Toni Sala

“Els blogs d’aquí són coses de tertúlia. Als anglesos hi ha dades. Donen dades. Van fer dimitir Dan Rather. Falsificava documents. Això aquí és impensable. Imagina’t el tres per cent. El Carmel als Estats Units. Aquí no hi ha res. “ M’ho està dient Carles Miró pel Messenger, en la conversa que ara hi tinc perquè m’expliqui això del tancament del seu blog.

Perquè la notícia és que Carles Miró tanca el seu blog. Per mi, és una notícia que hauria de sortir a les pàgines culturals dels diaris. Hauria de provocar articles i cartes de protesta als directors. S’han acabat les Notes al marge.

L’autor hi avisa que l’anirà desmantellant. Val la pena entrar-hi i remenar els arxius, mentre encara s’hi és a temps. És un retrat viu, descregut i mordaç dels últims tres anys i mig del país, a través de comentaris sobre política i literaratura.

Carles Miró ha estat un referent a la blogosfera catalana. Blogosfera: món dels blogs internàutics. Blog: dietari que aprofita les últimes tecnologies, pàgina d’internet on algú va penjant textos, fotografies, enllaços a altres pàgines web o arxius audiovisuals, en temps real i actualitzant-ho constantment. N’hi ha de temàtics i n’hi ha d’anònims. La majoria admeten i fins i tot constesten els comentaris dels lectors. L’aparició i desaparició de blogs és constant i natural, però Notes al marge era un cas pioner i diferent: era professional.

Internet és un territori amb una presència estatal relativament pobra i, doncs, encara força en mans de cadascú. Això ha permès que la llengua catalana hi campi tranquil·lament. Hi han proliferat les pàgines en català i, entre elles, aquests dietaris informàtics. Els bloggers d’aquí compten amb l’atapeïda tradició dietarística catalana, i sobretot amb l’ombra de Josep Pla. Hi ha de tot, és clar, i molta xerrameca, com per tot arreu. Hi ha blogs d’autosatisfacció políticopersonal (Diari de Miquel Iceta) o blogs de dèries variades, com un que segueix i comenta les aparicions de la meteoròloga Mònica López (La dona del temps). N’hi ha un que s’escriu des de Mèxic i que va comentant el país (Cartes de Mèxic). I n’hi ha de generals, que donen una visió fresca, immediata, sobre la realitat: un punt de vista. Destacadament, L’Aeroplà del Raval, Fum i estalzí o El Cançoner de la Lola. Però hi ha de tot. Si volen riure, Projectes inviables per un país millor, d’Òscar Pàmies. Si els interessa la cosa escrita, El llibreter o el Flux de Jaume Subirana.

Amb els blocs, s’ha acabat allò del geni que no té editor. Qualsevol pot editar, fàcilment i de franc, el que vulgui. Amb editor o sense, però, escriure té un preu. Viure de l’escriptura, fer-la possible i no bescanviar-la per la bufonada o la llepada periòdica al govern de torn, malviure de, sobreviure a la literatura no ha estat mai fàcil. Una de les primeres feines dels escriptors és aquesta, aquí i arreu. Només l’amateurisme és de franc. Les hores que un professional dedica al seu blog, l’alimentació d’aquest professional, per sort i per desgràcia, encara tenen un preu.

Ara els dies sis i set de juny es faran a Sant Cugat unes jornades sobre el dietarisme. Carles Miró hi participarà i, segurament, donarà explicacions. Confiem que no es rendeixi. Que obri un altre blog. No té poc mèrit ocupar amb la teva presència un espai que, si no, ocuparan uns altres. Per això s’escriu. Per evitar mals pitjors.

( 31 de maig del 2005, El Punt )

Actualització. Per si algú encara bada, dues meravelloses notícies sobre Carles Miró i Òscar Pàmies.

This entry was posted Divendres, Maig 16th, 2008 at 12:39 am and is filed under Notes sobre literatura. You can leave a response, or trackback from your own site.