L’emergència (16)

Dissabte 4 d’abril

“Del llatí emergere ‘sorgir del mar, etc.’”, diu el Coromines, “s’ha pres el català emergir [Belv. ant.], emergent, ‘que sorgeix’ (…); emergència [Lab]: és un anglicisme lleig i ben innecessari usar-lo en lloc de ‘alarma, urgència’.”

Alguna cosa encara queda entre la meva generació de l’idioma genuí que defensava Coromines, perquè quan vaig decidir el nom d’aquests apunts vaig agafar “emergència” en el sentit primer que ell descriu. Ja sabia que en la urgència sobretot dels primers dies tothom ho llegiria en el sentit d’alarma, però també preveia que el substrat de la paraula aniria emergint, tal com anirien emergint les realitats que el virus assenyalaria com un reactiu.

Potser assenyalaria també la meva poca empatia, per exemple escrivint sobre el meu aniversari o fent broma ahir amb les metàfores bèl·liques mentre a Catalunya ens anem acostant cap als tres mil morts, amb els dols conseqüents, que s’allargaran tant com duri el confinament i els vius no puguin enterrar, ni plorar junts els seus finats. No ho sé, no es pot saber, quina actitud és la correcta, potser sigui canviar, anar-la canviant sense extremismes. En el fons sempre hi ha un dubte insaciable. Aquests potser són uns apunts a la defensiva, en això molt catalans. Però els atacs més furiosos es fan sempre en nom de l’autodefensa.

Costa molt discernir en aquesta terra de boires que és l’art. Sospito que aquí la majoria de tramposos van ser uns nens faltats d’afecte. La meva por quan escric és l’exhibicionisme, que sol dur del bracet la falta d’empatia. Segurament només mirant-se un mateix s’arriba a veure els altres, però és més corrent que l’exhibicionista es vegi a si mateix quan mira els altres. I que llavors agafi por: si els altres són com jo, ja cal que me’n defensi! I que valents, llavors, els seus atacs! Més val que plori la mare d’un altre!

He conegut, he llegit alguns escriptors amb una valentia proporcional a la seva buidor. La valentia és indispensable en l’escriptura, és clar, en què no ho és? Per vendre’s l’ànima al diable s’ha de tenir coratge, però sobretot inconsciència. La valentia en si mateixa només és un requeriment. Per ella mateixa és gandula i egoista. Hi ha escriptors amb facilitat de llengua, amb intel·ligència i valor. N’hi ha de molt respectables que afinen perquè saben quedar-se al seu tema, aquests no viuen submergits al mar literari sinó en una petita cala preciosa, on fa molt bo, pel lectors, de fondejar de tant en tant, sense passar-se.

L’error és no veure-ho: els valorem no per les seves virtuts, sinó pels nostres defectes. He observat faltes d’empatia inhumanes i n’he fugit com un gat escaldat, especialment quan venien d’artistes. Si un artista no és empàtic jo no sé què és ni què busca. La imposició mata la petita possibilitat de comunicar que teníem. I si no buscava comunicar, què buscava? Què caram volia? Que l’ajudéssim en l’autoengany? Fer-nos servir? He perdut amics i he guanyat enemics, no afegint-me a aquests valents i a les seves festes. El ressentiment d’una persona pot arrelar molt envall, pot passar de pares a fills i canalitzar-se en desguassos inesperats, com els negocis, com les pitjors religions, com el pitjor nacionalisme. Penso de vegades en Dalí, dotat i monàrquic – tots són sempre tan aristocràtics, aquests valents -, que no va descobrir res però que va ser valent, prou valent per anar-se mediocritzant de tant mirar-se a si mateix, fins que no va quedar-ne res. Costarà més o menys de veure, però totes les obres representen Dorian Gray.

Veig per la finestra unes garses a dalt d’un arbre. Les garses tenen mida d’aus exòtiques, però negres. Que sanes que se les veu. Que grosses, com passen d’una branca a l’altra, que senyorials. Quan se’n van les garses, les branques ballen una estona. Ja es veuen bé els botons que aviat seran les fulles tendres de l’arbre. Quan el confinament s’acabi, tornarem als carrers i els boscos com quan tornem d’un viatge llarg i llunyà. El sentit del confinament era tornar, ens direm. Ha sigut un viatge ple de perills, alguns han vist l’infern, individual i social, s’han angoixat, s’han deprimit, s’han sentit molt lluny de casa, més i tot que no ho estaven. Han conegut gent diferent, costums misteriosos, s’han sabut desvalguts i han descobert la pitjor i la millor cara dels seus companys de viatge. Quan el confinament s’acabi, tornarem al nostre país amb un coneixement més precís de les nostres cases, dels seus racons, dels nostres veïns, dels nostres carrers. Haurem sabut com podrien ser aquests carrers sense trànsit, com seria viure amb els ocells i els seus cants més a prop. Per això avui pensava: canvia de casa el dia que puguis, no et faci mandra, ves-te’n a viure més lluny de la gent.

L’emergència (15)

Divendres 3 d’abril

S’ha criticat molt l’abús de la metàfora bèl·lica en aquesta epidèmia, però és el món que tenim i hauria pogut ser pitjor. Hauríem pogut tenir metàfores del món esportiu: sortirem a guanyar, l’esfèrica (el virus) ens ha marcat tot un gol per l’esquadra, ens han robat el partit i etcètera. Finalment no són metàfores sinó realitats. Els ninots sinistres i condecorats que ens ensenyen a les rodes premsa governamentals són els contraforts del cinisme i se’ns passegen armats pels carrers. Tenim una corona molt real al capdamunt de la piràmide excrementícia. Fer-la passar per metafòrica és la hipocresia dels seus aparents detractors.

Van passant els dies, les setmanes de confinament, i les cases també es van convertint en camps de batalla. Hi ha tensions noves entre veïns, invasions d’espais aeris i molta guerra psicològica. Ha calgut la creació d’un cos de missatgers i ambaixadors i així i tot s’han acabat trencant moltes relacions diplomàtiques, potser d’anys. L’altre dia, una veïna soltera que viu sola mirava de conquerir un casat des del balcó. S’ha intensificat l’espionatge i es destinen més recursos que mai als serveis secrets. Els radars s’enfoquen a les parets mitgeres. Es creen arxius pel dia de demà. A les millors famílies, els agents dobles acumulen informació durant els àpats i després circulen d’amagat d’una habitació a l’altra. Com era previsible, les pulsions territorials també s’han intensificat. S’ha reclamat Lebensraum i s’han produït incomptables Anschluss. L’ONU s’ha vist definitivament superada. Amb un Blitzkrieg fulminant s’han ocupat unes golfes. Després d’operacions de desgast persistents, s’ha aconseguit un soterrani. S’ha posat setge a una dutxa. S’ha plantat bandera en un armari. S’ha demostrat una vegada més fins a quin punt la fixació per la neteja d’algunes mares en realitat és una pura pulsió territorial. S’han mogut fronteres que semblaven consolidades. Han caigut líders. Ja es pot parlar de presos polítics. S’han produït confiscacions de llits, expropiacions de butaques i preses de sofà a punta de pistola. S’han requisat escriptoris, s’han nacionalitzat ordinadors i s’han decomissat carregadors de mòbil. S’han requisat bosses de fritos insolidàries, maquiavèl·licament amagades, qui sap amb quines intencions perverses. Hi ha hagut deportacions. S’han produït batalles a mort i a hores d’ara corresponsals informen des d’altres domicilis de l’existència de terres de ningú localitzades en passadissos i racons on no se sap exactament qui controla a hores d’ara el territori. Hi ha moltes baixes als garatges. La primera víctima d’una guerra és la veritat i arriben sense parar notícies de cops d’estat i de règims que trontollen. Ceptres del comandament a distància canvien de dinastia. Hi ha tocs de queda arreu. No es pot donar res per segur. Algunes famílies veuen esquerdar-se les jerarquies. A l’hora de sopar comencen moltes revolucions. S’enderroquen monuments als rebedors, hi ha incendis de museus i una pèrdua incalculable de patrimoni de la humanitat que es conservava en vitrines. Passada mitjanit, al quarter general del dormitori dels pares, l’estat major de la superpotència dissenya una estratègia urgent per les pròximes hores, amb els plànols de casa desplegats a sobre el llit. No es pot perdre ni un segon. Després de moltes discussions, s’acorda una operació per fer-se de matinada amb el control del router, tallar les comunicacions i efectuar un atac sorpresa durant l’esmorzar, amb capitulació de l’enemic, presa de presoners, consells de guerra i camps de treballs forçats. S’ha d’evitar com sigui una guerra de trinxeres que tindria un resultat incert. Guanyi qui guanyi, només se sap del cert que no hi haurà clemència amb l’enemic. No es descarta en absolut una política de terra cremada. Les últimes hores s’ha descartat una guerra de tancs així com la utilització d’arsenal atòmic, però la guerra química a la cuina i el bany, per bé que no declarada, cada hora que passa és més evident. S’haurà de superar el búnquer del passadís. Hi ha drons per tota la casa i submarins a sota els llits. Es tem l’aparició de guerrilles en les pròximes hores. Ara mateix el menjador i la sala d’estar són camps de mines. La superioritat tecnològica de l’enemic és evident, a més de la resistència física pròpia de l’edat. Té la moral molt alta, però cal comptar també amb la seva inexperiència en el combat cos a cos. Es preveu una guerra de propaganda persistent que es produirà sigui quin sigui el resultat de la batalla, amb pluja de fullets des d’helicòpters i avions, megafonia i tecnologia 5G que els pares hauran de suportar havent dinat i bona part de la tarda, i també durant la nit, en el pitjor dels escenaris. Tampoc s’han de descartar notícies doloroses de traïcions inesperades que en cas de victòria l’estat major rebrà per telèfon durant tot el dia. El pes de les potències estrangeres pot ser determinant. Un boicot econòmic en aquestes circumstàncies tindria efectes devastadors.

L’emergència (14)

Dijous 2 d’abril

Em desperto a tres quarts de vuit i miro el mòbil. És desagradable començar el dia mirant el mòbil, no és un senyal de llibertat. M’aixeco i prenc cafè. Parlo una estona amb la família, em dutxo i vesteixo. Em vesteixo millor que no solc. Sense el confinament surto sovint a la muntanya i per anar-hi em va més bé roba vella. Que a casa siguem més gent també m’hi obliga. Encenc l’estufa de llenya i m’instal·lo al pou, on feia dies que no anava. El confinament m’ha tornat més familiar i la calefacció no arriba al pou – en dic el pou perquè realment hi ha un pou, és on abans devia haver-hi el safareig i la comuna de la casa. Faig unes gestions universitàries molt pesades. Reviso l’apunt d’ahir i el penjo. Veig que m’arribaven felicitacions pel Facebook, algunes de gent que no conec, i també ho trobo desagradable: per què em feliciten, jo que mai felicito per Facebook? Però els bons auguris, com no han d’agradar-me? Els contesto un per un. Obro l’últim llibre que em vaig comprar, abans del confinament: Auschwitz, ¿comienza el siglo XXI? El sol surt una estona al migdia. Ja no plou. Videoconferència amb un bibliotecari per preparar la sessió de demà. Instruccions per telèfon a una amiga sobre el funcionament del programa Zoom. Sorpresa per dinar: sèpia amb pèsols de part de la meva dona i un tiramisú de part de la meva filla i la seva parella. Una ampolleta d’un terç de litre de Bordeus i una altra ampolleta mini de xampany francès per tots, comprades a l’Auchan de Perpinyà ara fa un mes exacte. Vaig anar-hi a fer una crònica per l’Ara dels polítics exiliats. La posada en escena de l’acte va fer-me vergonya aliena. Ara que tot i el virus, o millor dit, gràcies al virus, Espanya manté els presos tancats, algun d’ells deurà entendre encara millor que tot era molt més seriós, i que l’infantilisme sempre és renúncia i rendició. De la sèpia, penso que és com un miracle que aquesta tradició hagi arribat fins a la meva taula, i que per això mateix s’ha de conservar. Un menjar del gust de la meva edat. Un regal perfecte. Sèpia amb pèsols, encara que congelats. Tiramisú casolà amb un u i un cinc vermells clavats, cinquanta-un any, el ritual de bufar i la fotografia. “Perquè estiguem tots sans”, dic, dintre meu. Broma de la meva filla: “ara has passat a un sector estadístic de més risc.” Més felicitacions al mòbil. Gent de qui no tenia notícies fa dies, i les notícies són bones. Trucada de la meva germana. Escolto una mica la ràdio i és desagradable tornar a constatar el desig de desreponsabilització general, com ha avançat el ramat i quina oportunitat d’or l’epidèmia perquè algú ens faci de pare. Quanta gent al món buscant pare. No m’estranya que el president de Filipines hagi ordenat a militars i policia disparar a matar qui es salti la quarantena. Quants d’aquí no ho acceptaríem encantats? Parets del Vallès, Sabadell o Lloret de Mar ja fan servir drons per vigilar els carrers, no fos cas que un pobre desgraciat s’escapés del control. Ja el pagarem, aquest gust pel control. Sense tant de control, menys burocràcia i menys corrupció. Sense tant de control, hauríem sabut què passava a la Xina. Sense tant de control, hauríem tingut uns governs més responsables. Sense tant de control, hauríem rebut una millor educació i, doncs, ara tindríem una sanitat millor. Sense tant de control, no haurien recentralitzat i hauríem pogut confinar abans. Sense tant de control, la crisi que ve seria menor. Sense tant de control hi hauria menys descontrol. Però volíem control, volíem militars, i aquí els tenim. Aplaudiu, aplaudiu. Somrieu, feu sortir la Lloll Beltran a l’escenari amb un barret de bombí. Missatge de veu de l’editora, hi ha hagut una reunió moguda d’editors sobre què el Sant Jordi. Vull parlar amb ella, diuen que tanca l’editorial que havia de traduir-me al castellà Persecució? Escric a l’Ara, m’havien encarregat un conte sobre els deu anys del diari pel suplement de Sant Jordi, era per avui, encara el volen? Em contesten que mantindran el suplement però que “ni nosaltres ni ningú no està per celebracions” i per tant proposen “el coronavirus amb contes.” Em sembla bé. Ja ho veurem. Trucada per preparar el grup de lectura de dilluns. La bibliotecària em diu que té instruccions, si una sola persona del grup no pot participar-hi, d’anul·lar la sessió per no discriminar aquesta persona. Igualar a la baixa, per variar. Hi ha gent gran, i no tan gran que, molt respectablement, admirablement i tot, és reticent a la tecnologia. Però a les trobades virtuals això queda sempre compensat per l’aparició d’altres persones que precisament ara poden participar-hi pel confinament. Igualar a la baixa, la fórmula infantil, és la primera idea de tota dictadura. Trucada de la veïna de dalt, amb el marit a l’hospital per una recaiguda de la malaltia. M’explica que el seu fill, que fa el confinament aquí però que treballa a Nova York, rep notícies molt angoixades d’Amèrica. El marit no li ha agafat el virus, gràcies a Déu. Més missatges d’amics i familiars. Miro un vídeo de fa dies, una entrevista a Oriol Mitjà. Lliçó d’humanisme. Ajudo la meva filla mitja hora traduint-li com puc en veu alta un llibre en anglès pel seu treball de final de carrera. El meu anglès és molt pobre. Conversa familiar sobre sorolls i adopcions de gossos. Fa dies uns jutges van avisar que perseguirien qui adoptés gossos amb la finalitat de tenir una excusa per sortir de casa. Pobres gossos de gossera, ni aquesta oportunitat se’ls dona. Firmo una petició perquè deixin anar la gent als seus horts, activitat menys perillosa que anar al supermercat a comprar la verdura. Trucada de la bibliotecària. El grup finalment es fa, tothom ha dit que sí. He tingut sort. Sèpia amb pèsols per sopar i el cul d’ampolla que quedava. Les hores de repòs a la nevera han millorat la sèpia. He tingut un bon aniversari.

L’emergència (13)

Dimecres 1 d’abril

Bona part del matí, al meu carrer, un gos borda, qui sap on, no se’l veu, segurament un balcó. No gemega però borda sense parar. Potser s’han endut l’amo. S’ha passat el matí bordant. Després ha callat. Potser ha tornat l’amo o potser s’han endut el gos.

“Gràcies, C. Una mica millor. El més dur: estar de bocaterrosa dia i nit. Pocs moments com ara. En Proust cansat d’esperar a la tauleta.” Missatge que em reenvia un amic del malalt entubat a la UCI. S’està recuperant. Té la dona sola a casa, amb el virus i febre. Una amiga tus amb tos seca i cansament, però sense febre. Cap notícia del veí de dalt, ni del pare del meu amic, ni del sogre de la meva amiga. La meva àvia està bé. Quin repàs indesitjable. És bo fer-lo? No fer-lo?

Vivim en una mena de tombes faraòniques, a fora hi ha el virus, l’exèrcit, la policia i els delators. La por a fora casa es correspon amb la de dintre nostre. Et poses la forquilla a la boca, hi falta sal o és el virus, que treu el gust? Sense febre? Encara no? La pluja d’aquests dies és com abaixar les persianes. El temps s’ha tornat una cinta transportadora impassible, sense altibaixos ni sorpreses, un temps comfortable i monòton, fatalista.

Conec uns quants professors. Fa un mes, van haver de vacunar els alumnes de tos ferina, no paraven de tossir, era còmic. Ja era el virus? Fa dos mesos va arribar en un altre institut una alumna que havia estat fins llavors a la Xina. Quinze dies després, va deixar les classes, per vacances i quatre o cinc alumnes de la seva classe van faltar una setmana, per una grip forta.

Tots volem pensar que som asimptomàtics i que ja l’hem passada. És instint de supervivència, la vida s’arrela en la mort subterrània, per això una epidèmia no es podrà mai veure a venir, la grip espanyola va ser igual de negada que aquesta, i a Itàlia es va negar igual que a Espanya, i a Europa la neguen igual que aquí.

Per bé que a Catalunya tinguem la nostra pròpia tristesa, i que les morts evitables hagin de pesar sobre la nostra consciència. Avui hem passat els dos mil morts, i aquesta només és la xifra oficial. Segurament falta comptar bé els geriàtrics, on el virus subratlla el que amagàvem, el tracte que donem als vells, com els arraconem i deshumanitzem quan ja no són útils. Els vells i els malalts, la sanitat, l’educació… Ara serà també l’Àfrica… Ha hagut de venir un virus a assenyalar-nos. Sempre deu haver sigut així. El metge Jaume Pedrós parla en una entrevista de la burocràcia que ha comportat la centralització. El virus també subratlla el fanatisme espanyol, tan previsible. Els tests, la seva falta, s’han convertit en el marcador del desastre. L’humanisme de la sanitat, dels metges i les infermeres es concentra en aquestes paraules commovedores del metge: “hi ha molta gent que hauria pogut morir a casa o en un centre residencial i no en un box d’urgència.”

Vivim en l’esperança de tornar a sortir, de la llibertat de poder anar amb el cotxe o el tren fins a Barcelona i passar-hi la tarda perquè tinc un acte a les set, però he quedat amb l’editora a les dues per dinar i fer sobretaula, entremig em perdo pels carrers fixant-me com la gent camina, com es parla, com va vestida, tal com faig al bosc amb els arbres i ocells.

foto de Guanyem Guíxols des del Carrer.
Imatge

L’emergència (12)

Dimarts 31 de març

Substituir Prudenci Bertrana pels premis Bertrana. Però tinc més exemples de depredació. Vull explicar una història que va passar a la meva ciutat fa uns mesos i que em va impressionar molt. Sant Feliu de Guíxols havia tingut una florida cultural tan impressionant que va donar personatges com Garreta, Patxot o Gaziel. Va atraure i acollir forasters de tanta categoria com Langdon-Davies o Kitaj i encara avui manté una colònia d’artistes de tant nivell com l’escultor Udaeta, el compositor Subirachs o el poeta Comadira. Naturalment me’n deixo molts, però aquest no és el tema. La qüestió és que, fruit d’aquest ambient, la ciutat va tenir durant bona part del vint un urbanista, Joan Bordàs, que va donar-li el caràcter peculiar, que en part conserva. Fa un parell d’anys, l’ajuntament va emprendre unes obres que van derruir una part dels elements emblemàtics i distintius de la ciutat, a banda d’arbres, etcètera. Va ser com si a Sant Sebastià decidissin carregar-se una part de la barana blanca de la platja de La Concha o a Nova York els bancs de Central Park. S’havia de cobrir el desguàs de la riera, i es va tirar pel dret a base de formigó.

A tocar d’aquesta obra tan desafortunada, hi havia una petita plaça amb una escultura de Joan Rebull, La Costa Brava. L’escultura estava posada en un estany amb nenúfars i peixos, a la manera del Desconsol de davant del Parlament de Catalunya. Una imatge molt catalana. Hi havia un desmai i era la plaça més bonica de Sant Feliu, just a davant de mar, discreta i noucentista, fruit d’aquest gust cultural que abans deia. Josep Amat, un altre dels artistes adoptius de la ciutat, havia aconseguit que Clarà fes per cap preu l’escultura per l’estany, que era tota la gràcia d’una plaça que concentrava en si mateixa el pòsit d’una tradició i un bon gust impossibles d’improvisar.

Quan em van dir que l’Ajuntament volia enderrocar l’estany i deixar neta la plaça, no m’ho vaig creure. Però vaig mirar el projecte i, efectivament, als plànols l’estany ja no hi era. Així. Perquè sí. L’única explicació possible era la privatització d’espai públic, i que el restaurant que hi ha a la plaça pogués ampliar la terrassa. Avui sospito que el motiu no era ni això.

Les persones més implicades en la vida cultural de la ciutat vam anar a veure l’alcalde. No hi va haver manera. Vam mirar de fer-li entendre de totes les maneres possibles el valor de l’escultura, el sentit que la plaça tenia per Sant Feliu, un valor turístic, també, emblemàtic de la capitalitat de la Costa Brava que tenia el monument. Vam insistir, vam raonar-li. L’home es va encastellar en el no, va ser incapaç de donar-nos ni un sol argument, suposo que el motiu era inconfessable: no haver de modificar les obres projectades, que volia tenir abans de les eleccions. No li demanàvem cap sobrecost, al contrari, simplement, que no destruís un patrimoni important de la ciutat. Encara me’n faig creus de la tossuderia i de la seva falta d’arguments. Vam aconseguir que deixés l’estàtua a la vora d’on era, però va quedar arraconada i sense estany, en una mena de jacuzi, amb uns nenúfars grotescos fets de metall i uns sortidors. La degradació porta degradació i no va trigar gaire que l’estàtua aparegués amb pintades d’esprai negre als ulls i als mugrons.

Allò que semblava impossible, havia passat. D’un dia per altre, Sant Feliu havia perdut la seva plaça més bonica, simplement perquè l’alcalde i el seu equip no van ser capaços de valorar-la, de veure-la, per més que vam intentar de fer-li entendre. Quan parlo d’autodestrucció, tinc exemples. Van arribar les eleccions i el partit de l’alcalde, un partit independent, va ampliar la seva majoria.

Jo crec que les persones que vam intentar salvar la plaça encara vam ajudar a la popularitat del partit de l’alcalde. Per molt que costi de creure, l’instint autodestructiu existeix i s’expressa amb orgull. Quan parlaves amb la gent i criticaves les obres, la resposta més freqüent era: “doncs a mi, m’agrada.” Com un nen que s’ho passa bé destruint, sense consciència del valor del que trenca.

No és estrany, doncs, que ara la meva ciutat hagi corregut a limitar les sortides fins i tot dels que poden sortir a passejar gossos, i hagi prohibit que vagin més lluny de dos-cents metres del seu domicili. Com no és estrany que s’hagi posat en circulació un cotxe que va pels carrers tot el dia advertint per megafonia a la gent que no surti de casa.

Quan sento aquest “Atenció! Atenció! Degut a l’estat d’alerta…”, com si no ho tinguéssim tots més que clar; quan penso en la prohibició de sortir amb els fills o sols mantenint les distàncies; quan sento els aplaudiments de les vuit del vespre, m’adono del poder de la infantilització que s’ha anat escampant l’última dècada. No sou capaços d’entendre les coses, se us ha de repetir tot vint vegades, crida la megafonia del cotxe. No sou capaços de sortir mantenint les distàncies, necessiteu que us prohibim sortir, perquè si no us ajuntaríeu tots i deixaríeu que les criatures juguessin juntes, ens diu la prohibició de sortir. Hem abandonat el sistema sanitari i no hem sabut ni sabrem valorar els nostres metges i infermeres, ens diem amb els aplaudiments de les vuit. El protagonisme dels militars també va per aquí: ajudar a desresponsabilitzar-nos.

El més terrible de la infantilització és la felicitat amb què la gent s’hi apunta, amb quin agraïment. Què serà, tot plegat, sinó una gran renúncia? Per què? Per poder tornar a la irresponsabilitat dels nens, al seu paradís moral? Estem disposats a enganyar-nos, a fer veure que ens creiem que és possible enganyar-se, i així anem perdent el que ens fa adults i humans realitzats.

L’emergència (11)

Dilluns 30 de març

És normal que en un confinament, a pressió, els caràcters s’extremin i que una petita tara es converteixi en un assumpte molt més greu. En situacions de crisi, el verí de la frivolitat és més nociu. La desgràcia expandeix el ressentiment, la misèria destapa els vicis. Ja cal que la crisi no duri gaire, o ens trobarem amb un creixement exponencial de pèrdua de llibertat – i, recordo, llibertat igual a moral -, que es retroalimentarà: et controlen, et desesperes, et controlen més, et desesperes més.

Haurem de recordar cada minut que no hem arribat aquí per fatalisme, sinó per com s’ha fet de malament. Hi havia hagut virus perillosos anys enrere. Se sabia què passava a la Xina. Se sabia què passava a Itàlia. Qui no posa la vida humana a davant, no la defensa. Si no la defensa, la destrueix. El capgirament del sentit comú de l’última dècada ens ha dirigit cap aquí. Veurem a quina profunditat arriba. Tenim uns polítics brillants, consentits i votats per nosaltres. Som nosaltres, que ens hem deixat dur per la facilitat, la depredació del que s’havia aconseguit amb esforç. Sanitat i cultura.

Per qüestions de feina, freqüento el catàleg de les biblioteques públiques. Fa anys que demano un criteri d’adquisició de llibres, com pot ser que sigui més difícil de trobar llibres clàssics que no les pollinades comercials? Amb el confinament, he hagut de donar un cop d’ull a la biblioteca electrònica, ebiblio.

Ebiblio – sense accent – té els inconvenients d’una biblioteca presencial. Busques un llibre i no hi és, o en tenen pocs exemplars i estan deixats. Deu ser per protegir les editorials. Si els exemplars d’un llibre d’èxit no estiguessin limitats, suposo que les editorials perdrien moltes vendes. Puc arribar-ho a entendre, i en canvi no puc entendre per què la biblioteca no té un bon catàleg d’obres clàssiques ja amb els drets prescrits, senzillament escanejades.

Però anem a la depredació. Avui buscava a ebiblio algun llibre de Prudenci Bertrana. Prudenci Bertrana o Aurora Bertrana, autors que van ser celebrats tot just fa tres anys, amb actes institucionals, etcètera. Jo mateix vaig participar en alguna taula sobre Prudenci Bertrana, un dels millors escriptors catalans del XX, Josafat, Els herois, Proses bàrbares i, sobretot, L’hereu i Els núvols. Poso el nom al buscador de l’ebíblio. Prudenci Bertrana. Resultat: m’apareixen tot de llibres que no són de Bertrana. Buscant entre la norantena de resultats, hi acabo trobant Josafat, Violeta i L’illa perduda (aquesta escrita a quatre mans per Bertrana amb la seva filla). Ni rastre de Els herois, les Proses Bàrbares o de la seva autobiografia inoblidable. Però els disgustos no s’acaben aquí. Quan m’hi fixo bé, veig que cap dels tres llibres de Bertrana és en text. Són audiollibres. Si vull llegir el poc Bertrana que hi ha, he d’escoltar-lo. Qui és el responsable d’aquesta deixadesa? N’hi ha algun? Ara que necessitem l’ebiblio, ens trobem que no serveix per finalitats serioses.

I la resta de llibres que m’han aparegut fent la búsqueda? He posat Prudenci Bertrana i m’han sortit, en aquest ordre: Petons de diumenge, El far, Joana E, els dos bertranes i mig citats, i després Melisa & Nicole, La bíblia andorrana, L’hotel blanc de la platja, La memòria de l’aigua, I ens vam menjar el món… Que amb el títol ja paguen. Què són tots aquestes edicions comercials, aquests sí, en format escrit?

Doncs són Premis Prudenci Bertrana. Quin exemple més clar de depredació. Tenim un escriptor de primera línia que es diu Prudenci Bertrana, un home que hi va deixar literalment la pell per la literatura catalana. Que va ser enterrat just passada la guerra, i el seu nínxol oblidat i perdut fins fa dos dies. Un escriptor que va ser recuperat a la transició, a partir de la reivindicació que els intel·lectuals d’esquerres van fer del modernisme. Va tornar a caure en l’oblit, a excepció de Josafat, perquè és curt i va bé per fer-lo llegir als instituts. Fins que, fa tres anys, va commemorar-se’n el centenari. Va servir per taules i fastos.

Estem en quarantena i ja veurem quant durarà. Qui no tingui Bertrana a casa, si depèn del sistema públic de biblioteques catalanes, no pot ni llegir Bertrana, que l’ha d’escoltar. Hi ha, mentre escric això, literalment quatre exemplars de Josafat disponibles en mp3. No tinc cap dubte que passa igual amb molts dels millors escriptors catalans.

Què se li ofereix, en canvi, al lector? Dotzenes de llibres pseudoliteraris, enganyifa comercial premiada amb un premi que porta el nom de l’autor que ha depredat. Hem substituït Prudenci Bertrana pels aspirants, il·lusos, cofois aspirants a Prudenci Bertrana. Hem obligat als lectors de Bertrana a llegir morralla.

Això és la cultura, la mateixa essència catalana: autofagocitació promocionada per les nostres pròpies institucions.

Fins que no quedi res.

L’emergència (10)

Diumenge, 29 de març

Com cada any, canvi horari. Una bona oportunitat perduda per treure’ns de sobre la nosa absurda del canvi horari. Ni per això servirà aquest virus.

Ahir, traient les escombraries, la meva dona es va trobar el fill del veí de dalt. Sembla que el pare se’n surt. És una alegria, però en tot avui no he tingut cap notícia dels meus amics amb familiars ingressats pel virus, i això no és cap bona notícia.

Quin consol poder viure el confinament amb la meva família. Tenir la filla a casa, la parella, la gossa. Tothom pensa ara mateix en els amics i els familiars en risc. Alguns, ja, en els perduts i en el dol. Qui no pateix ara preguntant-se si tornarà mai a veure un o altre? Qui no s’imagina alguna persona estimada en situació d’ofec, sola, a l’hospital? Com estan els familiars dels meus amics? Per què no diuen res?

Tot ahir vaig tenir una migranya forta i malhumorada. Res de preocupant, ja em conec, segurament massa hores de pantalla sense poder relaxar la vista al bosc. Que poc conscients som del dolor mentre el tenim, és després que ens adonem de la seva excepcionalitat i de la seva brutícia. Només quan s’acabi la quarantena sabrem més o menys com va ser de dolorosa. La imaginació comença a recrear-se en visions de persones enyorades, de viatges fets, com qui treu l’àlbum de fotografies.

Els primers dies de confinament van sortir tot d’articles de diari sobre la literatura escrita durant moments d’epidèmia. Però no cal la quarantena per escriure, més aviat al contrari, sinó ser sensible a la mort, perquè la mort és l’únic terreny literari i perquè qualsevol creació parteix de l’erm. Tota n’és part. Com si de la vida només pogués parlar-se’n en negatiu, a través de les fronteres que la mort li dibuixa. No veus l’altra banda, però el guardià amb el fusell apuntant-te és allà. Els grans llibres s’han escrit a tomba oberta. Shakespeare tenia les plagues londinenques. Va ser un precís descriptor de la mort. Goethe escrivia el Werther amb un punyal a la vora, se l’acostava al pit. Em venen al cap quatre noms a l’atzar, Chateaubriand, Nietzsche, Proust, Kafka, Levi, Bolaño, seria molt difícil trobar-ne de grans que no haguessin conviscut intensament amb la mort. Per això Mozart, per això Schubert. Per això el quadern de formació a l’escriptura de Pla comença parlant de la grip del 1918. Confinat a Palafrugell, enceta el quadern el dia del seu aniversari per remarcar que el comptador de la vida va corrent. S’entén el pes que l’epidèmia va tenir en la decisió d’enfrontar-se al món a través de la petita transcendència escrita. El virus d’ara, amb tota l’amplificació mediàtica, també està formant els escriptors de vint-i-un anys.

La transcendència qualitativa que l’altre dia apuntava, no sent quantitativa, la quantitat li va en contra. Per això ha de ser la mínima expressió, només deixar-se veure, emergir el pont. Estar-se a la ratlla del silenci, a la ratlla de la mort. Ho diré més planament: la lectura, l’escriptura – essencialment és el mateix, en diem literatura –, qualsevol art, és pura vida humana i té una funció decisiva per la nostra espècie, que és la defensa del sentit comú. Segurament aquests dies ajudaran algunes persones a veure-ho.

L’emergència (9)

Dissabte, 28 de març

Els senglars ja es passegen de nit entorn de l’arc de Sant Benet del monestir de Sant Feliu i pel carrer major. Les meves ties, encarregades de la meva àvia, surten a donar menjar als coloms de davant de casa.

– Pobres coloms, no ho veieu que passen gana? – les instiga la meva àvia.

Podrien multar-les. Avui han aturat un amic meu per sortir a caminar sol i li han pres les dades per posar-li una multa. Aquest amic és una mica hipocondríac. En les dues setmanes de confinament només havia sortit dos cops de casa i tots dos cops estrictament per anar a comprar. Com que no sortia, avui ha necessitat sortir. Es trobava malament, havia passat molt mala nit i estava angoixat. Ben d’hora al matí ha sortit a estirar les cames al bosc sense pensar que era cap de setmana i amb la mala idea de fer un tros de carretera asfaltada, per on poden passar els cotxes de policia. L’agent l’hi ha dit secament que era un insolidari i que passarien per casa seva a dur-li la multa, que pot anar dels sis-cents a trenta mil euros. No està malament, la quantitat, amb la crisi econòmica que es preveu.

Traient el gos, veig jubilats que treballen als horts dels afores com sempre, tot i que ho tenen prohibit. Llegeixo que en dotze dies a Espanya ja s’han posat cent cinquanta mil sancions, el triple que a Itàlia en un mes. També llegeixo que el govern aprova la geolocalització. Acabarem tornant a fer regals a la guàrdia civil i als mossos perquè ens deixin tranquils.

Però és la nostra cultura, igualar per baix sempre que hi ha l’oportunitat. D’aquí ve l’èxit de la infantilització, la forma més potent d’hipocresia. Dretes i esquerres col·laboren per reforçar la jerarquia extremant-la. L’intercanvi de papers és tan corrent que tenim l’expressió de “fer la puta i la Ramoneta”. Que la dreta es disfressi d’esquerra s’entén. Que l’esquerra faci la feina bruta de la dreta i ofereixi la seva gent com a carn de canó, és marca de la nostra fallida. Fa tan bé els seus crims, ho té tan interioritzat que ni se n’adona. Parla amb un convenciment, creu en ella mateixa, és altiva, és a dir, vanitosa. Recordem, vanitat és igual a mentida. Pren la seva autoritat per autoritat moral, i és autoritat militar.

Però la situació fa emergir la realitat. Durant els anys del procés, els catalans ens hem pogut veure millor els uns als altres. El cas Pujol va ser un curset preliminar pel desencís de després de l’u d’octubre. Allà hi era tot. Entre un disgust i l’altre, vam perdre alguns quilos de ronya hipòcrita. No vull pensar com deuen estar-ho passant fora de Catalunya, sense tanta preparació, ni el que els espera. Nosaltres ja hi estàvem avesats, i així i tot encara ens quedava molt de cinisme per veure.

Es pot seguir a les xarxes. Polítics locals que durant el procés s’han dedicat a escampar consignes d’odi, polítics d’esquerra que cada dia penjaven fotografies dels seus menjars de gurmet, dels seu esports, dels seus viatges, les seves lectures i les seves sèries, de la seva vida exquisida, sense adonar-se de la vanitat – la mentida – amb què obliguen als altres a combregar, ara quan repeteixen les consignes del partit – repetir és imposar -, reben als comentaris respostes concises i sense explicacions inútils: “eres un mierda”, “rata”, etc.

Sánchez surt al vespre i anuncia el confinament total que els experts li demanaven de fa dies. Sembla una decisió d’última hora, corre per les xarxes que té la família infectada, potser això hi ha ajudat, o la llegendària trucada d’Europa. Cada minut perdut té una traducció en persones sacrificades al Déu de la irracionalitat. Penseu en els vostres avis o els vostres pares, penseu en vosaltres mateixos amb setanta o vuitanta anys, atrapats en una residència.

L’emergència (8)

Divendres, 27 de març

L’onada va acostant-se. El sogre d’una amiga, ingressat. Un conegut meu, pianista, a quaranta de febre, primer a casa, ara ja ingressat. Fa un parell de setmanes va tornar de suramèrica i va haver de fer escala a l’aeroport de Madrid. El pare acabat d’operar del meu amic, amb possibilitats d’haver agafat el virus a l’hospital, sol i sense el seu fill. Cap més notícia del veí de dalt.

La deshumanització de no poder acompanyar el malalt, de no poder enterrar-lo. Com si el virus ens posés a prova tocant el centre mateix de la humanitat, la consciència de la mort, la consciència de la solitud. Ajuntar solitud i mort és un refinament del mal, com si el virus busqués burxar-nos al cor, a la consciència mateixa. Si se li mor pare, el meu amic no haurà pogut entrar a l’hospital a acompanyar-lo. Com ell, la gran majoria de víctimes.

Quan mires el mòbil pateixes. Pateixes pels amics, pateixes pels familiars, per les notícies. Enmig de la tragèdia, els polítics fan de bufó sinistre de tragèdia shakespeariana, de nihilisme pur: res de nou. Enfonsada en la corrupció, Espanya no té els mecanismes de control i de supervisió que fins avui li eren una nosa, i queda a mercè dels estafadors. Compren 640.000 tests a una empresa Xina sense llicència, resulta que no funcionen. Cap dimissió. Pur fatalisme. Negoci.

Podríem pensar que el govern espanyol ha sigut valent recentralitzant i prenent els riscos ell, però és que no s’hi juguen res. Les jerarquies són fortes. A baix de tot, els militars han muntat un campament a la Fira de Barcelona per acollir-hi els sense sostre. Té capacitat per 250 persones i s’hi han vist cues per entrar-hi. Tothom sap què passarà allà dins, amb tota aquesta pobra gent aplegada. Mentrestant, hi ha unes trenta mil habitacions d’hotel completament buides només a la ciutat de Barcelona.

El meu germà m’explica que dimecres passat el gremi d’hotelers de Costa Brava Centre van posar els seus hotels a disposició de qualsevol urgència, i que ell va apuntar-s’hi des del primer moment. M’ha donat l’alegria del dia.

·

·

·

·

·

·

·

Com que tenia el primer grup de lectura per videoconferència – Tiana, Mrozek, aquest curs l’hem dedicat als polonesos, tan clarificadors del segle XX i d’on som -, m’he fet tallar els cabells per la meva filla. Totes les novetats tenen un punt de sacrilegi. Des dels deu o dotze anys que no m’havia tallat mai els cabells fora de la barberia. Ara tothom que visqui acompanyat ho farà així, però té un punt de no retorn, de senectut, que et talli els cabells la teva filla. S’acceleren les experiències, s’avancen.
·

·

·

·

·

·

·

Fa dues setmanes que no surt el suplement gironí de l’Ara i m’he quedat sense columna. Tampoc del diari m’han demanat res, ni jo m’hi he ofert. Amb tant de tancament, la competència deu ser invencible. Van encarregar-me un conte pel Sant Jordi, ja veurem si encara el volen. No crec que em trobin a faltar.

He decidit penjar aquí aquests apunts. Si fos sol al món o m’hi cregués, no escriuria, em dedicaria a llegir. O encara millor, escriuria per mi mateix, em dedicaria a llegir-me a mi mateix. Seria la forma més intensa de lectura, la més complicada, tu llegint-te a tu mateix sense l’intermediari d’un autor extern. Per què escriure, però? Per què deixar constància? Per una necessitat de transcendència? En si mateixa, l’escriptura és transcendència. Una transcendència espacial i temporal, no en quantitat sinó en qualitat.

Em vaig haver d’obligar a penjar les columnes de l’Ara al Facebook. Em sembla equivocat anar darrere la gent. Veig en canvi el sentit a defensar una literatura callada, enterrada, el batec somort, hivernal, potser per contrast amb la vanitat literària d’aquests últims anys, molt implicada en la culpa que ara paguem. Una literatura depredadora, que s’autofagocitava. Vanitat de publicar i de remenar el cul. Premis, twitter, onanisme. Vanitat de ser el més espavilat. Vanitat del valor sense cos. Buidor de focs artificials, d’un mateix demanant al lector que l’ajudés a enganyar-se. Col·laboració en la construcció de la mentida, irresponsabilitat escrita.

Feia set anys llargs que no penjava res aquí. Quan hi va haver el cas Pujol, alguns lectors van sentir-se acompanyats pel que jo hi escrivia. Aquest acompanyament és tot el que pot oferir la literatura. La possibilitat de no estar sols al desert, per remota que sigui. Que hi hagi miralls més precisos, per més que puguin trencar-se de cop en un llit d’hospital. La creació de la possibilitat.

Aquest acompanyament que es nega ara als moribunds. La creació d’una companyia, un mirall de carn i ossos que qui escriu, intercanviable, només sosté. De les poques coses que els catalans tenim, gràcies a l’idioma. Per això he començat a penjar aquests apunts, per companyia.

S'actualitza de tant en tant