L’emergència (46)

Dimarts, 19 de maig

Quan vaig començar a escriure aquests apunts, la por s’havia estès tant que la majoria vam pensar que podia ser que agaféssim el virus i que ens moríssim, si no nosaltres, algun familiar o algun amic. Jo vaig pensar que seria una experiència literària, si emmalaltia, perquè l’escriptura és una qüestió física, és la manera que el cos humà s’enfronta amb la transcendència, o sigui amb la mort.

“La grip fa terribles estralls. La família ens hem hagut de partir, per anar als enterraments. A la Bisbal, hi ha hagut el de Marià de Linares. A Palafrugell, el d’una filla de divuit anys (una flor de criatura) de la família S. He anat a la Bisbal,” escriu Pla el 18 d’octubre de 1919. Explica llavors l’enterrament i fa una al·lusió amagada al monòleg de Hamlet. Al vespre, torna amb el tren que llavors hi havia cap a casa, amb el vagó ple de gent que torna com ell de l’enterro. “El drama és que hi hagi tantes coses davant de les quals no es pugui pensar res – tantes coses davant de les quals el mecanisme mental és estèril.”

Del que no es pot parlar, millor callar, però, abans d’acabar aquests apunts, un dia voldré reflexionar un mica més sobre la mort, sobre la por a la mort, la doble mort que per mi explica què hem viscut aquests dos últims mesos que tot fa preveure que acabarem oblidant, com sempre ha passat amb les epidèmies, en un triomf doble, doncs, de la mort, quan l’epidèmia sigui morta i enterrada: els mort ja callen i els vius ens guardarem prou de treure conclusions de la conducta vergonyosa que hem tingut, i encara ens en felicitarem.

Aquí a Girona vam passar ahir a l’anomenada fase 1. En aquesta fase ens permetem els desplaçaments per veure familiars i a les botigues ja no cal cita prèvia. La cessió que hem fet dels nostres cossos – no ja de les nostres vides: de la nostra humanitat – queda encara més en evidència en aquesta fase, pels absurds nous que comporta. Pot semblar menor que jo pugui anar a les sis de la tarda a emborratxar-me legalment amb mitja dotzena d’amics sense mascareta al bar però que no pugui fer exercici sol pels afores de la ciutat; o que pugui anar-me’n a assassinar ocells al bosc legalment i en canvi no pugui passejar-m’hi pensant sobre què escriure. Que pugui anar a la perruqueria però no a la biblioteca. Es pot prendre com anecdòtic, però és sobre aquesta base que s’aguanta el mal de què hem de morir. No es necessita una fuita escandalosa per provocar una gran explosió, al contrari. Qualsevol persona responsable ho sap. Aquestes pèrdues de sentit comú acceptades, aparentment innòcues i a la vista de tothom, delaten les que estan – només una mica més – amagades, i el nostre igual consentiment.

La violència mental d’acceptar l’incomprensible explica el furor amb què se l’ha de defensar, els aplaudiments a la policia, el desemparament amb què molts es troben ara, els precs per allargar una mica més, tant com sigui possible, el confinament. Per sort l’economia no ho permet. S’ha de treballar. També aquesta violència explica el mal humor que es detecta en algunes persones a l’altre extrem, el neguit per omplir terrasses, per abraçar-se i petonejar-se amb els amics, per ajuntar-se en festes, per tornar els nens a l’escola.

Ho he vist aquesta tarda. Havia passat el matí a les Tres Fonts, una fondalada ombriua al mit del bosc, com un maqui, unes fonts que no solen rajar però que avui tenien cadascuna el seu rajoliu. He baixat de la muntanya, he dinat, he feinejat i després, a les vuit en punt, he parat l’orella a veure si encara se sentien els aplaudiments entusiastes i nerviosos – no devien ser així els aplaudiments a Stalin? – dels meus veïns al personal sanitari. Picaven cassoles i tot, els últimes dies, i no pas per protestar. He esperat una parell de minuts, però no. Silenci. Ni un aplaudiment. S’han acabat. No tornaran a pensar-hi més, al contrari, procuraran ara oblidar-se dels hospitals, de les víctimes i el dolor i tot això de la mort. Votaran els partits que s’hi girin d’esquena. No hi haurà ni pujades de sou ni increments de plantilla, ni tan sols homenatges hipòcrites. Res. Tornarem a amagar les infermeres i els metges en la boira. Pensarem: tant de bon mai n’haguessin sortit!

He volgut anar a veure si era veritat el que havia sentit dir, que les terrasses estaven plenes. No sé si era la millor hora, vist que a les vuit la gent va a fer esport – s’entén també que és bo seguir uns horaris, i s’agraeix que et diguin que surtis de tal hora a tal altra i no haver de trencar-t’hi el cap. Jo baixava, doncs, cap a la Rambla, i tot de gent caminava cap als afores, a fer cua pels corriols de la riera, per passejar-se junts, els corredors, els ciclistes, les colles de passejants, ja amb molt menys entusiasme que els primers dies de poder-ho fer.

I així i tot, ja abans d’arribar-hi, com que a aquella hora no circulen cotxes, ja se sentien les veus de les terrasses, i m’he trobat un familar que m’ha explicat que ho havia d’haver vist ahir, i és veritat que feia goig: semblava ben bé que havia començat la temporada, un dimarts de maig que semblava un dimarts d’agost, les terrasses mig plenes, la gent parlant i rient, alguns amb màscara, altres sense, molts adolescents i moltes rialles, molta descompressió després de tant tancament insalubre.

En aquestes taules es comentava l’incident d’ahir. Un nedador professional, a la platja de Sant Pol, va topar amb dues tintoreres. L’home va sortir nedant de l’aigua com si anés en una motora. Un meu cosí va comentar:

– Aquest s’havia saltat el confinament.

Com volent dir que fins i tot les tintoreres participen de l’estat policial. I bé, qui ho sap. Bé que hi va haver ajuntaments, per aquí a la costa, que es van posar a vigilar les cales amb drons.

Fa poc més de dos mesos que dura aquest confinament modèlic i avui a Espanya s’ha arribat a la xifra rodona de dos milions de multes, cadascuna d’un mínim de sis-cents un euros. Qualsevol s’arrisca.

L’emergència (45)

Dilluns, 11 de maig

Un soroll estrany com ho és aquests dies el timbre ja m’ha posat en avís. He despenjat l’interfon.

– Hola. El chico pobre.

L’he conegut per la veu. Un romanès d’uns trenta anys que passa periòdicament a vendre’m mitjons, calçotets, calendaris, pitets, mocadors, samarretes, qualsevol cosa barata i dolenta a canvi de la voluntat. Fa uns anys, amb la il·lusió independentista, es va posar a vendre estelades. Un dia va entrar a vendre’n al bar equivocat i de poc que l’apallissen. Es va acabar vendre banderes. Quan m’ho va explicar, encara no ho havia entès. És arriscat posar-se en política a fora de casa. Deu ser un home valent, perquè ve de fora, per això passa poc, deu fer un circuït per la Vall d’Aro, potser ve de Palamós, suposo que en autobús, no vull ni pensar què passaria si el veiessin els municipals, però bé que ha de menjar. Portava la mascareta. Li he donat unes monedes.

Com que ja era migdia, he sortit a comprar el pa. Ahir va ploure i avui feia un matí lluminós i ventejat. Es nota que els vells poden sortir a unes determinades hores, perquè no hi havia aquell neguit de les primeres setmanes de vells amunt i avall amb una barra de pa a sota el braç per dissimular.

He passat per davant de la llibreria i he quedat parat que en Miquel tingués obert. En principi ha de ser amb cita prèvia, però ell ha posat una taula que tenia pel Sant Jordi entravessada a la porta, que li fa de taulell i barra el pas a la gent.

– Vaig tenir obert fins que va entrar una persona sense mascareta ni guants, i em va fer aprensió.

Serveix amb guants, sense mascareta però amb aquesta mena de màscara de soldador de plàstic transparent. Li demano un parell de llibres que, com passa sempre, no té. L’última vegada que vaig parlar amb ell, abans del confinament, ja es deia que potser no hi hauria Sant Jordi, i em va comentar que per ell millor si no es feia. Que entre el descompte de la diada i el reforç de personal que havia de pagar i tot el moviment de paquets de llibres, que per ell era un mal negoci.

He continuat cap a la fleca. La setmana passada, vaig detectar en alguns amics una baixada d’ànims, com si el confinament hagués arribat a un moment crític. No tinc cap dubte de les complicacions psiquiàtriques que haurà comportat el tancament salvatge que ens hem imposat. Aquest matí, però, tot semblava diferent, com si hagués començat el desglaç, i el sol hi ajudava.

I això que, al voltant de plaça, les botigues d’alimentació estaven tancades perquè era dilluns. Però, com la llibreria, la ferreteria també havia obert, i al portal d’un garatge mecànic els clients conversaven, i se sentia moviment a dintre un bar, com si estiguessin preparant el local, i per tot arreu les obres anaven a tot drap: a la casa cantonera que està restaurant l’arquitecte Urco per anar-se-n’hi a viure ja hi muntaven les portes i finestres d’alumini; hi havia obra en marxa al Passeig i a la Rambla, manobres amb armilla groga i el soroll de la radial travessant els carrers.

La Rambla estava plena de gent amunt i avall, amb criatures i gossos. Era l’equivalent de la gentada que s’acumula a la riera a l’hora de l’esport. La majoria portava morrió, però sempre hi ha algun rebel. M’he fixat que els estrangers solen anar sense. Ha passat una mare amb tres fills, tots rossos, i un parell d’adolescents, potser germans, d’un físic clarament foraster, sense mascareta.

La sorra de la badia, del tot deserta. El vent enfarinava l’aigua, tan despullada i neta sense barques com ho estava el cel sense avions. Ha passat una parella de municipals, cepats i altius. La perillositat del municipal és més alta que de la dels mossos. Un home prenia el sol en un banc, sense morrió. No l’han vist.

He caminat pel passeig. A pocs metres de l’ajuntament hi havia una desena d’operaris entorn d’una furgoneta. Fa uns dies van abocar formigó al passeig per fer la base d’una terrassa. Quants disbarats no es deuen haver fet, aprofitant el confinament. Per mi posar més formigó al Passeig és una violació, feta davant mateix de l’ajuntament, una altra violació del passeig més senyorial de Catalunya. No ve de nou, fa dècades que una part important del passeig fa d’aparcament – la part més noble de casa, amb vistes a mar, convertida en garatge.

No fa gaire ja van canviar també el sauló pel formigó a la plaça del mercat, quina vergonya. Hi he passat, estava buida, com acabada de desembalar, amb la meitat de les terrasses retirades. Alguns establiments no van entrar el mobiliari, i cadires i taules s’han passat aquests dos mesos buides, com gossos metàl·lics esperant els seus amos. Una pissarra negra amb lletra blanca manuscrita encara proposava als fantasmes Vermut de Pagès (negre) + Xips 2,5€.

Ja al carrer de casa, m’he trobat l’Esteve, un veí que no veia des d’abans del confinament. Deu anar pels setanta-pocs anys i ni la mascareta podia tapar-li el somriure satisfet, d’haver capejat la tempesta.

– Sembla que amaina, això, Toni. Espero que la gent n’hagi après..!

– Què vols que aprenguin?

– Home, que viatjar serà més car.

– Pots comptar.

– Ara els avions no podran anar plens, diu que deixaran la meitat de seients buits.

– Ho subvencionaran el doble.

– Has vist això del Pertús? Aquí no ens podem moure de casa i els francesos avui ja els hi han deixat arribar fins a cent quilòmetres de casa, i el Pertús estava ple de gavatxos que feien cua per comprar tabac. Cues llargues com un carrer, no ho has vist? Ara aquest estiu, amb una mica de sort, Barcelona tancada i aquí només gent de Girona, francesos, belgues i alemanys i cap fanga. Ja firmaria!

– Per mi no canviaria gaire. Si aixequen el confinament, tothom voldrà sortir. Llavors qui es confinarà seriosament a casa seré jo, com cada agost.

L’emergència (44)

Diumenge, 10 de maig

De lo que més feina tenim és que ara hi ha dos o tres cases de cites i que van a domicili. Jo no ho entenc, eh? Jo no ho entenc pel client. Perquè elles han de treballar i han de menjar, però jo no entenc el client, perquè fer que vinguin a casa teva i tenir un contacte molt directe, molt íntim, amb persones que van a molts llocs, que tenen aquest contacte directe íntim amb molta gent, jo no m’arriscaria. Als clients no els veiem, nosaltres anem a buscar les noies, són sudamericanes, ells no surten, prefereixen pagar el taxi a les noies, tarifa de nit, però a dintre Platja d’Aro els hi surt per onze o tretze euros depèn d’on sigui.

I amb aquest col·lectiu nosaltres tenim algunes mascaretes que són per clients que no en tinguin, però clar, si cada vegada que les agafem no tenen mascareta perquè se l’obliden, arribarà un moment que no les agafarem perquè jo no les penso portar sense mascareta. No sé si els hi ha quedat molt clar o no. Cada vegada que surt un client del taxi ho netejo, el seient, les manetes, estigues tranquil.

Som tres taxistes fent serveis mínims. Jo també ho entenc. Nosaltres tres som els únics que no tenim família vivint amb nosaltres. La resta té nens petits, i algun que no se sent amb seguretat i ganes de treballar. Jo com que, mira, sent de la CUP i tenint present que soc un servei públic, un servei essencial, ni Ubers ni Cabifys…

Alguna vegada he hagut de portar gent a l’hospital, quan hi va haver el pic, però tampoc et pensis que gaire. Mira, el primer mes vaig fer més calés que l’any anterior perquè, clar, hi havia molta gent que marxava. Vaig fer un càlcul aproximat i em va sortir que per cada viatge cobrava més del doble del que cobrava habitualment, perquè anava a l’aeroport de Barcelona, i una senyora que viu S’Agaró la vaig portar tres vegades a l’Institut de Microcirurgia Ocular, a Barcelona, perquè s’havia donat un cop a l’únic ull amb que veu… A part d’això, gent que s’ha repatriat a casa seva, però ja està. El mes passat va ser horrible, horrible. Amb un company fem els serveis socials de l’ajuntament, i és per portar les àvies quan són soles a casa seva i van al súper o jo què sé, a prendre un cafè, i anem fent això i ho paga l’ajuntament després, i aquestes senyores no han trucat, no han sortit de casa seva. Però jo segueixo pensant que soc un servei públic i haig d’estar. I estem fent serveis mínims amb el walkye des de casa.

Això està afectant a tothom. La gent que no té ni un duro per anar a comprar, que com segueixi això dos o tres mesos més veurem imatges d’aquestes de gent assaltant els supermercats, perquè les veurem, que siguem conscients d’això. Tant de bo no passi, però serà complicat.

Mira, jo et dic una cosa. Això és un virus i ha vingut per quedar-se. I ens estan fent entrar molta por, i ara amb el xip aquest que ens volen plantar per tenir-nos controlats pels mòbils i tot això, és una pèrdua de drets brutal i es tan tremendo, però tan gros, que realment començo a dubtar si és tan tan greu el virus, o si ens ho volen fer creure. Jo vaig veure un vídeo d’uns metges que deien que s’estan inflant molt les xifres perquè la gent tingui por i accepti aquesta pèrdua de drets, i ja no saps per on tirar, perquè dubtar dels metges… Sembla de pel·lícula!

Jo me’n recordo que hi havia pel·lícules del Schwarzenegger dels anys vuitanta noranta que era això, la gent estava controlada per xips, sabien què estava fent tothom en aquell moment, no podies protestar, la policia era corrupta… Portem un dejá vu ara mateix, que veus aquelles pel·lícules i dius: però si és això, el que està passant! I ens tenen enganyats i la gent està agraïda que li passi això! Com a les pel·lícules! Menys quatre gats que estaven a les clavegueres, lluitant contra això! Potser les pel·lícules d’aquells anys no estaven tan desencaminades.

I en aquest joc d’enganys, la mateixa policia està enganyada, que es pensen que fan bé la seva feina! Mira, jo, per ser de la CUP, penso que la culpa no és de la policia sinó dels polítics que fan anar la policia.

Jo l’u d’octubre jo estava a Barcelona i no va ser com al Ramon Llull, però ens anaven traient i ens anaven tirant a sobre d’un cotxe o d’un arbre, que hi havia un senyor que li van rebentar el cap i que deia “jo és que aquesta camisa no la rento, jo l’emmarco.” Això m’ho deia un senyor gran. Gent que estaven allà enganxats perquè no poguessin passar. Això donava gust. Aquell dia no l’oblidaré mai en la vida. És com si l’hagués viscut ahir. No se m’esborrarà mai en la vida. Els meus pares, que són andalusos, que a la meva mare li costa molt de caminar, que va amb respirador, i van anar a votar. Porto dos mesos sense veure’ls. Jo soc de Barcelona, el meus meus pares són de Còrdova, la meva mare treballava netejant cases i el meu pare era ebenista, feia tota la part de fusta dels metros antics de Barcelona, que abans els seients eren de fusta, a la Macosa, que és una fàbrica que hi havia al Poblenou…

I jo treballava al transport, amb camions, i tenia una parella a Sant Feliu… Però és que tothom vol llicències a Platja d’Aro, tots els taxistes de Palamós, de Calonge, de Sant Feliu, tots volen canviar per una llicència de Platja d’Aro i és molt difícil de trobar-la, és que valen el doble, jo la de Sant Feliu me la venien per cinquanta mil euros i la de Platja d’Aro em va costar noranta mil. A Sant Feliu treballen tot l’any, a l’estiu evidentment més, però és que Platja d’Aro viu exclusivament de la gent que ve de fora, de segones residències, tant que les critiquen, com no vinguin ens fotrem de gana.

L’emergència (43)

Dissabte, 9 de maig

L’altre dia vaig sortir amb la gossa a fer un volt per Mascanada passades les nou del vespre, quan la gent ja retira. A mesura que va fent-se fosc, els esportistes i els passejants desapareixen. Volia arribar a una bassa que hi ha al mig del bosc. Tenia ganes de sentir els gripaus i mirar de veure’n algun.

Puntualment com cada vespre, a la vall de les Comes va començar el concert de carraques. Jo anava seguint la riera, sorollosa com una aixeta oberta. Feia un vespre pràcticament estival. Anava pel camí de sobre, que no acostumo a agafar, i vaig passar pel Mas Baguer, i per davant del Rat Penat, una casa amb flors de ciment, un dia d’aquests m’agradaria parlar-ne. Els ratpenats sobrevolaven el camí en cercles. Vaig passar el Mas Tranquil, i Can Bou i Can Cotorra. Els saücs florits de la riera paraven les mans pàl·lides a la llum de la lluna. Feia una lluna plena com les flors dels saücs, treia el nas entre els núvols igual que les flors dels saücs sortien entre les fulles. Alzines i roures allargaven les branques a sobre el camí per abraçar-me.

Vaig travessar la riera per sota els plàtans alts i vaig agafar el caminoi que puja cap a la font del Pastor. La bassa no era gaire lluny. Les arrels treien l’esquena negra pel mig del camí com serps d’aigua. S’havien anat entaulant col·loquis de gripaus aquí i allà, un escàndol, cada bassa tenia la seva reunió d’amics a la terrassa del bar. Igual que els ocells, els gripaus tenen el seu idioma i raüquen ara l’un, ara l’altre. Al cel brillaven les estrelles invisibles sobre els núvols, i a terra, a sota les plantes, mig enterrats, els gripaus cantaven i marcaven amb fites sonores les basses i els colzes i els estancs petits de la riera.

La bassa no era lluny, ja sentia els gripaus propietaris, i la veritat és que em va decebre una mica que només cantessin dos, perquè n’esperava més en una bassa natural gran com una piscina entre els pins, amb branques d’arbres que en sortien, i joncs i plantes a l’aigua de color de fang. Els dos gripaus tenien un diàleg educat, eren molt respectuosos amb el torn de paraula, un raüc després de l’altre, clarament comunicatius. S’hi passarien tota la nit. Què devien estar-se dient? Ric. Rac. Silenci breu. Pocs matisos, almenys que jo captés. Ric. Rac. Silenci breu. Ric. Rac. Dues caixetes de fusta amb la carraca a dintre. Només dos en tota la bassa, però infatigables. Al fons, un núvol de raücs d’altres basses o sínies, puntejats pels ocells nocturns i el xut persistent del mussol. La selva sonora de la nit, l’idioma orgànic de la natura, com si els arbres cantessin. Vaig deixar el camí i em vaig posar entre els arbustos i els arbres molt poc a poc, vigilant de no patinar i caure a l’aigua, fent servir els troncs per aturar-me en la baixada. Vaig arribar a un pam de la bassa marron, vaig buscar un tros de terra pelat i vaig seure, amb la gossa, a escoltar.

Els gripaus havien callat.

Jo també vaig callar.

Ja sabia que tornarien a cantar. No poden evitar-ho. Van començar fluix i van anar-se engrescant.

– Rick.

– Roc.

– Rick.

– Roc.

– Rick.

– Calla un moment.

– Rick.

– Calla.

– Rick.

– Que callis.

– Escolta’m.

– Calla.

– Que m’escoltis.

– Calla, cosa esguerrada.

– Calla tu, trista escopinada del diable!

– Què passa.

– He vist una ombra.

– Per això mateix. Psst. Un home. Un exemplar d’homo vanitosus. D’uns cinquanta anys.

– Un home? Llavors no hem de patir. Continuem, Rick.

– No te’n refiïs, Roc.

– No ens veu.

– Ens sent.

– No es pot moure, Rick. Si s’acosta a la bassa hi caurà.

– És un homo vanitosus. No els coneixes. Els perd la temptació.

– Si ve s’enfangarà.

– Els encanta enfangar-se. Es pensen que són molt vius. Recorda com es diuen a si mateixos.

– Sàpiens? Ai, no em facis riure.

– Hahaha, crida tant com vulguis que no s’entera de res. Mira.

– Què fa, Rick?

– Espera’t. Porta un gos. Canis lupus familiaris.

– Familiaris. Mare meva. Pensar que en altres temps això era un llop.

– Espera’t. Ha tret una llibreta. Pren apunts, l’animal. Deu ser un naturalista.

– Només faltava això. Últimament, amb la grip, de vuit a nou no paren de passar humans per aquí. Es perden. Estan com una puta cabra. Per cert, tu saps com ens diuen, científicament? Bufo bufo.

– Bufo bufo, sí, és boníssim. Estan fatal. Bufo bufo. Però si els pallassos són ells, hahahaha, bufo bufo, hahaha, no et fot, jo els faria bufar a ells, tan borratxos de si mateixos! Hola, sapiens! Eh, tu! Homo vanitatus!

– Hahahaha! Què t’has pres, Roc?

– És que això de sapiens… No em diguis que no són l’hòstia!

– A veure, tot consola. Ja saps què diu la guineu quan passa per aquí i no les pot haver, que són verdes.

– Això és com en Ramon, el meu cosí que viu a la bassa d’en Bareia, a Llagostera. Ja saps de qui et parlo. Allà estan forrats. Tot el dia mengen llagostes. Està ple de formigues i abelles i vespes… Unes aranyes com melons… Uns cucs de terra com serps… I a viure. Estan grassos com vaques. Allà només has d’obrir la boca i és que no cal ni estirar la llengua, els escarabats s’hi posen sols, a grapats, i escarabats de gourmet, eh, poca broma…

– Sí, noi, allà a Llagostera, pensa que a l’escut hi tenen una llagosta.

– Ja. Però també tenen les seves basses de pobresa. La renta per càpita és alta però va per basses, també hi ha molta misèria i cada panorama… Precisament en Ramon té a la vora una bassa mig seca d’un dit d’aigua, en un erm, sense un trist escarabat, ja t’ho dic jo, només marca blanca. Doncs es veu que el veí, que viu a la bassa mig seca, li té enveja. No m’estranya.

– Ai, l’enveja. Com deia aquell, els raig de sol, per a altri, són goig i meravella, per a tu són sagetes de menyspreu! És típica de l’homo vanitosus. Ara hi ha un estudi de la Marina Porras, per cert. Diu que l’enveja fa més mal que no sembla. Jo crec que ni ens l’imaginem, el mal que fa. L’enveja és el càstig de la vanitat, i és com un virus.

– Es contagia?

– No n’hi ha constància. Però, com el virus, triga a manifestar-se. Tu pots tenir-la i no saber-ho.

– I anar contaminant?

– A tu mateix, segur. T’explico el cas del veí d’en Ramon. Saps què li diu, el veí, quan parlen d’una bassa a l’altra? Que la seva bassa és més calenta.

– Quin ximple. Perquè és més petita.

– És una bassa prima com un tel. Es fot de gana. És clar que s’escalfa… Hahahaha, amb el temps que fa, d’aquí a dos dies s’haurà assecat! Fi de la conversa!

– Mare meva.

– Ei, però ell presumeix de bassa calenta. Per comptes d’emigrar. Està tan prim que en Ramon ja amb prou feines el sent. Qualsevol dia els trobaran secs, a ell i a la bassa.

– No serà el primer cas. El dia que vulgui marxar no li quedaran forces, però mentrestant vinga a presumir de bassa calenta. Sí, calenta com un pixat! Però et diré una cosa. Si no fos pel teu cosí, ja fa temps que el veí hauria marxat a una bassa millor. Em volies dir això, no?

– Com ho saps?

– Conec la nostra espècie com si l’hagués parida, hahahaha! La bassa s’anirà fent petita, però ell es consolarà pensant que està més calent que el teu cosí. Quin gamarús!

– Sí, en Ramon sempre ho diu: quin mussol. I saps què és pitjor? Que realment es pensa que viu millor que el meu cosí. Si el veiés. En Ramon està tan gras que no sembla un gripau, sembla un bacó! Una foca! Hahaha, el primer gripau foca de la història! Amb bigoti i tot! Monstruós!

– Però el veí no el veurà mai. No surt de la seva bassa. Ni s’imagina que hi pugui haver una bassa com la d’en Bareia.

– És exactament així, Roc. Mira aquest paio, assegut amb el gos. Em sembla que pren nota.

– Quin altre puto imbècil. Es pensa que ens entén. Eh, ruc, que me’n ric de tu! Ruc!

– Ric.

– Ruc.

– Ric.

– Ruc

– Rick.

– Roc.

– Ruc.

– Hahaha, no pesca res. Ves a saber on té el cap.

– I què t’esperaves? Hahaha, potser té la famosa grip.

– La grip?

– Hahahaha, que bona!

– Grip.

– Au.

– Grip.

– Au.

– Grip. I el burro apuntant.

– Tornem-hi?

– I tant. Ja es cansarà.

– Som-hi.

– Va.

– Rick.

– Roc.

– Rick.

– Roc.

– Rick.

– Roc.

– Rick.

L’emergència (42)

Divendres, 8 de maig

Ara mateix una parella de municipals es passeja per la badia de Sant Feliu controlant que la gent no es banyi. És la mateixa imatge d’aquelles fotografies en blanc i negre de les parelles de guàrdies civils que controlaven les platges perquè ningú s’hi banyés amb menys roba del compte. Ara et pots banyar per fer esport però no et pots banyar com a “acte recreatiu.” Com que no hi ha diferència entre fer “per esport” i fer recreativament, han decidit deixar banyar els que tenen o poden comprar-se un tratjo de neoprè. Resultat: els municipals amonesten un pobre jubilat que volia prendre un bany en una platja completament buida, o impedeixen als nens remullar-se els peus a les roques. Control per comptes d’organització. El tot o res totalitari, que és d’on ve el lema sinistre als quarters de la guàrdia civil.

Sort que tinc gos perquè a la riera més val no acostar-s’hi a les hores que l’esport o el passeig són permesos. S’omple de gent que corre pels corriols amb bicicleta o calçat esportiu. Als hospitals han començat a arribar casos de traumatismes per accident de bicicleta. Tothom s’exercita allà mateix i amb pressa perquè el temps és limitat i es fa fosc. Hem agrupat els esportistes als mateixos llocs i a les mateixes hores pel gust de les restriccions i la uniformització. Organitzadament – és a dir, donant el poder a cada ciutat, a cada barri, i amb una norma tan senzilla, sensata i universal com la de mantenir la distància -, tothom hauria pogut sortir en unes condicions menys estressants i menys perilloses. Però el poder no deixa anar la presa, vol menjar-se-la, no pas matar-la, només menjar-se-la.

Ens van tractar com a criatures. No tingueu cap por, només serà una grip. Vam anar a les manifestacions. Ens van continuar tractant com a criatures. Tanqueu-vos a casa i no us passarà res. Tanqueu els ulls i no vindrà el llop. Confieu en nosaltres i no us passarà res. El sistema sanitari estava al límit i ens van demanar que no anéssim als hospitals fins que els símptomes ja fossin molt greus. Ara s’ha vist el sentit comú: millor tractar la malaltia incipient. Però els hospitals no estaven preparats per acollir tants malalts, perquè els responsables es van estimar més creure que l’epidèmia no arribaria aquí – tanca els ulls i no vindrà el llop. Sumem-hi el nacionalisme de no confinar Madrid i treure les competències de sanitat als que tenien l’experiència: màxim de morts i màxima afectació de l’economia.

Emergeix una irresponsabilitat cuinada durant dècades. Tal com van fer les llibreries no servint llibres per Sant Jordi – amb excepcions – ara els mateixos bibliotecaris – amb excepcions – han demanat de no obrir les biblioteques fins al mes que ve. El món de la cultura demostra què vol: privilegis. El reactiu de l’epidèmia està tenint efectes devastadors sobre l’ensenyament. Les escoles i els instituts estaven tan al límit com els hospitals quan ha arribat el virus. Sanitat i ensenyament són interdependents, les retallades als uns van del bracet amb les retallades als altres. Si no hi ha cultura, no hi ha sanitat. Per això considerar llibreries i biblioteques serveis secundaris és considerar serveis secundaris metges i hospitals.

Desconec el món sanitari, tot i que el recurs a les aplicacions de mòbil no em fa ser gaire optimista. No m’estranyaria què hi passés com amb l’ensenyament. Abandonat l’humanisme, ara es confia en les màquines. Aprofitant que s’han tornat imprescindibles, ja no se les utilitza com a instruments sinó com a finalitats. La màquina tendeix a la uniformització, o sigui a igualar a la baixa. El gran poder de la màquina és que millora el control dels uns sobre els altres. Permet més hipocresia, o sigui acabar d’enfortir el més fort. Ja les últimes dècades van ser un gran desastre per l’ensenyament, anatemitzant l’anomenada classe magistral, o sigui l’educació de tota la vida, que consistia en una cosa tan senzilla com deixar llibertat – responsabilitat – al professor perquè pogués transmetre els seus coneixements. Aprofitant que els alumnes no tenen la majoria d’edat, els vam robar l’ensenyament. De professors inútils, com de transportistes o de banquers, sempre n’hi haurà. Però ara el sistema escapça els millors professionals. El que no quedaran serà bons professors. Quedaran màquines. Jo he vist l’ensenyament convertir-se en un sistema de control que ha acabat fent impossible ensenyar perquè impossibilitar la llibertat, és a dir, desresponsabilitzar, ofega l’individu. Només cal veure els resultats. Hores i hores, cursos i cursos perquè els alumnes surtin sense haver après a escriure i llegir. No tinc cap dubte que els alumnes hauran après més aquests dos mesos d’excepció que en tota la resta de curs, per contacte amb els pares i per contacte amb la por de la mort. Mai havia vist com vaig veure ahir a la tarda nens jugant per la riera, les mares assegudes a la riba, ells amb els peus a l’aigua, buscant animalons. Dubto que quan els pares treballin els hi torni a veure. Ara els volem encabir a dintre una màquina de programes, reunions, jocs, testos, vídeos, entorns web i control. Ofegarem els professors amb cursos i recursos informàtics per evitar que puguin recórrer a una cosa tan simple com els llibres. El text. L’escrit. Quin desaprofitament de la pantalla. Per què aprendre a pensar, si aprendre a pensar va contra la màquina? Podent fer un xat interactiu i múltiple, ple de soroll i llumetes, per què perdre el temps? Que no ho veus que el nano no es sap concentrar? Que no ho veus que és infantil i curtet? Tenallats per la màquina, els professors es troben cada vegada més engolits per la hipocresia del sistema, i no tinc cap dubte que arribat el moment seran utilitzats com a carn per les feres dels pares, pels mateixos polítics i pedagogs de saló que els han dut fins aquí sense que hagin estat ells capaços de protestar i de plantar-se quan era el moment, com ho és ara.

L’emergència (41)

Dimarts, 6 de maig

– 1 –

Vaig ser alumne de Javier Cercas a la Universitat de Girona, com a estudiant de filologia, no recordo a quin curs, ens feia una assignatura de literatura suramericana, érem pocs, en una aula petita, al voltant d’una taula. Era un professor jove que ens portava uns set anys, una proximitat que a les aules nota més el professor que l’alumne, i que ell afavoria, proper i entusiasta amb els textos, amb una lleugera inseguretat conscient que es feia perdonar tornant-la expressiva, exterioritzant-la. Era amable i generós i podies parlar-hi de tu a tu. Me’n recordo d’un dia, passat el pont de Pedra de Girona, caminant amb ell i altres alumnes pel carrer Nou i comentant-li que una lectura obligatòria, Tres tristes tigres, no m’havia interessat, i ell preguntant-se com podia ser, i mirant de trobar-hi una explicació.

Entre nosaltres li dèiem en Tanques. No recordo en quin idioma ens feia les classes però sí que recordo que la relació amb nosaltres era en català. Aquells anys, Quim Monzó s’havia fet molt famós i un dia, a classe, Cercas ens va explicar que era amic seu, i que miraria de fer-lo venir un dia a Girona. Això em devia impressionar, perquè va quedar-me gravada una frase inesperada per un alumne ignorant del món de les lletres com llavors era jo, que esperava que destacaria de Monzó el seu talent literari, i en canvi va dir: “sobretot és una persona d’un gran sentit comú.”

Tinc quatre records més, de Cercas. Un és en una cafeteria de la Plaça de la Independència que ara es diu Cafè Royal, a la cantonada amb el carrer Clavé. Érem allà fent un cafè amb ell, que havia entrat amb El País a sota el braç. Aquell dia, El País publicava no sé si una entrevista o una columna de Josep Murgades i fèiem broma, tampoc recordo si de l’article o de què, i en un moment donat ell va imitar el personatge que interpreta Peter Sellers a Doctor Strangelove, aquell que no podia contenir-se de fer la salutació nazi, volent dir que Murgades tenia tics feixistes.

El segon record és haver sopat una vegada a casa seva a Girona, amb Ponç Puigdevall i les nostres parelles. Jo era el més jove, allà, i vaig passar-ho malament perquè ells dos es coneixien més, eren amics i compartien referents que a mi se m’escapaven. En un moment donat van treure un llibre de García Márquez i van comparar un fragment de Márquez amb un fragment em sembla que del Quixot, per veure d’on sortia. Era el mateix entusiasme que Cercas mostrava també a classe, ara ajudat per la reunió d’amics i el vi. Em sembla que em va ensenyar també els llibres que tenia al garatge.

El tercer no recordo si va ser el mateix dia ni com va anar, però també era a Girona i vam prendre alguna cosa al bar de l’hotel Carlemany, i les nostres parelles parlaven de crear una associació de víctimes del matrimoni amb escriptors.

Això havia de ser a l’any dos mil. No sé quina circumstància o excusa ens va ajuntar. Segurament hi tenia a veure Ponç Puigdevall, que era de la meva ciutat i que jo havia conegut després que em fes una de les crítiques més elogioses que mai he rebut, per la novel·la Pere Marín. Ja s’encarregaria ell mateix d’equilibrar la balança amb una crítica absolutament despectiva del meu llibre següent, Bones notícies.

Amb Bones notícies vaig coincidir per últim cop amb Cercas. Era el Sant Jordi de l’any 2001. Vam fer junts al migdia el viatge amb cotxe des de Girona, on havíem firmat, a Barcelona, on ens esperaven també a les parades. Firmar és una paraula exagerada. Vam fer broma sobre qui dels dos firmaria menys llibres, per estrany que ara pugui semblar en el seu cas.

Ell acabava de treure Soldados de Salamina. Al cap d’uns mesos, El País va publicar un article molt elogiós de Vargas Llosa i Soldados va convertir-se en un bestseller i Cercas en un autor d’èxit internacional. Jo vaig publicar la Petita crònica d’un professor a secundària i vaig tenir el meu èxit a escala catalana. A tots dos se’ns va girar feina, sobretot a ell, i des de llavors les notícies que n’he tingut han sigut pels diaris o a través d’amics comuns.

-2-

El cap de setmana passat va sortir una entrevista a Cercas al diari El Periódico titulada “Esta crisis es terrible, pero me afectó más el otoño del 2017.” Que la publiqués El Periódico i que Miquel Iceta s’afanyés a tuitejar-la va ajudar que la notícia fos llegida així: per l’escriptor Cercas, el nacionalisme català és pitjor que el covid-19.

Era un pas més en la identificació que el nacionalisme espanyol fa del nacionalisme català – de fet, dels catalans, com a únics possibles portadors – amb un virus, comparació de molt trista memòria. Encara avui el govern espanyol escriu als cartells propagandístics la paraula virus en lletres grogues per identificar-lo amb el color que simbolitza la denúcia de presos polítics a Espanya. No és estrany, doncs, que el missatge s’entengués per part de nacionalistes espanyols i catalans de la manera que dic: Cercas troba més greu el referèndum d’independència que les morts pel coronavirus.

Així funcionen els extremismes i així s’utilitza un escriptor. Cercas no diu que el virus sigui pitjor que el referèndum. Diu que li afecta menys, com és comprensible si no tens familiars malalts o morts per l’epidèmia, la feina no et perilla i l’1 d’octubre va ser per tu un gran drama personal, com no dubto gens que va ser-ho per Cercas. “Fue brutal”, precisa. I més endavant, també en referència a virus: “Si esto no fuera una catástrofe colectiva, sería una bendición individual.” Aquesta frase em sembla que anul·la tant la lectura catalanista com l’espanyolista, com les anul·lava d’entrada un mínim de sentit comú, aquell sentit comú que el professor Cercas valorava tant en Monzó i que tantes vegades m’ha vingut al cap quan he tingut notícies seves.

Perquè d’aquesta entrevista, el que continua deixant-me parat, encara que no em vingui de nou, és de quina manera Cercas ha lligat la seva persona – la seva moral – a la monarquia espanyola. Miro de trobar aquí el sentit comú i no soc capaç, no hi ha manera. “El Rey representa al Estado democrático,” diu, i per voltes que hi doni no ho puc entendre. Maig del 2020, Espanya, i algú encara dient que “el Rey representa al Estado democrático.”

Fa mig any, el rei va donar-li un premi i també va impressionar-me veure Cercas acotant el cap nerviós i dient al rei que “a mi modo de ver, la monarquía que usted encarna es una monarquía republicana; o dicho de otro modo: que es una monarquía democrática precisamente porque está basada en valores republicanos – la libertad, la igualdad, la fraternidad – y que por lo tanto es, se diga o no, implícita o explícitamente, heredera del último y frustrado experimento democrático español, la II República.” No puc entendre quin sentit comú hi ha a lligar-se voluntàriament a la monarquia més corrupta d’Europa, sobre la qual se sustenta tota la misèria que corrou aquest país que Cercas estima tant, per giragonses dialèctiques i matisos que hi vulgui fer.

[“Último y frustrado experimento” perquè el règim actual és l’èxit definitiu, gràcies a una monarquia republicana hereva dels valors d’una república fracassada. “Monarquía republicana”. Faria riure si no hi sentíssim la veu de tres bruixes sinistres. “El bell és lleig, el lleig és bell; ‘nem voltant entre boira i desgavell!”]

De fet, però, sempre que he sentit o llegit Cercas dir coses així no és Monzó qui m’ha vingut de al cap de seguida, sinó Roberto Bolaño. No ho puc evitar. Penso: què n’hauria pensat Bolaño, que tan present va tenir la tragèdia de l’irracionalisme durant el XX?

Bolaño i Cercas es van conèixer a Girona quan Cercas tenia disset anys i l’altre vint-i-sis, i van ser molt amics, almenys fins on jo sé. Puc imaginar-me l’efecte de Bolaño sobre un adolescent. Potser un escriptor tan fi com Bolaño pugui ajudar-me. No és que m’intrigui Cercas en tant que escriptor, sinó en tant que persona. Mesos abans que sortís Soldados de Salamina, Bolaño havia escrit sobre Cercas en un diari xilè, i havia parlat del seu “entusiasmo irracional por John Irving, un entusiasmo que no comparto.” Aquest entusiasme deu ser el mateix que jo detectava a les classes de Cercas. Apunto aquí que tinc una desconfiança poruga, conservadora i pagesa per la possessió divina de l’entusiasme, que me’l fa veure en general com una concessió a la frivolitat, una màscara per qui se la pot permetre. Amb la precisió dels bons escriptors, Bolaño la detecta i la subratlla amb un adjectiu que només serveix per això, per subratllar: irracional. És clar que només és una anècdota en la descripció que fa del seu amic. Però més avall de l’article diu: “Cercas, esencialmente, es desaforado, y puede congeniar en un mismo espíritu lo delicado y lo estrambótico, la cordura y la excentricidad.”

No trobo exagerat relacionar el monarquisme de Cercas amb la part que Bolaño li troba de d’estrambòtic i excèntric. Un altre entusiasta, Dalí, també n’era, i els nervis del mateix Iceta ballant excèntricament sobre la presó dels seus companys de Parlament no em semblen gaire lluny de l’excentricitat nerviosa de Cercas quan fa el discurs davant del rei.

En un altre article, Bolaño va elogiar molt Soldados de Salamina, però va ser Vargas Llosa, des de El País, que va beneir i multiplicar les vendes del llibre, vendes que acabarien convertint Cercas en l’escriptor número u de l’actual sistema polític espanyol, en “una estructura d’estat”, com va dir algú una vegada.

He tingut molt pocs tractes amb Cercas. Si per ell l’1-O va ser un drama, també va ser-ho per mi, amb una àvia de noranta-cinc anys votant en el moment que la policia obria caps amb porres a la gent que pretenia votar. No dubto que hi va perdre amics, però els seus amics també el van perdre a ell. Entenc també que el seu món equidistant s’hi va enfonsar. L’1 d’octubre va tenir punts desagradables per tots, com sol tenir-los la veritat que ens amaguem quan surt a la superfície. L’home que més m’ha ensenyat de literatura, Salvador Oliva, el meu estimat Salvador Oliva, que, sense que ell ho sàpiga, va ser providencial per mi, el millor professor en el millor moment, el mestre que va obrir-me els ulls a la realitat del text i, sobretot, a Carner, l’home que va posar-me amb contacte amb Ferrater, també va sorprendre’m escrivint articles que des del meu punt de vista estaven molt lluny del sentit comú, i que em van arribar a fer plantejar què hi havia de veritat a les seves classes, vull dir de seriós, o en la seva estima de Carner o de Shakespeare.

Com no conec ningú que no s’estimi els seus amics, tampoc conec ningú que no sigui nacionalista. Les reaccions de despit amb el nacionalisme català se solen vincular al ressentiment, i pot ser que tot vagi per aquí. Aprofitar el ressentiment de classe per atacar el catalanisme ha estat la gran jugada de l’estat per controlar d’una banda les classes més maltractades i per l’altra els catalanistes. Fes que els dèbils es barallin entre ells i els tindràs dividits i anul·lant-se.

Però en persones que han participat de la cultura catalana, en lectors de Carner o de Monzó, què és que els fa perdre el sentit comú en la qüestió nacional? De vegades penso si no serà un ressentiment més que basat en el passat basat en la fantasia del que podia haver estat i no ha sigut. Entenc que persones com Oliva, que a classe se’n reia amb tanta intel·ligència de Pujol, continuï veient el nacionalisme català com una derivació seva. Però també penso en els últims versos de l’últim poema de l’últim llibre de poesia de Carner, que es diu El més vell del poble i que acaba demanant poder morir honorant “un esquinçall, en altre temps bandera.” Entenc molt bé que la meva nació és un drap merdós, i avui més que mai, però, què haig de fer? Ajudaré més la meva cultura afegint-me als que esborrarien demà mateix si poguessin i sense la més mínima consciència l’idioma que em permet accedir-hi?

Quan penso en un ressentiment més del futur que del passat, em pregunto si no serà tot molt més senzill que no sembla, si no serà un problema de vanaglòria i si la vanaglòria no serà en el fons una qüestió d’hipocresia. L’estoïcisme hauria fet diana: tot es reduiria llavors a l’autoengany i finalment a la por a la mort.

De Cercas tot just n’he llegit dos llibres, Soldados i Las leyes de la frontera, que em va fer deixar-lo estar. Últimament ha guanyat el premi Planeta, més o menys a la mateixa edat que va fer-ho Vargas Llosa. Un premi no vol dir res, però per alguna cosa un escriptor que ja és ric s’hi presenta i el guanya, sabent que es posarà encara més al costat dels que manen. Dubto molt que Soldados estigui a l’altura posem per cas de La ciudad y los perros, que Vargas Llosa ja tenia escrit quan va guanyar el Planeta.Un dels pitjors i més freqüents enganys morals és entendre la valentia com una fi en si mateixa. Tant de bo Cercas sigui capaç de combatre el perdonar-se a si mateix l’excentricitat i l’estrambòtic, i no ho dic pas no per la seva persona, que m’interessa relativament, sinó per la seva escriptura.

L’emergència (40)

Dissabte, 2 de maig

No sabem res. No confiem en el govern, ni en els científics que són utilitzats pel govern o per l’oposició al govern.

Avui per primer cop ens han deixat passejar el cos, de sis a deu del matí i de vuit a onze del vespre, perquè fes exercici. M’he despertat sense tenir decidit què faria. Si surto a la muntanya, he pensat, m’hi trobaré molta gent, com va passar quan van deixar sortir els nens. Ens han tancat a pressió i de qualsevol manera i a pressió i de qualsevol manera ara ens deixen sortir – tots junts concentrats a la mateixa hora i als mateixos llocs. Com seria de diferent si polítics, policia, militars i delators, per comptes de dedicar-se a controlar, es dediquessin a organitzar. De personal no en faltaria!

Però encara tenia un motiu més profund per no anar-hi. Un malestar molt íntim, potser l’indici d’un trauma, tan petit i potser irrellevant com es vulgui, però existent. Una sensació de brutícia interior que no es pot netejar, com deuen tenir les persones violades. Precisament en el permís per poder sortir al bosc he notat la marca que deixa la violència d’algú o alguna cosa que ha arribat fins al teu cos a través de l’abús.

Per no rebolcar-me en aquest remolí de brutícia, m’he recordat a mi mateix els mails, missatges i trucades que he estat rebent aquests dies en relació a L’emergència. No pas una allau, ni molt menys, però suficients per sentir-me acompanyat. Aprofito per agrair-ho públicament donant aquesta notícia: que hi som. Sempre la consciència és subterrània. La consciència sap què té a sobre i què té al costat, però no sap què té a sota. Hi ha companys de consciència. No en calen gaires per constituir una cultura i es reconeixen entre ells.

Al final he acabat sortint. He marxat a dos quarts de deu per veure l’ambient. He agafat el camí que acostumo a fer corrent, em sembla que són uns set quilòmetres, el circuït, pujar i baixar el Puig Gros, i ja preveient que al principi em trobaria tots els que baixessin de la muntanya. Portava amb mi la Jonca, el meu salconduit per passejar-me com vulgui. He enfilat doncs cap a la Divina Pastora, pel recorregut que vaig explicar l’altre dia.

Efectivament, caminant caminant m’anava trobant els que baixaven, apressats per ser a casa a les deu. Desconeguts que mai abans havien posat els peus pel costat de la riera, i que fa tres mesos no s’haurien ni imaginat a si mateixos corrent pel bosc, quin remei, ara tornaven amb la llengua a fora. D’aquí deu minuts el bosc tornarà a estar absurdament buit, he pensat. Feia sol, he passat a la vora d’un home panxut, aturat amb les mans agafades als genolls, suat de dalt a baix amb la mascareta posada, xopa de suor. Hi havia parelles corrent, sobretot gent jove, també corredors sols.

A mitja pujada el bosc ja s’havia buidat. He vist una taca blanca entre uns matolls, m’hi he acostat i era una mascareta. Una mascareta nova abandonada al bosc. Un esportista se n’havia atipat a mitja pujada. L’amo de la mascareta havia seguit al peu de la lletra les indicacions horàries pel confinament i en canvi havia deixat un contaminant víric al bosc.

He continuat amunt, els camins estaven tal com els vaig deixar fa cinquanta dies, la gatosa i la mòdega havien florit, i també havien florit les papallones i els pit-roig. Baixant tenia sota meu la punta d’en Bosc, l’ensenada i s’Adolitx. Ni una barca. M’han vingut llavors al cap els presos polítics, perquè Raül Romeva havia fet alguna nedada en aquelles aigües. Deu meu, he pensat. Els tenim tan assumits que ja és com si no existissin. Volíem ser independents, vam celebrar un referèndum per convèncer-nos-en. No podran amb nosaltres, ens dèiem, perquè som majoria i tenim raó, i si n’empresonen un, n’hi posarem un altre. Dissolt el parlament i obligats a fer eleccions, els líders van demanar que els votéssim, que restituirien el govern.

Oblidant-se que eren els nostres representants, van entregar-se als seus enemics. Què caram s’esperaven? Totes les humiliacions que han rebut anaven dirigides als seus votants. Tot el judici ignominiós, les sentències exemplars, els anys de presó. I mentrestant el nostre govern enviant-nos ell mateix la policia. Els dos anys i mig que portem de presos polítics, dos anys i mig durant els quals tots ens hem posat en un moment o altre a la seva pell, han anat preparant-nos per acceptar tan mansament com hem fet aquests dies la llei del més fort i per ser cada cop més creients.

Al vespre he sortit quan ja fosquejava. He fet una altra vegada el circuït, amb la Jonca. He vist els ratpenats. A la riera hi havia un pandemònium de granotes. Pujant per Assols, un senglar ha remogut les mates i ha fugit, no l’he vist però l’he sentit ben a la vora. Tot estava perfumat. Pel costat de la Vall d’Aro he vist el far de Sant Sebastià i el de Palamós. Passada la carena, entre els arbres, el far de Tossa. Els cirerers d’arboç semblaven florits, i només era el reflex de la lluna a les fulles brillants. Se sentia el mussol. He recollit de terra una fulla amb una cuca de llum a sobre, l’he tornat a deixar. Era cansat, baixar a les fosques, sense saber on posava els peus. He arribat a baix passades les onze, ja en ple toc de queda, i travessant la variant he tingut la mala sort de coincidir amb un cotxe de la policia amb els llums blaus de sobre encesos, però no m’ha dit res, portava la Jonca.

L’emergència (39)

Divendres, 1 de maig

Els cotxes aparcats tots sense excepció i les converses al mig del carrer sense pressa entre els veïns – fins que “marxo, marxo, que vull veure les notícies” -, les rialles dels nens, no crec que m’ho estigui imaginant, fins i tot a Sant Feliu es nota que hi ha menys contaminació. L’acústica és més directa, m’arriba amb més precisió el cascabelleig de les corones d’ocells a dalt de cada arbre, i la droga pels ulls dels vorals de la variant plens de flors silvestres. Els jardiners municipals fa setmanes que no passen a decapitar els colors amb pesticides verinosos.

No crec que m’ho imagini, el cel ha baixat a la terra amb la pluja, ahir va fer una mica de tramuntana seca, una mica d’epilèpsia a les fulles petites i tendres, acabades de nèixer, la profecia del pàrkinson quan s’assequin, i entremig tindrem l’estiu i la seva ombra, ara ja l’escalfor i la fred s’alternen, l’ombra i la claror les posa l’arbre. El vent movia branques, el sol em travessava el jersei i els pantalons, quin bon moment per banyar-se, ja pot ser freda l’aigua, que a dintre el vent s’atura, si nedes arran de superfície l’escalfor la travessa, i a fora tens el vent lluminós i els pins, com un altre món, el del cap fora l’aigua.

Avui ha arribat la calor. Fins al migdia les plaques dels núvols anaven passant per sobre meu com gran blocs de glaç, lents, semblava que estigués assegut al fons d’un llac de vidre i a sobre meu el sostre marbrat, viu, em concretava i m’expandia per dintre, un virus benigne que em desinfectava. Fins que ha arribat puntual com sempre el garbí, que aquí quan s’aixeca domina, i atura fins i tot la tramuntana, un vent que ve de mar però de no gaire lluny, un vent de quilòmetre zero, i ja no hi havia núvols al cel sinó fulles i flors passant per sobre meu, la ploma de l’ocell feliç que ens protegeix a sota l’ala, l’àngel blanc.

He pensat en l’altre dia a la riera, ara que deixen sortir els nens, vaig trobar-m’hi la meva cosina, més jove que jo, amb el seu marit i la seva filla, vaig separar-me per deixar-los passar, la Jonca es banyava a l’aigua, vam aturar-nos mantenint la distància, l’aigua de la riera també es deixava sentir com mai darrere seu per entre els còdols, per sobre un llit de sorra daurada, i la meva cosina em va explicar que havien sortit tots a buscar camamilla, i rient em va dir:

– Saps que jo ja l’he passat? No m’han fet la prova però no en tinc cap dubte, vaig perdre el gust, vaig tenir dècimes, el vaig passar. En una setmana vaig fer net i et diré una cosa: tinc amics que també l’han tingut, i quinze dies o vint, però jo no. Jo me’l vaig treure en una setmana i ja et diré per què. Perquè vaig prendre-m’ho tot. M’ho vaig prendre tot. Saps, tot el que diuen que no et pots prendre? Doncs, tot. I va marxar. Si ho agafes, ja t’ho dic, truca’m.

– Caram, i tant, que et trucaré! – vaig contestar, i vam separar-nos rient.

No és cap ximpleta, la meva cosina, i deu haver perdut com jo tot l’interès en el que puguin dir els polítics, com sospito que passa a tothom amb dos dits de front. És bo o dolent haver arribat fins aquí? Un dia vaig veure un moment el responsable que el govern espanyol té al davant de les decisions científiques. El fons emergeix en la forma i escoltant aquella veu rogallosa i el to que sortia d’aquella cara pàl·lida, amb els cabells descurats, em vaig fer enrera com si tingués a davant la mateixa malaltia, una mena de gos apallissat que et mira i et fa responsable d’alguna cosa que no has fet.

Ara hi ha molta desorientació sobre la sortida del confinament, les fases que han anunciat, i és que no es segueixen les declaracions dels polítics, no s’escolten, i no s’escolten perquè ara mateix seguir-les és més perillós que no fer-ho. Primer ens van assegurar que només seria una grip, que anéssim tranquils a les manifestacions, ens van dir que les mascaretes no eren eficaces… Després ens van dir que el virus “no entiende de territorios” i que per tant no tancaven Madrid. Van deixar anar els militars i la policia. Veies els polítics d’aquí i els d’allà i pensaves: són una fi en si mateixos. Va quedar clar que més valia seguir el sentit comú. No perdre el sentit comú. És tota la responsabilitat de l’espècie humana. Els desastres totalitaris es donen quan les persones renuncien col·lectivament al sentit comú. Amb quina facilitat deixen portar-se, sobretot si se’ls mana amb la coartada de la ciència. En nom de la ciència, en nom de Darwin es van trobar uns veïns denunciant els seus veïns de tota la vida, en nom de la solidaritat i en nom d’un món millor va convertir-se en nihilistes. És en l’alteració del sentit comú que el poder demostra que mana. Sóc més poderós com més absurd sigui el que demano. Si a més ho faig una mica confús – com passa amb hisenda -, la desorientació acaba d’afavorir-me perquè fa sentir insegur el meu subordinat, i ell mateix m’ensenya quins són els seus límits, ja no he ni d’arriscar a encertar-los jo.

L’emergència (38)

Dijous, 30 d’abril

-3-

A Solitud, Víctor Català explica els efectes que té el confinament d’una noia verge a muntanya amb un marit impotent. Quines conseqüències eròtiques deuen estar tenint aquests cinquanta dies primaverals de renúncia monàstica al cos sobre els joves?

Ferrater va fer una lectura psicoanalítica de Solitud. Era una metodologia estranya en ell, però com més hi penso més veig que tenia tot el sentit i que potser Ferrater estava a un pas d’anunciar això que avui intentaré explicar.

Com hi ha idiomes d’escriptura, hi ha idiomes de lectura. Freud escriu en alemany i Bloom se’l llegeix en hebreu. Eren tots dos jueus i portaven a l’esquena mil·lenis de lectura i comentari bíblics, de manera que el que fan tots dos és interpretació, l’un sobre què li deien els pacients, l’altre sobre què li deien els escriptors, que no deixen de ser també uns pacients desconcertats.

Ferrater va veure que la Mila hauria estat una pacient ideal per Freud. Per alguna cosa n’era contemporània. Solitud ja des del títol parla de la necessitat del cos, i la seva història és com tantes que Freud en va tractar, una història de la seva època, dones histèriques per culpa de marits impotents. La Mila tenia un marit impotent i va anar a enamorar-se d’un pastor vell i també impotent. Els somnis que tenia Freud els hauria fet encaixar perfectament.

No és Solitud. És la literatura catalana modernista del tombant de segle, que està arribant a les mateixes conclusions que Freud, i potser amb més radicalitat i tot. Perquè Freud, finalment, etiqueta, encapsula els seus descobriments, els cientificitza, i d’aquí han vingut molts mals, perquè Freud és un prodigi d’intel·ligència, i quan la intel·ligència topa amb l’estupidesa el positiu es multiplica pel negatiu, i quan el positiu es multiplica pel negatiu ja sabeu que el resultat no és positiu, sinó multiplicadament negatiu. Freud, el Nietzsche terapèutic, va portar a una cretinització com la que portaria Nietzsche als seus pitjors seguidors, i les seves teories sobre la repressió encara avui fan patir.

A casa meva, com a la majoria de cases de gent que ara ronda els cinquanta anys, no es parlava mai de sexe. Educació sexual zero i un gran pudor en aquesta qüestió. La privatització extrema de la vida sexual, però, la preservació del seu misteri infranquejable, convertia el sexe en una qüestió com a mínim delicada i davant la qual havies de moure’t amb molta cautela. Sí, generacions i generacions masculines anteriors a la meva – d’una manera turbulentament, o sigui hipòcritament, acostada a l’actual – anaven de putes amb la tranquil·litat de trobar-se en un territori perfectament mapat. Però després, fora del prostíbul – i de fet, al prostíbul mateix- , el món del sexe es mantenia a l’ombra, és a dir, en la foscor que li és pròpia – en realitat, incrementada al prostíbul.

La foscor i el pudor són propis del sexe perquè el sexe afecta al misteri de la vida, a la línia mateixa que separa la mort de la vida. És al sexe on es juga l’existència, on les pulsions de vida i de mort es troben tan a la vora com en el poema de Carner es troba la vida a la vora de la mort quan la mort es mira amb avidesa la criatura del bressol.

No pot reduir-se l’educació sexual basada en el silenci – o la falta d’educació, si volguéssim creure’ns que el silenci és falta d’educació – a repressió. Pot ser-hi, però més aviat penso que era una forma de prevenir-nos contra la facilitat de tractar el sexe com qualsevol altra cosa, quan no ho era. I no ho era perquè el sexe conté un món dionisíac incontrolable i perquè, donant-se com es dona a l’últim reducte del cos, és un terreny on es juga el poder definitiu. El control sobre el cos és l’objectiu final del poder, i som una colla d’hipòcrites si no ho volem veure. Jo no sé si hi havia repressió, o si aquesta repressió no hi anava lligada, però sí que sé que la prevenció educativa respecte el sexe no era una qüestió improvisada i banal ni una mania de gent de missa sinó que era, sobretot, una qüestió defensiva. Especialment per les dones, que són les que han rebut més, però també pels homes, sovint tan desorientats com elles mateixes. Pensar-se que un problema que no ha estat mai resolt, ara, amb quatre lliçons d’arrel freudiana, quatre teories fisiològiques i un empaquetament de justa reivindicació feminista s’arreglaria, és una trampa de la vanitat humana com tantes n’hi ha hagut, i de ben destructives. Per això, portant Freud al terreny de la literatura imaginativa, com en diu Bloom, des de l’altre cap de pont del segle XX, un jueu va salvar un altre jueu.

Mentre Freud passava consulta a Viena, doncs, aquí n’hi havia uns quants que tenien també el valor de fer emergir – de crear a través de les paraules i en definitiva d’inventar, sense cap voluntat de ser la bèstia dissecada dels científics – experiències que pouaven en un sensualisme extrem. Maragall s’havia entusiasmat amb Nietzsche i n’havia traduït una mica, però la literatura catalana no va arribar a aquells territoris per la via nietzscheana sinó per una barreja de profunda comunió amb la terra, d’immersió i descobriment de la fecunditat d’un idioma encara no embastardit pel poder, més la novetat dels escandinaus que també feien la guerra per la seva banda: Ibsen, Strimberg o Söderberg, que per alguna cosa seria després traduït pel mateix Ferrater.

Vull dir Joaquim Ruyra, el més precís i per tant el millor, que va trobar-se unes quantes clientes freudianes passejant-se per Blanes, una tal Fineta, una tal Jacobè, aquesta un cas molt extrem, que va acabar suïcidant-se, com la Pepona, la pacient gironina de Prudenci Bertrana que s’avorria perquè el seu marit no la pegava i que es va embolicar amb una mena de sàtir deforme i reprimit, però amb un bon membre, les coses com siguin, que Freud hauria de identificat sense reserves amb el campanar on treballava, a la catedral de Girona.

Aquests escriptors catalans estaven molt atents a l’erotisme directament sortit de la terra, havien après a llegir-lo a través del paisatge. I potser perquè la psicoanalitzava una dona, en la Mila el sexe es lligava del tot a la maternitat, i la seva autora, després de posar-la entre dos impotents, va procurar-li igualment i amb tota la crueltat “el descobriment de les forces instintives de l’ànima.” La manera de dir-ho es d’un conegut de Freud, Zweig, que aprofito per aquesta última paraula, l’ànima, l’Ànima, que és el nom que Català va posar al violador de la seva pacient, per deixar clar com de seriosament parlava. L’ànima violant el cos, i no al contrari.

Aquests escriptors havien tingut un mestre que ara tenim a l’ombra, entre altres coses per com se l’ha banalitzat amb musicals – hola, Bru! – i representacions d’aficionats, i que es deia Àngel Guimerà, i que va escriure unes quantes tragèdies en què va treure a l’escenari les passions eròtiques amb tot el seu descontrol i perillositat, i amb tota la descarnada relació que tenen amb l’origen de la vida, o sigui amb la paternitat i la maternitat i doncs amb la família i les convencions i les hipocresies que l’acompanyen. Per això Guimerà va ser entès fora d’aquí al seu moment i per això Guimerà és un altre dels inventors del que és humà, com deia Bloom.

A finals del XIX, la hipocresia estava petant les costures i els escriptors d’aquí s’hi van apuntar i van ajudar-hi, i és així que encara et deixen parat quan els llegeixes. Em pregunto si avui la hipocresia està també a punt de saltar o si encara és aviat, i em neguiteja pensar si no ens trobarem, com llavors, acarats al desastre bèl·lic, i a sobre menys fecunds.

Torno a la imatge carneriana de la mort mirant-se el nen abans de liquidar-lo.

L’emergència (37)

Dimecres, 29 d’abril

– 2-

El gener del 1920, Freud també va perdre una filla per culpa de la grip.

De vegades, en alguna entrevista, retrec el fet que, fa un quart de segle, Harold Bloom hagués inclòs Freud al seu cànon literari. Entre Goethe, Wordsworth, Montaigne o Kafka, Bloom hi posa Freud. “Aquest és un llibre sobre el cànon occidental del que, en millors temps, n’havíem dit literatura d’imaginació, i el veritable èxit de Freud consisteix a haver estat un gran escriptor.” És a dir que Freud, que va lluitar tant perquè el consideressin un científic, era més que això. Quan produïa les seves teories psicoanalítiques, no estava descrivint res, sinó creant-ho. Ho trobo un exemple preciós de literatura. Per això Bloom podia dir que “Freud és essencialment Shakespeare en prosa.”

Bloom, que tenia Shakespeare per una religió, pel responsable “del que és humà”, i, doncs, l’elogi que fa de Freud no es pot prendre gens a la lleugera. La literatura catalana també va poder treure el nas al canon de Bloom. Apareix als llistats finals d’obres canòniques, que per alguna cosa vam donar-li després el Premi Catalunya. Quan em pregunto com pot ser que a la llista d’autors catalans hi surti Espriu i no hi surti Carner sempre penso el mateix: que trist. Qui devia ser el geni que va posar-li a les mans Espriu per les seves veleitats hebraiques – i polítiques -, sense haver vist que la profunditat veterotestamentària de Carner estava a anys llum de les vanitats espriuanes, i sense haver ni intuït l’efecte que hauria pogut tenir sobre un nas tan fi com Bloom la poesia de Carner, indiscutiblement el nostre autor més shakespearià – al costat de Guimerà, però aquest és tota una altra història.

El 20 de gener de 1920 va morir Anton von Freund, patrocinador d’estudis psicoanalítics i molt amic de Freud, que el va estar visitant els seus últims dies de vida. El mateix dia que va anar a l’enterrament del seu amic, al vespre, Freud va saber que la seva filla Sophie havia agafat la grip i que la situació era molt preocupant. Sophie vivia a Hamburg i estava esperant un tercer fill. El 25 de gener Freud va rebre un telegrama que li notificava la mort de la seva filla preferida.

Sophie tenia vint-i-sis anys i dos fills petits.

Coneixem la reacció de Freud per la seva correspondència. “L’han escombrat d’aquest món com si mai hagués existit”, diu en una carta. I en una altra de més coneguda: “La meva dona està completament desfeta. Per part meva, penso: la séance continue [la sessió continua, com hauria dit a un pacient]. Però ha sigut una mica massa per una sola setmana.”

“Durant anys he viscut preparat per patir la pèrdua dels meus fills varons. Ara ha vingut la de la meva filla,” diu en una altra carta.

Les reflexions impressionants d’un observador tan intel·ligent com Freud sobre la mort, les seves teories sobre l’instint de mort, però, les havia escrit abans, sobretot per efecte de la Primera Guerra Mundial. Tres dels seus fills hi havien estat desplaçats, dos dels quals en posicions de risc. Tots tres es van salvar.

L’any 1914 havia perdut també un mig germà, mort en accident de tren. Em sembla que val la pena llegir en la nostra circumstància actual què escrivia Freud a Lou Andreas-Salomé aquell any 1914, ja en plena guerra: “Jo no dubto que la humanitat superarà fins i tot aquesta guerra, però sé positivament que jo i els meus contemporanis no tornarem a veure un món feliç. I el més trist de tot és que ha passat precisament el que nosaltres, els psicoanalistes, ens havíem d’imaginar, pel que fa a l’home i la seva conducta. Mai vaig poder compartir, per això, aquest feliç optimisme de vostè. La meva secreta conclusió era aquesta: vist que podem considerar que aquesta civilització actual encobreix una gegantesca hipocresia, es dedueix que no som orgànicament aptes per ella – El o Allò desconegut que ens vigila darrere del Destí, repetirà un dia un altre experiment semblant amb una altra espècie.”

La idea de la desaparició dels humans circulava a finals del XIX i principis del XX suposo que per efecte del darwinisme. Nietzsche l’havia fet servir.

“La nostra filla serà incinerada demà, la nostra pobre ‘filla del diumenge’”, diu en una altra carta, on parla també de la seva dona. “Tots dos ens hem sobreposat a aquesta monstruositat: que uns fills puguin morir-se abans que els pares.” La mort d’un fill havia preocupat Freud, que temia molt sovint per la seva pròpia vida, fumador de vint cigars diaris i donat a càlculs amb la pròpia mort. Dos anys abans de la mort de Sophie, diu en una carta: “la meva mare està a punt de fer vuitanta-tres anys i ja no està gaire sòlida. Em dic així i tot que em sentiré una mica més lliure quan es mori, perquè estic aterrat per la idea que un dia hagin d’anunciar-li la meva mort.”

.

Cada nit mira una criatura mig erta,

cada nit senyala un brancal.

A l’endemà hi ha una finestra oberta

i mig clos un portal.

.

Carner suggeria aquí la mateixa preocupació, el drama d’uns pares. Com Freud, a Proximitat de la mort tornava en pietat la desgràcia aberrant de la mort d’un fill, llavors molt més viva que avui.

Perquè podem estar contents que aquesta grip no hagi afectat els nens, ni les bèsties. Sí que ha afectat, però, i amb quina virulència, els nostres pares. Ha estat un càstig a la nostra connivència amb l’antihumanisme flagrant del negoci de les residències, el nostre haver girat l’esquena als pares, i no pas per por de morir-nos abans, al contrari, per l’obsessió amb la vanitat de la joventut – diem-ne de nou irresponsabilitat. El virus ens ha il·luminat la banalització de la vida humana a les residències al costat d’altres denúncies menors, però d’una mateixa arrel: banalització del viatge (turisme), banalització de la cultura (Sant Jordi), banalització de la política (autonomisme), banalització de la responsabilitat (denúncies), banalització de les lleis del mercat (mascaretes i tests), banalització de l’altruisme (aplaudiments), etcètera, etcètera. De cop se’ns ha obligat a veure, als fills, quina mena de pares hem estat pels nostres pares.

Freud mor el 1939 a Londres, escapat de la Viena nazi. No va poder-ne treure les seves quatre germanes, que van acabar a la càmera de gas, com les de Kafka.

S'actualitza de tant en tant