la gràcia d’una plaça que concentrava en si mateixa el pòsit d’una tradició i un bon gust impossibles d’improvisar.

Quan em van dir que l’Ajuntament volia enderrocar l’estany i deixar neta la plaça, no m’ho vaig creure. Però vaig mirar el projecte i, efectivament, als plànols l’estany ja no hi era. Així. Perquè sí. L’única explicació possible era la privatització d’espai públic, i que el restaurant que hi ha a la plaça pogués ampliar la terrassa. Avui sospito que el motiu no era ni això.

Les persones més implicades en la vida cultural de la ciutat vam anar a veure l’alcalde. No hi va haver manera. Vam mirar de fer-li entendre de totes les maneres possibles el valor de l’escultura, el sentit que la plaça tenia per Sant Feliu, un valor turístic, també, emblemàtic de la capitalitat de la Costa Brava que tenia el monument. Vam insistir, vam raonar-li. L’home es va encastellar en el no, va ser incapaç de donar-nos ni un sol argument, suposo que el motiu era inconfessable: no haver de modificar les obres projectades, que volia tenir abans de les eleccions. No li demanàvem cap sobrecost, al contrari, simplement, que no destruís un patrimoni important de la ciutat. Encara me’n faig creus de la tossuderia i de la seva falta d’arguments. Vam aconseguir que deixés l’estàtua a la vora d’on era, però va quedar arraconada i sense estany, en una mena de jacuzi, amb uns nenúfars grotescos fets de metall i uns sortidors. La degradació porta degradació i no va trigar gaire que l’estàtua aparegués amb pintades d’esprai negre als ulls i als mugrons.

Allò que semblava impossible, havia passat. D’un dia per altre, Sant Feliu havia perdut la seva plaça més bonica, simplement perquè l’alcalde i el seu equip no van ser capaços de valorar-la, de veure-la, per més que vam intentar de fer-li entendre. Quan parlo d’autodestrucció, tinc exemples. Van arribar les eleccions i el partit de l’alcalde, un partit independent, va ampliar la seva majoria.

Jo crec que les persones que vam intentar salvar la plaça encara vam ajudar a la popularitat del partit de l’alcalde. Per molt que costi de creure, l’instint autodestructiu existeix i s’expressa amb orgull. Quan parlaves amb la gent i criticaves les obres, la resposta més freqüent era: “doncs a mi, m’agrada.” Com un nen que s’ho passa bé destruint, sense consciència del valor del que trenca.

No és estrany, doncs, que ara la meva ciutat hagi corregut a limitar les sortides fins i tot dels que poden sortir a passejar gossos, i hagi prohibit que vagin més lluny de dos-cents metres del seu domicili. Com no és estrany que s’hagi posat en circulació un cotxe que va pels carrers tot el dia advertint per megafonia a la gent que no surti de casa.

Quan sento aquest “Atenció! Atenció! Degut a l’estat d’alerta…”, com si no ho tinguéssim tots més que clar; quan penso en la prohibició de sortir amb els fills o sols mantenint les distàncies; quan sento els aplaudiments de les vuit del vespre, m’adono del poder de la infantilització que s’ha anat escampant l’última dècada. No sou capaços d’entendre les coses, se us ha de repetir tot vint vegades, crida la megafonia del cotxe. No sou capaços de sortir mantenint les distàncies, necessiteu que us prohibim sortir, perquè si no us ajuntaríeu tots i deixaríeu que les criatures juguessin juntes, ens diu la prohibició de sortir. Hem abandonat el sistema sanitari i no hem sabut ni sabrem valorar els nostres metges i infermeres, ens diem amb els aplaudiments de les vuit. El protagonisme dels militars també va per aquí: ajudar a desresponsabilitzar-nos.

El més terrible de la infantilització és la felicitat amb què la gent s’hi apunta, amb quin agraïment. Què serà, tot plegat, sinó una gran renúncia? Per què? Per poder tornar a la irresponsabilitat dels nens, al seu paradís moral? Estem disposats a enganyar-nos, a fer veure que ens creiem que és possible enganyar-se, i així anem perdent el que ens fa adults i humans realitzats.

L’emergència (11)

Dilluns 30 de març

És normal que en un confinament, a pressió, els caràcters s’extremin i que una petita tara es converteixi en un assumpte molt més greu. En situacions de crisi, el verí de la frivolitat és més nociu. La desgràcia expandeix el ressentiment, la misèria destapa els vicis. Ja cal que la crisi no duri gaire, o ens trobarem amb un creixement exponencial de pèrdua de llibertat – i, recordo, llibertat igual a moral -, que es retroalimentarà: et controlen, et desesperes, et controlen més, et desesperes més.

Haurem de recordar cada minut que no hem arribat aquí per fatalisme, sinó per com s’ha fet de malament. Hi havia hagut virus perillosos anys enrere. Se sabia què passava a la Xina. Se sabia què passava a Itàlia. Qui no posa la vida humana a davant, no la defensa. Si no la defensa, la destrueix. El capgirament del sentit comú de l’última dècada ens ha dirigit cap aquí. Veurem a quina profunditat arriba. Tenim uns polítics brillants, consentits i votats per nosaltres. Som nosaltres, que ens hem deixat dur per la facilitat, la depredació del que s’havia aconseguit amb esforç. Sanitat i cultura.

Per qüestions de feina, freqüento el catàleg de les biblioteques públiques. Fa anys que demano un criteri d’adquisició de llibres, com pot ser que sigui més difícil de trobar llibres clàssics que no les pollinades comercials? Amb el confinament, he hagut de donar un cop d’ull a la biblioteca electrònica, ebiblio.

Ebiblio – sense accent – té els inconvenients d’una biblioteca presencial. Busques un llibre i no hi és, o en tenen pocs exemplars i estan deixats. Deu ser per protegir les editorials. Si els exemplars d’un llibre d’èxit no estiguessin limitats, suposo que les editorials perdrien moltes vendes. Puc arribar-ho a entendre, i en canvi no puc entendre per què la biblioteca no té un bon catàleg d’obres clàssiques ja amb els drets prescrits, senzillament escanejades.

Però anem a la depredació. Avui buscava a ebiblio algun llibre de Prudenci Bertrana. Prudenci Bertrana o Aurora Bertrana, autors que van ser celebrats tot just fa tres anys, amb actes institucionals, etcètera. Jo mateix vaig participar en alguna taula sobre Prudenci Bertrana, un dels millors escriptors catalans del XX, Josafat, Els herois, Proses bàrbares i, sobretot, L’hereu i Els núvols. Poso el nom al buscador de l’ebíblio. Prudenci Bertrana. Resultat: m’apareixen tot de llibres que no són de Bertrana. Buscant entre la norantena de resultats, hi acabo trobant Josafat, Violeta i L’illa perduda (aquesta escrita a quatre mans per Bertrana amb la seva filla). Ni rastre de Els herois, les Proses Bàrbares o de la seva autobiografia inoblidable. Però els disgustos no s’acaben aquí. Quan m’hi fixo bé, veig que cap dels tres llibres de Bertrana és en text. Són audiollibres. Si vull llegir el poc Bertrana que hi ha, he d’escoltar-lo. Qui és el responsable d’aquesta deixadesa? N’hi ha algun? Ara que necessitem l’ebiblio, ens trobem que no serveix per finalitats serioses.

I la resta de llibres que m’han aparegut fent la búsqueda? He posat Prudenci Bertrana i m’han sortit, en aquest ordre: Petons de diumenge, El far, Joana E, els dos bertranes i mig citats, i després Melisa & Nicole, La bíblia andorrana, L’hotel blanc de la platja, La memòria de l’aigua, I ens vam menjar el món… Que amb el títol ja paguen. Què són tots aquestes edicions comercials, aquests sí, en format escrit?

Doncs són Premis Prudenci Bertrana. Quin exemple més clar de depredació. Tenim un escriptor de primera línia que es diu Prudenci Bertrana, un home que hi va deixar literalment la pell per la literatura catalana. Que va ser enterrat just passada la guerra, i el seu nínxol oblidat i perdut fins fa dos dies. Un escriptor que va ser recuperat a la transició, a partir de la reivindicació que els intel·lectuals d’esquerres van fer del modernisme. Va tornar a caure en l’oblit, a excepció de Josafat, perquè és curt i va bé per fer-lo llegir als instituts. Fins que, fa tres anys, va commemorar-se’n el centenari. Va servir per taules i fastos.

Estem en quarantena i ja veurem quant durarà. Qui no tingui Bertrana a casa, si depèn del sistema públic de biblioteques catalanes, no pot ni llegir Bertrana, que l’ha d’escoltar. Hi ha, mentre escric això, literalment quatre exemplars de Josafat disponibles en mp3. No tinc cap dubte que passa igual amb molts dels millors escriptors catalans.

Què se li ofereix, en canvi, al lector? Dotzenes de llibres pseudoliteraris, enganyifa comercial premiada amb un premi que porta el nom de l’autor que ha depredat. Hem substituït Prudenci Bertrana pels aspirants, il·lusos, cofois aspirants a Prudenci Bertrana. Hem obligat als lectors de Bertrana a llegir morralla.

Això és la cultura, la mateixa essència catalana: autofagocitació promocionada per les nostres pròpies institucions.

Fins que no quedi res.

L’emergència (10)

Diumenge, 29 de març

Com cada any, canvi horari. Una bona oportunitat perduda per treure’ns de sobre la nosa absurda del canvi horari. Ni per això servirà aquest virus.

Ahir, traient les escombraries, la meva dona es va trobar el fill del veí de dalt. Sembla que el pare se’n surt. És una alegria, però en tot avui no he tingut cap notícia dels meus amics amb familiars ingressats pel virus, i això no és cap bona notícia.

Quin consol poder viure el confinament amb la meva família. Tenir la filla a casa, la parella, la gossa. Tothom pensa ara mateix en els amics i els familiars en risc. Alguns, ja, en els perduts i en el dol. Qui no pateix ara preguntant-se si tornarà mai a veure un o altre? Qui no s’imagina alguna persona estimada en situació d’ofec, sola, a l’hospital? Com estan els familiars dels meus amics? Per què no diuen res?

Tot ahir vaig tenir una migranya forta i malhumorada. Res de preocupant, ja em conec, segurament massa hores de pantalla sense poder relaxar la vista al bosc. Que poc conscients som del dolor mentre el tenim, és després que ens adonem de la seva excepcionalitat i de la seva brutícia. Només quan s’acabi la quarantena sabrem més o menys com va ser de dolorosa. La imaginació comença a recrear-se en visions de persones enyorades, de viatges fets, com qui treu l’àlbum de fotografies.

Els primers dies de confinament van sortir tot d’articles de diari sobre la literatura escrita durant moments d’epidèmia. Però no cal la quarantena per escriure, més aviat al contrari, sinó ser sensible a la mort, perquè la mort és l’únic terreny literari i perquè qualsevol creació parteix de l’erm. Tota n’és part. Com si de la vida només pogués parlar-se’n en negatiu, a través de les fronteres que la mort li dibuixa. No veus l’altra banda, però el guardià amb el fusell apuntant-te és allà. Els grans llibres s’han escrit a tomba oberta. Shakespeare tenia les plagues londinenques. Va ser un precís descriptor de la mort. Goethe escrivia el Werther amb un punyal a la vora, se l’acostava al pit. Em venen al cap quatre noms a l’atzar, Chateaubriand, Nietzsche, Proust, Kafka, Levi, Bolaño, seria molt difícil trobar-ne de grans que no haguessin conviscut intensament amb la mort. Per això Mozart, per això Schubert. Per això el quadern de formació a l’escriptura de Pla comença parlant de la grip del 1918. Confinat a Palafrugell, enceta el quadern el dia del seu aniversari per remarcar que el comptador de la vida va corrent. S’entén el pes que l’epidèmia va tenir en la decisió d’enfrontar-se al món a través de la petita transcendència escrita. El virus d’ara, amb tota l’amplificació mediàtica, també està formant els escriptors de vint-i-un anys.

La transcendència qualitativa que l’altre dia apuntava, no sent quantitativa, la quantitat li va en contra. Per això ha de ser la mínima expressió, només deixar-se veure, emergir el pont. Estar-se a la ratlla del silenci, a la ratlla de la mort. Ho diré més planament: la lectura, l’escriptura – essencialment és el mateix, en diem literatura –, qualsevol art, és pura vida humana i té una funció decisiva per la nostra espècie, que és la defensa del sentit comú. Segurament aquests dies ajudaran algunes persones a veure-ho.

L’emergència (9)

Dissabte, 28 de març

Els senglars ja es passegen de nit entorn de l’arc de Sant Benet del monestir de Sant Feliu i pel carrer major. Les meves ties, encarregades de la meva àvia, surten a donar menjar als coloms de davant de casa.

– Pobres coloms, no ho veieu que passen gana? – les instiga la meva àvia.

Podrien multar-les. Avui han aturat un amic meu per sortir a caminar sol i li han pres les dades per posar-li una multa. Aquest amic és una mica hipocondríac. En les dues setmanes de confinament només havia sortit dos cops de casa i tots dos cops estrictament per anar a comprar. Com que no sortia, avui ha necessitat sortir. Es trobava malament, havia passat molt mala nit i estava angoixat. Ben d’hora al matí ha sortit a estirar les cames al bosc sense pensar que era cap de setmana i amb la mala idea de fer un tros de carretera asfaltada, per on poden passar els cotxes de policia. L’agent l’hi ha dit secament que era un insolidari i que passarien per casa seva a dur-li la multa, que pot anar dels sis-cents a trenta mil euros. No està malament, la quantitat, amb la crisi econòmica que es preveu.

Traient el gos, veig jubilats que treballen als horts dels afores com sempre, tot i que ho tenen prohibit. Llegeixo que en dotze dies a Espanya ja s’han posat cent cinquanta mil sancions, el triple que a Itàlia en un mes. També llegeixo que el govern aprova la geolocalització. Acabarem tornant a fer regals a la guàrdia civil i als mossos perquè ens deixin tranquils.

Però és la nostra cultura, igualar per baix sempre que hi ha l’oportunitat. D’aquí ve l’èxit de la infantilització, la forma més potent d’hipocresia. Dretes i esquerres col·laboren per reforçar la jerarquia extremant-la. L’intercanvi de papers és tan corrent que tenim l’expressió de “fer la puta i la Ramoneta”. Que la dreta es disfressi d’esquerra s’entén. Que l’esquerra faci la feina bruta de la dreta i ofereixi la seva gent com a carn de canó, és marca de la nostra fallida. Fa tan bé els seus crims, ho té tan interioritzat que ni se n’adona. Parla amb un convenciment, creu en ella mateixa, és altiva, és a dir, vanitosa. Recordem, vanitat és igual a mentida. Pren la seva autoritat per autoritat moral, i és autoritat militar.

Però la situació fa emergir la realitat. Durant els anys del procés, els catalans ens hem pogut veure millor els uns als altres. El cas Pujol va ser un curset preliminar pel desencís de després de l’u d’octubre. Allà hi era tot. Entre un disgust i l’altre, vam perdre alguns quilos de ronya hipòcrita. No vull pensar com deuen estar-ho passant fora de Catalunya, sense tanta preparació, ni el que els espera. Nosaltres ja hi estàvem avesats, i així i tot encara ens quedava molt de cinisme per veure.

Es pot seguir a les xarxes. Polítics locals que durant el procés s’han dedicat a escampar consignes d’odi, polítics d’esquerra que cada dia penjaven fotografies dels seus menjars de gurmet, dels seu esports, dels seus viatges, les seves lectures i les seves sèries, de la seva vida exquisida, sense adonar-se de la vanitat – la mentida – amb què obliguen als altres a combregar, ara quan repeteixen les consignes del partit – repetir és imposar -, reben als comentaris respostes concises i sense explicacions inútils: “eres un mierda”, “rata”, etc.

Sánchez surt al vespre i anuncia el confinament total que els experts li demanaven de fa dies. Sembla una decisió d’última hora, corre per les xarxes que té la família infectada, potser això hi ha ajudat, o la llegendària trucada d’Europa. Cada minut perdut té una traducció en persones sacrificades al Déu de la irracionalitat. Penseu en els vostres avis o els vostres pares, penseu en vosaltres mateixos amb setanta o vuitanta anys, atrapats en una residència.

S'actualitza de tant en tant